Sami, Ismael, els madrilenys a Moncofa i Scully

Sami, Ismael, els madrilenys a Moncofa i Scully són persones que aquests dies han estat notícia per la seua relació amb la nostra llengua. D’animadversió en uns casos, i d’estima per part del menut Sami i el seu professor Ismael.

A Moncofa, uns turistes madrilenys que estiuegen en aquesta ciutat de la Plana Baixa mostraren la seua mala educació protestant sorollosament i interrompent l’obra que es representava (Riures en valencià) mentre exigien l’espanyol.

Sean Scully és un molt bon pintor nord-americà d’origen irlandès. La seua obra és molt cotitzada, ja que és un pintor abstracte de gran prestigi i per això té obres a sales d’exposicions de tot el món.

Sean Scully i la seua dona, Liliane Tomasko, també pintora, amb el fill que tenen, han viscut entre Barcelona, Munic i Nova York els últims quinze anys. Fa temps van decidir d’abandonar la ciutat comtal, cansats de sentir parlar català. Així ho anunciaven en un reportatge al diari britànic Financial Times. Deien que estimaven la ciutat, però “a Barcelona vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient, fes-te fotre”, deia Scully en el reportatge. I encara afegia: “N’hi havia massa, d’això (català)”, “ho va fer impossible”. Per això Liliane Tomasko va dir: “No vam aguantar a Barcelona per aquesta merda”.

És curiós que després dels anys passats a Barcelona, no entengueren (ni estimaren) el català. Cosa que sí que han fet amb el castellà, que parlen amb fluïdesa. Però si algun dia s’instal·len a París, fugiran d’allà perquè les reunions es fan en francès? O només fugen del català?

Una actitud totalment diferent és la de Sami, un xiquet valencià que estima la nostra llengua. A finals del curs passat, els seus pares van escriure una emotiva carta a Ismael, el professor de valencià del xiquet. El matrimoni, en un text en castellà, s’adreçava amb agraïment a Ismael, donant-li les gràcies per “todo lo que has hecho por Sami”. Els pares hi deien que el seu fill “siempre nos dice que los días mejores son el lunes y el viernes ¡porque toca mucho valenciá!”. El matrimoni deia al professor de valencià del seu fill, que Sami “nos cuenta cuánto le gusta el idioma valenciá…. i siempre busca el valenciá en carteles, revistas, etc… nos pone canciones en valenciá” i per això els pares de Sami lloaven així la tasca docent d’Ismael: “Podemos decir que has podido inspirar un verdadero interés hacia el valenciá ¡lo que demuestra el gran profesor que eres!”. La carta dels pares de Sami acaba donant les gràcies a Ismael “por todo lo que has enseñado a nuestro hijo, y todo el cariño con que lo has enseñado”.

Afortunadament el País Valencià té nombrosos mestres com Ismael, que estimen i fan estimar la nostra llengua als alumnes. I Escola Valenciana és el gran tresor dels valencians, ja que els mestres viuen amb passió la docència i saben transmetre als alumnes aquesta mateixa passió pel valencià. He conegut mestres, d’ahir i de hui, que viuen amb passió la transmissió de la nostra llengua, com Gabriel Garcia i Roser Millet, Josep Millo, Llorenç Giménez, Irene Guillén, Vicent Malonda, Toni Martí, M. Rosa Diranzo, Josep Requena, Vicent Niclòs, Xavier Pardo, Agustí Ventura, Àngel Canet, David Pagès, Emili Selfa, Oreto Masià, Enric Ferrer, Vicent Faus, Vicent Ortega, Francesc Mulet, Robert Martínez, Isabel Miquel, Miquel Puig, Oreto Trescolí, Paco Sanz i molt més.

Quan algú no estima la llengua del poble que l’acull (com els madrilenys que a Moncofa van protestar perquè un espectacle era en valencià), ell mateix es qualifica. Al contrari, quan uns pares castellanoparlants agraeixen al professor de valencià del seu fill tot el que fa pel xiquet, demostren, en la seua senzillesa, una grandesa que no tenen (per famosos que siguen) els qui menyspreen la llengua del poble on viuen.

Com ha fet saber l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en relació amb l’episodi ocorregut a Moncofa, “Una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística. Els valencians, dins del nostre territori, tenim el dret d’expressar-nos en valencià i també el d’oferir qualsevol tipus de manifestació cultural i artística en la nostra pròpia llengua”. L’incident ocorregut a Moncofa amb l’espectacle de monòlegs ‘Riures en valencià’ [i que val també per als esposos Scully-Tomasko], demostra la intolerància, una vegada més, d’aquells que consideren només el castellà com l’única llengua vàlida. Menys uniformisme i més diversitat”. Per això he trobat molt important el que ha dit el professor Àlex Arenas  en relació amb la protesta dels madrilenys a Moncofa.

Companys valencians, si no ens accepten tal com som, perquè no marxem?, no hi ha més solucions. https://t.co/K18cgjBnOg

— Alex Arenas (@_AlexArenas) August 23, 2021

Ara bé, quan el president de la Generalitat del País Valencià, Ximo Puig, felicita la ciutat d’Elx en una piulada, desitjant “todo mi afecto y ánimo para la familia del Misteri d’Elx”, com si el Misteri es representara en castellà, decep tots els qui estimem la nostra llengua. I diu molt poc a favor d’ell, que com a president del País Valencià hauria de ser el primer a utilitzar la nostra llengua, sempre que faça referència a un poble valencianoparlant. Aquesta piulada de Sr. Puig em recorda el telegrama del president Alberto Fabra, en castellà (també), que vam rebre les meues germanes i jo amb motiu de la mort de mon pare. Un telegrama que vam retornar al president Fabra pel menyspreu que mostrava a la nostra llengua.

Per això estic totalment d’acord amb el que va dir Jordi Badia fa uns dies: “Que no ens aixequin la camisa; si no hi fem res, anem cap a l’extinció” del català.

Els qui estimem la nostra llengua, no podem fer mai cap pas enrere.