Sanitat o Defensa?

Si alguna cosa positiva podem traure d’aquesta pandèmia, és que hem descobert i valorat el magnífic (però millorable) sistema sanitari que tenim. Un sistema sanitari que ha fet front, heroicament, a les cinc onades del coronavirus que hem patit, gràcies a la gran professionalitat i a l’enorme sacrifici de metges i infermers, els bons samaritans del nostre temps.

Recentment, diversos professionals de la sanitat han fet un crit d’alarma, ja que amb aquesta cinquena onada de la covid-19 i a causa de la variant delta, els centres de salut estan col·lapsats. I és que el personal sanitari no pot atendre com cal l’atenció primària, perquè els professionals de la salut es dediquen a la covid-19 al 100%. A més, després de més d’un any de pandèmia, els metges i els infermers estan esgotats i per això n’hi ha que, per la duresa de la faena que fan, estan de baixa amb estrès i ansietat. Fins i tot alguns d’aquests magnífics professionals opten per altres treballs, per la precarietat que tenen als centres de salut.

La situació encara s’agreuja més pel fet que, malgrat la gravetat del moment, no hi ha, com caldria, un reforç de les plantilles, ni hi ha tampoc els recursos econòmics necessaris per enfrontar-se a la variant delta del virus, que en els últims dies ha disparat els contagis. Per tot això, per exemple, hi ha tumors diagnosticats massa tard.

A Paraules d’Arcadi, el llibre que ens acompanya aquests dies als monjos a l’hora del dinar, l’autor, Arcadi Oliveras, confirma una realitat que tots sabem, i és que “en el món actual la sanitat és un bé prioritari” i per això hi demanava “dotar el sector sanitari amb una infraestructura més forta”. Oliveras diu també que, davant l’escassetat de mitjans econòmics i de personal i de les contínues excuses dels polítics, “no s’hi val a dir que no hi ha recursos”, perquè “si n’hi ha per a l’exèrcit, que per a mi no serveix per a res, com pot ser que no n’hi hagi per a sanitat?”.

Cal recordar (i crec que en això les persones de sentit comú hi estarem d’acord), que la sanitat salva vides, com és ben evident, mentre que la despesa destinada a armes no en salva. Els professionals de la salut (els bons samaritans del nostre món), haurien de disposar dels mitjans necessaris per poder atendre els malalts, i per a això no poden continuar treballant com fins ara, perquè pateixen per manca de recursos i de plantilles insuficients als hospitals i als centres de salut.

Davant d’aquesta situació, l’estat hauria de ser valent i acabar amb la despesa dedicada al Ministeri de Defensa i traspassar a les comunitats autònomes els diners destinats a armes. Un país ha de saber prioritzar, i entre invertir en sanitat o en defensa, és evident que els diners s’haurien de destinar a la sanitat, per a millorar la qualitat de vida dels metges i infermers (que fan una feina heroica) i l’atenció als malalts.

Per això el personal sanitari (tan necessitat aquest estiu de fer vacances, per l’esgotament que viu), per a atendre adequadament els malalts necessita més mans i més diners, i la societat necessita menys armes. Del govern de l’estat depèn (eliminant la despesa de defensa) que els metges i els infermers puguen treballar amb unes condicions més bones.

L’abnegació i el sacrifici del personal sanitari en la lluita contra la pandèmia contrasta amb la irresponsabilitat de molts jóvens (i no tan jóvens) que sense fer cas de les recomanacions sanitàries s’apleguen per a beure o fer festes. Per això considere estúpida l’acció dels estudiants que, com si no passara res, fan viatges de final de curs a Mallorca i també considere nefastos i insolidaris els concerts i els macrofestivals que apleguen milers de jóvens, mentre hi ha milers de negocis que han hagut de tancar. Comprenc les ganes de festa dels jóvens (i dels no tan jóvens), però ara ens cal a tothom de fer un

sacrifici per a acabar amb aquest virus. Perquè si no ho fem, la pandèmia anirà augmentant, i a més el virus anirà mutant, amb la qual cosa la pandèmia es descontrolarà del tot. No pretenc que la ciutadania faça vida de monjos, que a les deu de la nit ens n’anem a dormir. Però, és sostenible i saludable d’anar a dormir a les sis o a les set del matí, després d’una nit de gresca i normalment de borratxera? Si fins i tot els Jocs Olímpics del Japó se celebraran sense públic, i quan la velocitat de transmissió del virus està desbocada, els nostres jóvens no poden esperar a fer festes i viatges quan tot això haja passat?

Al principi de la pandèmia, molts crèiem que el virus (que literalment va paralitzar el món) ens faria millors i que ens ajudaria a canviar el nostre estil de vida, tan insostenible. Però és evident que l’home és l’únic animal que repeteix (una i una altra vegada) el mateix error. Els altres animals aprenen dels errors i no tornen a repetir-los. Al contrari, els humans, després de la primera onada, amb la qual hauríem d’haver canviat de vida, vam continuar com si res. I és que en compte de salvar vides, vam preferir de salvar el Black Friday, l’estiu del 2020, el pont de la Puríssima, Nadal, Cap d’Any i Reis, la Setmana Santa i la Pasqua, Sant Joan…

És veritat que molta gent (molts jóvens també) ha actuat amb responsabilitat i sobretot ho ha fet la gent gran que viu a casa o a les residències. És la gent que ens dóna un gran exemple. És la gent gran que els anys quaranta va viure els sacrificis de la postguerra i que ara, aquests hòmens i dones, han estat mesos i mesos tancats a les residències, sense poder abraçar els fills i els néts. I també ens donen exemple els metges i infermers que, heroicament, continuen lluitant i sacrificant-se per posar fi a la pandèmia, mentre que, impotents, veuen centenars de jóvens bevent al carrer o de viatge de final de curs, sense que facen cap mena de sacrificis per aturar la pandèmia. Aquests jóvens no poden esperar que acabe aquest malson per a poder divertir-se?

He titulat aquest article Sanitat o Defensa. Però també l’hauria pogut titular Sacrifici o irresponsabilitat (o estupidesa humana).