02.02.2018 - 23:00
Hui dia 3 de febrer celebrem la festa de Sant Blai, patró de Bocairent des del segle XVII i d’Altea, Borriana i Saix, així com del barri de Russafa de València.
Sant Blai, que va nàixer a Sebaste (l’actual Turquia) a la segona meitat del segle III, va ser metge, bisbe i màrtir, com ho canten aquests Goigs antics: ‘Per ser util en tot mal/ exerciu la medicina;/ mes lo Senyor vos destina/ à la sede episcopal:/ en lo fisich y moral/ pastor y metje famós’.
Mogut pel desig de Déu, sovint es retirava a una cova per pregar. En morir el bisbe de Sebaste, Blai fou elegit nou bisbe per l’aclamació dels preveres i dels cristians de la ciutat. Cal dir que en els primers temps del cristianisme, els bisbes els elegia el poble amb tota naturalitat, ja que coneixien aquell home que, per la seua bondat i la seua santedat, havia de guiar el poble de Déu. Per això, Sant Hipòlit (en referència a l’elecció dels bisbes) deia: ‘Que s’ordene com a bisbe aquell que, essent irreprensible, haja estat elegit per tot el poble’. I el bisbe Sant Cebrià escrivia: ‘Que no s’impose al poble un bisbe no desitjat’.
Malgrat que el 313 Constantí, emperador d’Occident, i Licini, emperador d’Orient, signaren l’Edicte de Milà que acabava amb les persecucions dels cristians, la veritat és que a l’Orient no va ser així. Licini aviat va decretar una nova persecució i el bisbe Blai fou detingut. Les actes del martiri conten l’episodi més conegut de Sant Blai: aquella dona que va suplicar al sant bisbe pel seu fill únic que agonitzava, perquè menjant peix una espina se li havia entravessat a la gola. Blai imposà les mans sobre el xiquet mentre pregava i l’infant, traient l’espina, es va recuperar. D’aquest episodi ve la devoció a Sant Blai com a protector i advocat dels mals de gola: ‘Una dona tribulada/ vingué ab son fill, ques moria/ d’una espina que tenia/ en la gola atravesada;/ ab la salud recobrada/ en goig mudá son dolor’.
Davant la negativa de Blai a adorar els déus pagans, fou decapitat als afores de Sebaste el 3 de febrer de 316. Acabada la persecució, el sepulcre del sant màrtir (sobre el que s’edificà un temple) es convertí en lloc de pregària per als cristians: ‘Antes de ser degollat/ vareu alcansar de Dèu/ quel vostre devot en breu/ sia de tots mals curats;/ per mal de gola hau mostrat/ ser vostra virtud major’.
La pràctica totalitat de les representacions artístiques de Sant Blai ens el mostren amb la mà protegint la gola i revestit amb ornaments pontificals, amb la mitra i el bàcul. Sant Blai és per als nostres pobles, sobretot, un símbol de la fe que es manté a tantes i tantes viles de la nostra terra, plena d’ermites dedicades a aquest sant.
Són molts els pobles valencians que celebren la festa de Sant Blai, com Pedreguer, Llaurí i Potries, amb el seu porrat, i també Alpont, Borriana i les calderes i la font del vi, Saix, la Pobla del Duc, Bocairent, Xella, Gestalgar, Jalance o el barri de Russafa a València. I són també moltes les ermites dedicades a aquest sant bisbe, com al Ràfol de Salem, Requena, Set Aigües o Pedreguer.
A l’Església llatina la festa de Sant Blai se celebra cada any el 3 de febrer, tot i que l’Església Oriental fa memòria del nostre sant l’11 del mateix mes. Una de les tradicions més populars de Sant Blai es realitza amb dos ciris, que col·locats en forma de creu es passen pel cap i la gola dels fidels. També sol beneir-se el pa i la sal, que es reparteix als qui participen a la festa.
La presència de Sant Blai a les nostres viles ens recorda els nostres orígens cristians i la fe d’un poble que s’ha mantingut fidel als seus avantpassats. La festa de Sant Blai fa present el testimoniatge d’aquest sant bisbe que va donar la vida per Jesucrist i la fe que s’ha transmès de generació en generació entre els cristians valencians. A més, la presència d’aquest bisbe i màrtir sant ens és un exemple de fidelitat, de generositat i de donació, en un món que només valora la superficialitat i la caducitat de les coses. Per això li cantem: ‘Martyr y Bisbe Sagrat,/ contra tots mals protector;/ Siau Sant Blay Advocat/ á qui os reclama de cor’.
