20.05.2019 - 16:05
Moltes cases eren buides, no hi vivia ningú. A mitjan carrer es mantenia un solar buit adjacent al consultori mèdic i, més endavant, dues façanes engalanaven els marcs de portes i finestres amb un bordó de pissarra que -trobe- contrastava massa amb els materials autòctons. El carrer se n’anava corrent avall fins a desembocar en la plaça on hi havia l’ajuntament, edifici bastit l’any 2001.
La plaça presentava dues altures ben marcades, cosa que donava idea inequívoca de la ubicació del poble sobre un turó. La primera formava un replanell al davant de l’església. Em vaig asseure sobre la barana de pedra que estava davant. Un soliguer va sobrevolar la plaça sense remar, solcant els corrents eteris. Des d’allà dalt em va fer un crit amistós per a fer-se visible i, després de la salutació, va desaparéixer, fent-se menut, com deixant-se dur, mansament.
La façana de l’església també estava restaurada. En la dovella de la porta es llegia que era la parròquia de Sant Pere. La capelleta que s’hi veia sobre la porta estava buida, com si el sant que hi habitava hagués baixat una estona per a estirar les cames o s’hagués pres el dia lliure. Damunt, un vitrall, fosc a contrallum, no deixava endevinar l’escena representada. Potser es tractava d’un Crist crucificat. El petit campanar mantenia la mateixa discreció del conjunt, com discretes eren les campanes i el rellotge que, ací sí, havia aconseguit deturar el temps entre les agulles. Em va plaure l’arquitectura rústega del temple, com s’enforfoguien els contraforts i les teulades entre les parets d’allò que suposava que eren les capelles situades al creuer. El costat esquerre de l’església confrontava amb un jardí tapiat del qual eixien brolls de palmeres i xiprers. Al davant de la porta hi havia una font, potser massa moderna.
Al nivell inferior de la plaça es baixava a través d’unes escales amples que et duien al lloc on vivien dues palmeres altíssimes, pràcticament seques, que conversaven, allà dalt, amb el vent. Tot semblava deshabitat. Tan sols la presència d’una furgoneta i dos cotxes, com animals que esperaven nugats a l’anella, cara a la paret, indicaven que en alguna casa hi vivia algú. El xiulit del tren se sentia lluny, acostat per les ràfegues de vent que augmentava. Després d’un altre ramat de graons vaig arribar al carrer pla. D’ací estant, semblava que les palmeres es cremaven sense foc amb el socor cantat per alguns teuladins.
La confluència dels carrers formava la plaça de Sant Pere i, en baixar una mica més, hi havia un parc infantil que feia de mirador al riu. Ací mateix, vaig llegir en un panell amb algunes ressenyes de Sant Pere, com la curiositat que era el poble més menut de la comarca. Des del mirador es veia el meandre del riu, una llacuna blau cel que semblava minvar fins a extingir-se en aquest tram. Quan em vaig girar es veia el darrere del poble, l’esquena de les cases que tancaven per davall la plaça.
Vaig continuar per un camí que transcorria entre riu i les cases, ple d’oliveres, envoltant-lo. El meu pas va despertar un gos que començà a clapir, greu, sense més convenciment que l’imposat per la seua comesa funcionarial. Vaig passar pel costat de la depuradora d’aigües residuals que era completament inodora, segurament, per l’escassíssim cabal que havia de depurar, cosa que em va fer pensar en la superpoblació com a principal problema ambiental.
El camí em va dur novament al poble. L’últim tram era ben empinat, i des d’aquest lloc es podia albirar el costat dret de l’església i el penell, encarat cap al sud, sobre el vèrtex de la teulada posterior a l’espadanya. Les parets mostraven el morter vell, creuant-se les arestes i els triangles d’uns murs amb els dels altres, fins a aconseguir un efecte abrigallat.
Dos conills corregueren per un bancal que s’havia deixat perdre fins a arribar a l’esbarzer de la vora on s’amagaren. En aquesta part s’estava més a recer del vent creixent. Vaig continuar fins a eixir de bell nou a l’alçada del casalot del principi, la vella casa rural restaurada. De bell nou vaig baixar per aquest carrer fins a la plaça per a poder passar a l’altra banda del poble. Vaig trobar un pou cilíndric, tapat amb un vidre ajustat a la boca, que deixava veure el reflex d’una aigua fonda. Vaig passar pel darrere de les cases de la vorera dreta del carrer de Sant Pere, altra vegada cap amunt. Em va arribar el cloqueig de les gallines d’un corral i vaig veure, a rapa-fuig, una dona que prenia el sol de la tarda i va entrar, precipitada, dins de casa quan em va veure pujar.
Novament, vaig distingir l’ermita a l’altre costat de la carretera, darrere d’un bosquet de xiprers i pins. Era l’única cosa que em faltava visitar. Així que, vaig baixar fins a la carretera que duia a Guadasséquies i vaig caminar pel voral de la carretera. Vaig caminar entre els camps blaus de borraines, junta a un dipòsit desballestat de material de construcció.
L’ermita estava al cim d’una diminuta muntanyeta i a mesura que m’acostava anava veient les casetes del calvari que s’aixecaven entre els arbres, tot just, fent costera. Em semblà un terreny devastat. Potser foren les casetes tombades per l’acció de la gravetat i l’erosió, o tal vegada perquè no vaig poder trobar cap manisa pintada, com si a unes escultures els haguessen tret els ulls a martellades. Tan sols l’estació número tretze mostrava la meitat de l’escena, quan baixen Jesús de la creu.
Amb una certa inquietud per la desolació, vaig començar a muntar una llarga escalinata d’amples graons, plena també de soledats, que pujava empinada fins a l’ermita. Però en arribar dalt del puig vaig ensopegar, inesperadament, amb les portes del cementeri, silent, ple de flors artificials a les làpides fosques i serioses. Alguns difunts emmarcats en plata em recordaren lànguidament les pintures etrusques en un blanc i negre tètric. A penes vaig reparar en l’ermita; tan sols que era un edifici d’un sol cos, cobert per una teulada a dues aigües i tres finestres ogivals. Aleshores, vaig reprendre la tornada. Solitud.
