Sèpia, fetge i xampinyons

‘El client sempre té la raó.’ Sembla ser una veritat universal pel que a l’àmbit comercial es refereix. I sí, en una gran majoria dels casos, és així. Doncs bé, una idea que diríem socialment acceptada, desgraciadament no ho és tant en l’àmbit educatiu.

Corren temps d’oposicions, una època convulsa per a aspirants que estem fent grans les borses docents. No és cap novetat que apareguen articles com aquest signats per interins encesos davant aquesta situació.

Tots aquells equips docents de dins i fora del sistema educatiu públic sabem que la nostra tasca no és unipersonal. Hem de procurar que l’educació als centres públics adopte una perspectiva multidisciplinària i interdepartamental, sempre dins una realitat condicionada per l’entorn. A més a més, la tasca de les famílies és primordial dins el desenvolupament educatiu de les i els adolescents. El claustre, per tant, a més d’aportar el nostre saber fer, hem de tenir en compte totes aquestes realitats i saber-les conduir per tal d’obtenir fruits que recollirem a les avaluacions. Totes aquestes actuacions les han d’aprovar els equips directius i les han de supervisar la inspecció. Així funciona, a ‘grosso modo’, l’educació. Podríem desenvolupar molt més aquesta idea, però no cal; resulta suficient per ara. Doncs bé, la teoria és molt clara; no sembla tan complicat. Anem a la pràctica.

La realitat als centres educatius es troba ben lluny d’aquesta preeminent teoria. Els tres agents de les comunitats educatives –alumnat, professorat i famílies- no sempre treballem en conjunt com caldria. Resulta extremadament complicat en molts casos. No obstant, nosaltres mateixos permetem de fer-ho més complicat encara.

Parlem ara de la famosa avaluació de l’activitat docent. Molts de nosaltres coneixem aquesta part de la docència només perquè apareixen en aquelles programacions didàctiques de les oposicions, ja que en la realitat poques vegades es duen a terme. Doncs bé, aquesta avaluació no és ni més ni menys la comprovació que la nostra tasca s’ha fet de manera correcta o incorrecta. L’alumnat també té paraula, però som docents, som tan meravellosos que ni tan sols ens importa si el client té la raó o no.

Ensenyem a estudiar, no ensenyem a aprendre. No formem persones competents, deformem competències. Ensenyem a ingerir coneixements que l’alumnat vomita als exàmens, no aconsellem desenvolupar habilitats procedimentals. Tothom tenim accessibilitat al coneixement només ficant-nos la mà a la butxaca i traient-ne el telèfon mòbil. Tenim la capacitat de fer aquesta acció, però, la fem correctament? Ací és on entra la vertadera tasca docent.

Podríem seguir parlant i debatent molts punts sobre el sistema d’ensenyament-aprenentatge, tant de l’alumnat com del professorat, però aterrem novament en l’oposició.

Critiquem que l’alumnat ha d’aprendre més enllà de coneixements conceptuals, però allò que s’exigeix al professorat per assegurar-nos continuïtat en el sistema són ingents temaris que vomitem en un examen d’oposició. Elaborem programacions [de 60 pàgines – interlineat 1’5] que no tenen res a veure amb la realitat educativa. L’educació és una virtut que tenim les persones. Els equips docents, entre més tasques burocràtiques absurdes, ens dediquem a formar persones. On s’avaluen les aptituds personals? En una programació de 60 pàgines amb interlineat d’1,5? De veres? Qui té en compte l’EMPATIA amb l’alumnat, el temari de 72 temes o la programació amb el maleït interlineat?

No se’ns passa pel cap de plantejar-nos la possibilitat que la nostra avaluació, la de l’activitat docent (que tothom hauria de dur a terme de manera obligatòria) compte amb un pes real davant l’administració ‘competent’. No ens importa si ‘el client’ té la raó o no. Ens importa tenir una faena per a tota la vida, una faena que no controla ningú i que no avalua ningú de veritat. De veres que els centres no tenen res a dir sobre la nostra tasca? Si tant tenim en compte que els agents de l’educació són tres, per què no els valorem dins el nostre sistema d’accés a la funció pública? Per oor? En absolut. Per comoditat? Tampoc. Ah, és clar! Amiguismes. El sistema actual no els permet [sarcasme]. Per tant, deixem-ho així. L’atzar és un bon sistema [sarcasme novament].

En definitiva, som esclaus d’un sistema caducat on importa més un interlineat d’1,5 que la resolució d’un problema real en un centre educatiu. Mentre els temaris siguen més importants que l’aptitud personal, no podem reivindicar l’educació pública i de qualitat. L’accés a la funció pública docent té la mateixa relació amb la realitat present que el títol d’aquest article amb el seu contingut.