Shinrin-Yoku

No havia sentit a parlar mai dels banys de bosc. La primera vegada que ho he llegit, he atribuït el xoc d’aquesta expressió al canvi inconscient de preposició fruit de la subtil dislèxia intel·lectual que patisc. Però després de rellegir-ho, seguint els renglons amb el dit, he comprovat que no es tractava de banys al bosc, sinó de banys de bosc. Aleshores, la forest no sols ha esdevingut el lloc on hom pot fer unes ablucions singulars sinó que es converteix en el mateix fluid tonificant. Potser m’ha resultat desconcertant perquè, fins ara, els banys dels quals havia sentit a parlar eren els banys de bidet, el bany de maria o el de sol. I en un sentit més figuratiu el bany de multituds o de sang, etcètera.

Però resulta que els banys de bosc són una modernitat que està imposant-se entre els urbanites estressats. Hi ha una certa tendència a pensar que la naturalesa (no sé si escriure-ho en majúscula o minúscula) és un lloc diferent de nosaltres mateixa, un indret idíl·lic on hom pot dirigir-se quasi sempre en futur perfet. Caldria fer una reflexió del motiu pel qual sentim la natura com una cosa externa. Trobe que la imprecisió rau en el fet que aquest terme se sol relacionar amb allò que té un component arborescent o rural. És a dir, la nostra cultura confon la natura amb els ecosistemes de documental. No debades, a la majoria se’ls apareixen les frondoses selves o els deserts amb barcanes quan s’evoca de forma abstracta la naturalesa però mai la concurrència dels bacteris o els virus, ja que per a molts, aquell concepte és un sinònim de bonic i sa.

La natura és, en aquest sentit, allò que els britànics rurals intentaven endur-se quan emigraven a les urbs industrialitzades per a treballar i procurant de mantenir un xicotet jardí, com un nostàlgic apèndix, a les noves cases. En altres llocs on no s’ha mantingut aquesta pràctica hortícola i urbana supose que ha sigut per la falta d’espai o, simplement, perquè els treballadors de factoria ja se sentien prou recompensats amb la situació laboral sense necessitat d’enyorar el color verd dels seus orígens.

Però siga com siga, la necessitat de tornar a la ruralia primigènia, d’una manera o altra, sempre ha estat present des que abandonàrem les cavernes i els abrics de muntanya. Després hi ha estils i estils, perquè ara ja no s’usa tant l’ontologia del diumenger amb mobles plegables, ràdio i carmanyola. Més aïna, ara es practica el senderisme de cap de setmana proveït a Decathlon a manera de navalla suïssa. Aquest reclam pot semblar més barroer que el narrat per Jack London en la Crida del bosc, però en essència ve a ser la mateixa cosa. Com es manté l’idèntic principi, pel que he pogut investigar, en això dels banys de bosc.

Encara que sembla que la pràctica, com a tal, la va inventar als anys vuitanta l’Agència Forestal del Japó, és hui quan estan revelant-se els veritables gurús de la natura, prèvia certificació de l’Association of Nature and Forest Therapy. Aquests guies espirituals ajuden els esmaperduts urbanites atacats d’estrés, d’insomni, de depressió, d’ira, de karoshi -seguint l’argot nipó- a endinsar-se en l’atmosfera remeiera d’un bosc. I ara, per comparació, pense: on haurien d’assistir els rurals que patisquen aquest mateix mal? Seguint els principis al·lopàtics, supose que haurien de sanar-se xafant l’asfalt i respirant l’aire grisós de les ciutats, visitant els centres comercials i contemplant, amb una actitud mística, els aparadors. Perquè al capdavall, sembla que no es tracta de suprimir la situació estressant sinó d’apaivagar-ne els símptomes.

Els banys de bosc diuen que et desperten els cinc sentits, si els tens adormits, i et reconnecten amb allò que és consensuadament natural. Et doten, en definitiva, de la sobrenomenada atenció plena. La raó no és intranscendent i els defensors d’aquesta pràctica es recolzen en estudis bioquímics que demostren com el cortisol, l’hormona de l’estrés o la tensió arterial disminueixen després d’un bany de bosc. Així, s’assegura que endinsar-se en un bosc activa àrees del cervell relacionades amb el plaer i les emocions, i en desconnecta unes altres encarregades de la planificació i la tibantor. D’això, segons diuen, són responsables els compostos volàtils que exhalen els vegetals. Per a poder captar totes aquestes essències, com el pescador que llença la xarxa, els estressats acaronen les pedres, abracen els arbres, tasten -si s’escau- els fruits silvestres, s’aturen a sentir els sorolls i els silencis i donen les gràcies a les plantes.

Al final del recorregut, sembla que també va bé posar en comú les experiències viscudes per cadascú, supose que protegits de la curiositat del cabrer autòcton que, per casualitat, puga pasturar per aquell indret el ramat, ja que podria malinterpretar aquell ritual. Per si de cas, també seria convenient de vigilar la proximitat d’algun psiquiatre despistat que passege per allí i que, amb la proposta de la seua química de maletí, podria malbaratar l’èxtasi de l’experiència. Sincerament, ho dic.