Sisto

L’oxigen medicinal borbolleja en travessar el filtre d’aigua. És un soroll continu entre el silenci i la respiració, ara compassada, del malalt que vetlem des de fa dies. De colp i volta, ma mare se’n recorda d’un home a qui coneixien en el poble de la seua joventut amb el nom de Sisto. Potser la pal·lidesa que projecta mon pare des del llit estant l’ha feta evocar la salut que -diu- emanava d’aquell indigent que vivia tot sol a la marjal. El descriu com un Robinson Crusoe de galtes roges, de cabells llargs i una barba que li arribava per sota del pit; somrient, vestit amb pedaços i un sac d’arpillera.

No és la primera vegada que el sent anomenar, però segurament per la mateixa necessitat de fugir de les quatre parets, per un moment, em veig a prop de la cabanya de Sisto, envoltada pels senills i les séquies. El relat de ma mare em fa entreveure aquell nàufrag que no vaig conéixer mai. Du els camals dels pantalons arromangats fins al genoll, va descalç i el sac que porta nugat a tall de camisa li permet de feinejar amb els braços nus a la vora de l’aigua. Desnuga l’extrem de la corda enganxada a l’estaca i, amb molta parsimònia, va estirant-la braçada a braçada. Es formen ones que avancen cap a la vora, i com si fóra un peix gegantí que s’acosta mansament cap a l’home, el mornell trau el llom de vímet trenat, s’enfonsa, i torna a emergir amb la docilitat d’un animal domèstic.

Sisto pren la nansa i la diposita sobre l’herba de la riba. A l’interior, una madeixa d’anguiles fan per entreteixir-se les unes amb les altres buscant la humitat i una tenca que boqueja entre espasmes. Sisto introdueix el braç encara fort pel forat de la trampa i trau, d’una en una, les tres anguiles que han quedat atrapades.

Estira d’una altra corda i agafa un cistell globós, també submergit, amb la captura del dia anterior i hi introdueix les anguiles de hui. Estaran allí fins que algú del poble li’n demane i les puga vendre.

La tenca la guisarà en suc per a sopar. És un peix que pocs aprecien, però al capdavall té més molla que les granotes. També sol espigolar pels camps el que troba i hui podrà afegir-li una creïlla. Introdueix de bell nou el cistell en l’aigua i llança la nansa amb uns quants caragols xafats perquè continue pescant.

Quan acaba, pren el camí cap a la barraca de canyes que està resguardada per un rogle de quatre xops vells i amics, camina a gambades llargues i lleugeres amb la tenca enganxada per les ganyes amb dos dits doblats com hams. Dins, en la foscor pujant del capvespre brilla més aïna el caliu dels canyots emprats per a fer foc. Sisto alça el peix, acluca els ulls i somriu.

Fora, el baf de la rosada comença a enlairar-se com els esperits que travessen la terra que els cobreix. Uns bufits i les brases reviuen els colors de cara de Sisto, el bronzejat de sol i sutja, el seu nom quasi papal i la franca salut que li crepita al pit sota la tela d’arpillera. Per la porta, encara oberta, s’acosta la nit i deixa que entre, tan humida i fèrtil, tan calmada i coneguda. Veu com la boira calenta es desprén de la superfície dels tolls i pren la mateixa forma de la tenca pescada. Somriu.

La foscor entreverada de reflexos està curullada d’olors a remeis, a espera, a una serenor tibant. El bombolleig de l’oxigen medicinal recorda ara la dolcesa d’un putxero coent-se lentament el diumenge. Per sota, el brunzit tenaç de la vàlvula que manté aquest, i l’altre món, de moment, units.