Sobre la vellesa

Quan puge al tren trobe el vagó ple. La majoria dels viatgers em semblen estudiants que han acabat la setmana a la capital. Retornen, carregats, cadascú amb la seua maleteta. És com si s’hagueren posat d’acord per comprar-se el mateix model. Quan ja tenia l’ànim fet de viatjar dempeus veig un seient buit. Espere uns segons per si algú que estava assegut retorna, i quan m’assegure que ningú no l’ocupa, m’hi assec. Els vagons comencen a topar entre ells com si el maquinista els aparellara i el tren mamprén la marxa.

Al meu costat seu un xicon amb pintes d’estudiar al Politècnic. Va connectat al mòbil via auriculars. Crec que ni s’adona que m’acabe d’asseure. De tant en tant, somriu, sorrut, per alguna cosa que veu a la pantalla i li ho ensenya a l’amic que va enfront. Li mostra el mòbil com si li desvelara d’amagat un pòquer d’asos. L’altre no li fa ni cas i continua també concentrat en la seua pròpia pantalla.

Per la finestra, fosca, comencen a desfilar els llums dels fanals que queden enrere. Una vegada situat, trec un llibre per passar l’estona.

-Aquest el vaig començar a llegir quan tenia nou anys -em diu, sense esperar-m’ho, l’home que seu al meu davant. És un avi ben vestit, amb una gorra plana de tela fina color os, que du una mica de gaidó.

-Li’l farien llegir a l’escola, no? -li dic.

-En aquella època aquests llibres no s’estilaven a les escoles -l’ancià queda en pausa i continua- realment el vaig llegir després de complir els cinquanta. Segur! -diu, ell mateix, content de recordar-ho. Les puntes ben retallades dels cabells mostren la blancor per sota la gorra. Té els ulls tan menuts que no li endevine el color.

-Mom pare em prescrivia de llegir-lo -em diu-, com si fos una medecina però a mi no m’entrava. No passava de la primera pàgina; no hi havia manera. Potser no era el moment. Si t’adones, hi ha temps per a tot en la vida -afegeix com una reflexió per a si mateix.

Mire cap a la finestra i ara és completament negra, tan sols en la llunyania espurneja alguna llum efímera.

-I què, al final li va agradar? -li dic. Jo encara estic a les portes.

-Ah, molt bo. Sí, senyor. Ha sigut el millor llibre que he llegit mai. L’home alça les celles per dir-m’ho i, per primera vegada, em fa l’efecte que obri un poc els ulls. Vaig tardar una mica a estar preparat -diu creuant les mans ossudes sobre les cames.

-Vol dir? -continue jo.

-Clar que sí. Segons per a quina cosa es necessita una edat o una altra. Unes persones necessitaran un any, altres dos i altres no hi arribaran mai. Això que diuen de tindre l’ànima jove encara que es tinga un cos vell és mentida, sap? -em diu incorporant-se una mica com si em fera una revelació.

-Ja m’ho imaginava, ja.

-A mi em passà una cosa curiosa -i continuà més baix com si anés a fer una nova confidència. Vaig descobrir que m’havia fet vell quan era jove.

-Que va estar malalt? -li pregunte, encuriosit.

-No, no -em corregeix. El vell es detura un segon i desvia l’esguard cap a la finestra que ara mostra una obscuritat total. Em va passar un dia que anava conduint el cotxe, prop de casa. Era estiu i jo devia tindre uns trenta anys. Em vaig creuar amb un veí que caminava per la vorera i vaig alçar la mà esquerra per a saludar-lo.

-I? -l’esperone.

-En aquell precís instant va ser quan vaig sentir per primera vegada el pas del temps. Vaig aixecar la mà igual que feia mon pare.

-Va envellir, vosté, de sobte -li pregunte una mica contrariat- com en una pel·lícula?

-No, exactament. Més aviat, vaig descobrir que havia estat envellint tot aquell temps, a poc a poc, sense adonar-me’n.

-I què va fer? -li pregunte amb una intriga màxima.

-Doncs, poca cosa podia fer -contesta tranquil-, continuar envellint i contant-ho.

Al cap d’una estona, el xiulit del tren, quan travessa el pas a nivell, indica la proximitat de l’estació. Els viatgers comencen a refer les postures i alguns es preparen ja per a baixar. El vell segueix impassible els preparatius que fan els viatgers per a descendir.

-Vosté no baixa? -li dic.

-No, jo me’n torne, una altra vegada -em contesta assaonat.

-Sense baixar a l’estació?

-Això mateix. Faig trajectes curts d’anada i tornada. Són innocus i la família no arriba ni a assabentar-se. Em mantenen jove.

-Adéu -li dic- igual ens tornem a veure un altre dia i comentem això del llibre.

-Segur! Passe-ho bé -em saluda aixecant la mà i obrint uns ulls que, per fi, li veig blaus.