Sogorb: una Església de 775 anys

El 31 de gener passat, el bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López Llorente, va presentar als mitjans de comunicació l’Any Jubilar amb motiu del 775 aniversari de la creació de la diòcesi de Sogorb el 1247.

La finalitat d’aquest Any Jubilar, com va dir el bisbe, és afavorir la conversió personal i comunitària, propiciar la conversió pastoral i missionera de l’Església diocesana de Sogorb-Castelló, enfortir la comunió eclesial i caminar junts com a poble de Déu. Amb aquests objectius s’afavorirà la corresponsabilitat de tothom en la vida i en la missió de l’Església de Sogorb-Castelló, segons la pròpia vocació, ministeri o carisma, per tal de ser una Església en eixida, evangelitzada i evangelitzadora.

El lema d’aquest 775 aniversari és “Créixer en la Comunió per a eixir a la Missió”. Aquest Any Jubilar, que vol ser un temps de gràcia, comença aquest 12 d’abril i es clausurarà el 16 d’abril de l’any que ve.

Trobe molt adequat el lema i la finalitat d’aquest Any Jubilar per a rejovenir la fe dels cristians d’aquest bisbat i per a enfortir la comunió al si de la diòcesi. Però la presentació d’aquest esdeveniment podria haver estat (exactament la mateixa), si s’haguera presentat a la diòcesi de Burgos o la de Sevilla, ja que no hi hagué cap referència a la llengua pròpia del País Valencià i a la cultura dels cristians de la diòcesi de Sogorb-Castelló. És veritat que aquest bisbat té una zona castellanoparlant. Però també en té una altra valencianoparlant (ignorada per l’Església Valenciana pel que fa a l’ús de la seua llengua), amb cristians de Borriana i de Betxí, de l’Alcora i d’Onda, de Nules i d’Albocàsser i de Torreblanca, d’Almenara i d’Orpesa, amb una llengua (la llengua de Sant Vicent Ferrer) que la jerarquia de Sogorb-Castelló menysprea i exclou dels temples, a excepció dels temps dels enyorats bisbes Pont i Gol i Cases Deordal.

Com assenyala el decret del Vaticà II Christus Dominus, la diòcesi és “aquella porció del Poble de Déu confiada al bisbe” i per això aquest bisbat de Sogorb (enriquit des de l’any 1960 amb una àmplia zona, formant així l’actual diòcesi de Sogorb-Castelló), es constitueix (com diu també el Concili) en “una Església particular, on es troba l’Església de Crist, que és una, santa, catòlica i apostòlica”.

Crec que el 775é aniversari del bisbat de Sogorb hauria de ser una oportunitat per a recordar i agrair a Déu la venerable tradició d’aquesta antiga diòcesi, que es va veure rejovenida el 1960 amb la saba nova provinent dels arxiprestats que, a partir d’aquell any, formarien part del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

Crec també, que l’aniversari és un motiu per a retrobar les arrels de la fe i per a construir una Església més senzilla, oberta a tothom, fidel a les benaurances, sense condemnes ni excomunions, que propose però no impose! Una Església que puga redescobrir (i aplicar) el Concili i que, amb un gest amable, presente al nostre món la tendresa d’un Déu que, en Jesús, estima entranyablement. Un Déu que no ha vingut a condemnar sinó a salvar tothom. Una Església que, a més, a les zones valencianoparlants, tal com va fer els bons bisbes Josep Pont i Josep M. Cases, d’una vegada per totes, incorporara la nostra llengua a la litúrgia.

És del tot irracional que a Borriana, Eslida, Nules, la Vilavella, Torreblanca, Onda, la Vall d’Uixó, Albocàsser. Vila-real o Almenara, l’Església continue excloent el valencià als temples i imposant el castellà. I és que no són els fidels del bisbat de Sogorb-Castelló que han de parlar la llengua dels pastors, sinó que han de ser els pastors (i, en primer lloc, el bisbe Casimiro López) que haurien de parlar la llengua del poble que han de servir.

El bisbe Josep Pont i Gol, tan enyorat i de tan grata memòria, deia: “L’Església no té fronteres, però es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”. Per això és tan important que el bisbe i els preveres entren en la llengua i la cultura del poble, la llengua de Sant Vicent Ferrer.

És en aquest bisbat de Sogorb, que ara compleix 775 anys, que l’Església, sense menysprear el valencià (com fan el bisbe i la majoria dels preveres d’aquesta diòcesi), hauria de presentar la joia de l’Evangeli per a fer realitat el Regne de Déu enmig de la nostra societat. I a més, en aquest Any Jubilar, l’Església de Sogorb-Castelló hauria d’homenatjar els bons i enyorats bisbes, Josep Pont i Josep M. Cases, dos pastors tan estimats, que van comprendre la realitat del bisbat i van defensar la nostra llengua.