Sol·licitud

De les millors coses que hem fet en Nadal ha sigut pujar a retrobar el fred infal·lible de Bocairent. Les cases, arrapades remuntant el tossal, semblen haver-se congelat en l’intent d’arribar al cim, reservat perquè el campanar de la parròquia de l’Assumpció puga observar-se des de lluny. Els cubs irregulars dels habitatges s’encasten, uns dins dels altres, per a protegir-se del fred, de la calor o d’allò que pogués vindre. És una ordenació semblant a un buc d’abelles ple de finestres, finestretes i finestrons, on les parets del darrere sumen l’asimetria per a cloure el poble sobre si mateix.

Sempre que he pogut, m’agrada d’entrar a la població per la porta excusada. La foscor inclinada i estreta del carreronet és una veritable via de catarsi per a travessar el temps. Venim de travessar el riu pel pont de darrere de la Vila i he seguit el camí que, a poc a poc, puja deixant els barrancs a la dreta on estan les Covetes dels Moros. Com que un mur prou alt voreja l’ascens, busquem algun lloc on estiga mellat perquè ens permeta de veure les ombres quadrades que semblen també les finestres d’una finca paleolítica.

D’ací estant, el vent de llevant talla la cara i obliga a guardar les mans a les butxaques i arrupir els muscles. Baix, el riu s’estremeix en uns revolts petrificats. Enfront, un camí de redempció cap a l’ermita de Sant Crist puja dibuixant una ziga-zaga emblanquinada. És com si qui hagués projectat aquell ascens ho hagués fet des d’aquest mateix punt, estirant el braç i dibuixant amb l’índex sobre l’aire de la muntanya. La pujada sembla que promet l’eternitat, almenys, per penitent.

Els carrers estrets són un refugi contra l’aire glaçat que, paradoxalment, vinc a buscar. Ben mirat, no conec res de la part nova del poble. No l’he caminada mai. Sempre em quede entre les escales empinades, les fonts i les replaces d’una bellesa atemporal i minúscula. Dir que el nucli antic és un laberint em sembla una frivolitat per a turistes. I a pesar d’això, de vegades em retrobe caminant, extraviat, el mateix carrer després d’haver escodrinyat un carreró que em condueix sobre les meues passes. Però vull dir que, en general, la gent no habita laberints. Això ha quedat sempre reservat per als minotaures i les matemàtiques que, potser, comparteixen un llenguatge paral·lel per a explicar la vida. El traçat, crec que no s’ha de pensar com un resultat immediat, com una projecció concebuda d’antuvi. És la convergència en el temps de l’aprofitament de les corbes de nivells, dels materials de construcció a l’abast i de la disponibilitat de l’espai. Vist així, l’ordenació minuciosa és una conseqüència, no una premeditació.

Quan arribem, el Museu Arqueològic està ja clos. Com que tampoc no era cap prioritat no em sent contrariat. L’horari és molt reduït, aquesta és la veritat, però és una qüestió d’optimitzar els recursos. Ja fa temps que l’arqueòleg local Vicent Casanova, ànima mater, va faltar i supose que, l’altruisme que també necessiten aquests projectes particulars, se n’anà amb ell. A aquest home, em fa l’efecte que no li dolia regalar les hores als visitants intempestius com jo. Recorde la vegada que em va detallar el litigi esdevingut entre ell mateix i algun capitost del Museu Arqueològic Nacional -crec recordar- que pensava que un vas neolític de ceràmica cardial havia d’ocupar una vitrina preferent i no un lloc tan poc concorregut com un museu de poble. Vicent em va ensenyar una publicació on es parlava de la troballa. Veig aquell home prim, un pèl bohemi, amb el jersei blanc de coll alt amb una cadena d’or per fora, reproduint el diàleg èpic mantingut amb aquell que volia usurpar el tresor que, finalment, es va quedar en la seua col·lecció. 

Seguint en aquest aspecte de la custòdia patrimonial fa alguns anys que vaig reivindicar en un article, dedicat a Bocairent, la veu del poeta Ibn Ruhaim. No em referia a la figura que, efectivament, es promociona, sinó al veí que va caminar per aquests mateixos carrers i, aleshores, poder disposar d’un recull amb els seus escrits. Sembla que no ha de ser molt allò que ha quedat, però bastaria amb estudiar-ho, recollir-ho i fer, si més no,  una edició commemorativa.

Al mateix temps que escric aquest desig, sóc conscient, com en vaig ser l’altra vegada, que no és més que l’ocurrència d’un desvagat, però crec, com Joan Brossa, en la utilitat de la inutilitat. És inevitable. Tant de bo els editors de VilaWeb Ontinyent feren arribar a aquesta petició a qui corresponga, perquè ells segur que saben de sobres a qui adreçar-la. Jo puc comprometre’m a alguna cosa, però més que això, caldria l’empeny d’altres somiatruites de major prestància.

Amb aquests i altres pensaments baixem fins a la carretera travessant el pont de Sant Blai. Al cel apareix una pinzellada violàcia sobre la qual viatja la gelor. Baixem a menjar de calent a l’Hostal Mariola, perquè el dia fa impossible una altra cosa. Han quedat arrere les xemeneies embogides expel·lint fum afruitat. Espere, algun dia, poder llegir Ibn Ruhaim una poqueta nit d’estiu assegut enfront d’aquella que diuen que és la casa on va nàixer. Al capdavall, és també un compromís prou elogiable.