Aquest tipus de comportament envers el proïsme que aparenta fortes implicacions morals, però un escàs cost personal en reivindicar-les, l’antropòleg i psicòleg Luís Cencillo les relacionava al seu llibre Como no hacer el tonto por la vida, amb una forma evident de neurosi. Doncs, a pesar que puga semblar el contrari, jo tinc sovint en compte aquesta premissa de l’estudiós, i malgrat esdevenir una persona insolidària, preferisc d’administrar correctament la meua ximpleria perquè em sobren motius per a mostrar-la.

Sort que en el cas concret de Tintín m’he detingut un segon per a preguntar-me: quants llibres he llegit jo d’aquest jovenet? La resposta immediata ha sigut: cap ni un. I no perquè no he fet els meus intents, però no me l’he pogut empassar mai. Em resulta un tipus obscur, cregut, ambigu, que camina massa sovint amb les mans a les butxaques. I aquesta és una raó tan bona com una altra per a deixar-lo de costat i repensar-se’n la salvaguarda.

Exactament, la malifeta canadenca ha consistit a retirar 4.716 llibres (anunciats pels mitjans com a milers) de trenta escoles per a tirar-los al fem o, dit altrament, per a reciclar-los. D’aquests exemplars se n’han apartat alguns per a cremar-los i aprofitar les cendres per a plantar un arbre en un gest de reconciliació amb els nadius.

Sembla que el projecte es va encetar el 2019, però va ser interromput per la irrupció de la pandèmia i, una vegada controlada, per als canadencs de la província d’Ontario ha sigut preceptiu de reprendre el revisionisme literari, després que -segons diuen- els ancians aborígens donaren el vistiplau. El projecte s’anomenà “Tornar a la terra” i l’imagine com una falleta insulsa sense música ni mascletà. Poca cosa més.

Però com era d’esperar “els bons de la història” s’han tirat les mans al cap i han qualificat l’acte d’inacceptable i atroç, com una reminiscència de la Santa Inquisició. És tan temptador afegir-se, fer una pancarta i penjar-la al balcó que jo, al principi, quan encara estava seduït per l’adrenalina col·lectiva, n’havia pensat una com ara: “Llibertat Tintín i Milú!” o “Inquisició per als inquisidors”, decorades amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. Encara que al final ho he descartat.

Al capdavall, el revisionisme històric s’ha practicat des de fa milers d’anys quan ja s’esborraven alguns jeroglífics egipcis per a fer desaparéixer faraons indesitjables, o, actualment, als llibres de text. És normal; es tracta d’una qualitat consubstancial a l’ésser humà, com ho és per a les formigues l’afany d’emmagatzemar queviures compulsivament.

Aconseguir amb aquestes pràctiques la reconciliació amb els pobles nadius o primitius és més que qüestionable, i em remet de bell nou a les paraules escrites per l’erudit Cencillo; i també a les mòmies d’infinitat de cultures que s’exposen als museus, a la quantitat d’ossos humans que s’exhibeixen per tot arreu com a indispensables mostres científiques. Sense anar més lluny, fins a l’any dos mil es mostrava en Banyoles un africà dissecat al segle XIX que, per cert, després de repatriar-lo amb tots els honors sembla que es van enganyar de país, i ara el pobre difunt descansa sota una terra que li és del tot aliena. Sort que, com els pitagòrics, podem pensar que el cos és només la tomba de l’ànima, és a dir, una corfa, una muda inservible que deixarem quan ens acomiadem d’aquest món.

De tot aquest afer, allò que em pega més tort és la calcinació d’Astèrix perquè trobe que és un bon tipus amb qui he viatjat molt de temps per la seua Gàl·lia. Als altres condemnats a les flames els conec poc. És el que implica tindre una minsa cultura general, cosa que t’obliga a buscar l’excusa més peregrina per a poder escaquejar-te quan la majoria arrima el muscle per a defendre una causa elogiable i justa.

The post Sospitosos appeared first on VilaWeb.