El primer impuls ha sigut d’afegir-me a les dignes protestes que he llegit i sentit darrerament a la premsa. La notícia explicava la purga duta a terme en una trentena de col·legis, en la zona francòfona del Canadà, quan han cremat alguns tebeos de Tintín, Astèrix, Lukcy Luke i Pocahontas per considerar-los “estereotips negatius sobre els aborígens”. És cert que en moltes persones existeix una força interior que els impel·leix a solidaritzar-se amb aquesta mena de causes, per allunyades que estiguen, tant com l’Amazones o els pols ho estan. És com si solidaritzar-s’hi els donara un extra de bonificació ètica. Però, a banda del bon cor que se suposa que tenen aquests defensors, com els soldats el valor, també hi juga la comoditat de poder adherir-se a qualsevol mena de litigi, políticament correctíssim, amb tan sols teclejar les reivindicacions còmodament des de casa per a després pujar-les a la Xarxa.

Aquest tipus de comportament envers el proïsme que aparenta fortes implicacions morals, però un escàs cost personal en reivindicar-les, l’antropòleg i psicòleg Luís Cencillo les relacionava al seu llibre Como no hacer el tonto por la vida, amb una forma evident de neurosi. Doncs, a pesar que puga semblar el contrari, jo tinc sovint en compte aquesta premissa de l’estudiós, i malgrat esdevenir una persona insolidària, preferisc d’administrar correctament la meua ximpleria perquè em sobren motius per a mostrar-la.

Sort que en el cas concret de Tintín m’he detingut un segon per a preguntar-me: quants llibres he llegit jo d’aquest jovenet? La resposta immediata ha sigut: cap ni un. I no perquè no he fet els meus intents, però no me l’he pogut empassar mai. Em resulta un tipus obscur, cregut, ambigu, que camina massa sovint amb les mans a les butxaques. I aquesta és una raó tan bona com una altra per a deixar-lo de costat i repensar-se’n la salvaguarda.

Exactament, la malifeta canadenca ha consistit a retirar 4.716 llibres (anunciats pels mitjans com a milers) de trenta escoles per a tirar-los al fem o, dit altrament, per a reciclar-los. D’aquests exemplars se n’han apartat alguns per a cremar-los i aprofitar les cendres per a plantar un arbre en un gest de reconciliació amb els nadius.

Sembla que el projecte es va encetar el 2019, però va ser interromput per la irrupció de la pandèmia i, una vegada controlada, per als canadencs de la província d’Ontario ha sigut preceptiu de reprendre el revisionisme literari, després que -segons diuen- els ancians aborígens donaren el vistiplau. El projecte s’anomenà “Tornar a la terra” i l’imagine com una falleta insulsa sense música ni mascletà. Poca cosa més.

Però com era d’esperar “els bons de la història” s’han tirat les mans al cap i han qualificat l’acte d’inacceptable i atroç, com una reminiscència de la Santa Inquisició. És tan temptador afegir-se, fer una pancarta i penjar-la al balcó que jo, al principi, quan encara estava seduït per l’adrenalina col·lectiva, n’havia pensat una com ara: “Llibertat Tintín i Milú!” o “Inquisició per als inquisidors”, decorades amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. Encara que al final ho he descartat.

Al capdavall, el revisionisme històric s’ha practicat des de fa milers d’anys quan ja s’esborraven alguns jeroglífics egipcis per a fer desaparéixer faraons indesitjables, o, actualment, als llibres de text. És normal; es tracta d’una qualitat consubstancial a l’ésser humà, com ho és per a les formigues l’afany d’emmagatzemar queviures compulsivament.

Aconseguir amb aquestes pràctiques la reconciliació amb els pobles nadius o primitius és més que qüestionable, i em remet de bell nou a les paraules escrites per l’erudit Cencillo; i també a les mòmies d’infinitat de cultures que s’exposen als museus, a la quantitat d’ossos humans que s’exhibeixen per tot arreu com a indispensables mostres científiques. Sense anar més lluny, fins a l’any dos mil es mostrava en Banyoles un africà dissecat al segle XIX que, per cert, després de repatriar-lo amb tots els honors sembla que es van enganyar de país, i ara el pobre difunt descansa sota una terra que li és del tot aliena. Sort que, com els pitagòrics, podem pensar que el cos és només la tomba de l’ànima, és a dir, una corfa, una muda inservible que deixarem quan ens acomiadem d’aquest món.

De tot aquest afer, allò que em pega més tort és la calcinació d’Astèrix perquè trobe que és un bon tipus amb qui he viatjat molt de temps per la seua Gàl·lia. Als altres condemnats a les flames els conec poc. És el que implica tindre una minsa cultura general, cosa que t’obliga a buscar l’excusa més peregrina per a poder escaquejar-te quan la majoria arrima el muscle per a defendre una causa elogiable i justa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.