Subliminar

Fa uns dies em vam convidar a una conferència sobre Charles Darwin que es va impartir en un institut. El ponent va ser un investigador i divulgador científic de reconegut prestigi que començà a dissertar sobre aquell malson que ha perseguit Darwin des que publicà ‘L’origen de les espècies’, al segle XIX. ‘L’home descendeix, realment, de la mona?’ -preguntà als joves amb certa condescendència didàctica. Com era d’esperar, no hi hagué cap resposta entre la concurrència. Aleshores, el dissertant il·lustrà la qüestió que acabava de formular amb la projecció d’unes imatges.

A la pantalla aparegueren la fotografia d’un ximpanzé i la de Mariano Rajoy, perquè es pogueren comparar i, en tot cas, treure conclusions. El conferenciant va presentar les dues fotos una al costat de l’altra, mostrant els perfils de tots dos models. Se sentí una rialleta al fons de la sala i un murmuri menut, però res més. Trobe que l’orador no obtingué l’efecte que pretenia i supose que no va ser per la militància del jovent sinó, més aïnes, pel saludable menfotisme que també sol caracteritzar els joves.

Sembla que haver emprat aquell oxímoron visual per a obrir la presentació no va ser suficient per a captar l’atenció del públic. A mi, però, em va fer pensar: quin motiu havia dut aquell home a utilitzar la foto de Rajoy al costat d’un ximpanzé? Per què va triar tot just aquest polític i no un altre? En aquest punt, com em passa sempre i sense poder evitar-ho, ja havia perdut el fil de la conferència.

La veritat és que, ben mirat, es podia admetre que el científic haguera descobert en aquells dos retrats alguns trets concomitants i convergents. Però jo m’incline més a pensar que pretenia ser, per damunt de tot, enginyós. Era com si volguera dir, sense dir-ho, que havia fet una refinada descoberta, si no per a la Ciència, sí per als amigatxos que el pogueren escoltar.

Malauradament, amb totes aquestes cabòries jo ja m’havia despistat per complet. No sé per què, em vaig entretenir a pensar sobre aquella llegenda urbana de la publicitat que s’assajava als cinemes americans dels anys seixanta. Es conta que entre els fotogrames de la pel·lícula en qüestió s’inserien algunes imatges de Coca-cola que passaven inadvertides als ulls de l’espectador però que despertaven una set selectiva. Supose que aquesta martingala per grollera que fóra tampoc devia ser catalogada d’adoctrinament o de catequització, més que res perquè aquestes paraules troben millor significat en altres comeses.

El cas és que, com sempre, no puc remeiar-ho, vaig tindre la sensació que el conferenciant parlava molt bé però jo m’havia assabentat de ben poca cosa. Vagament, del llarg viatge de Darwin al voltant del món en un vaixell, anomenat Beagle, durant quasi sis anys. De nou, vaig pensar en la pregunta inicial: ‘Descendeix l’home de la mona?’, i em vingué al cap l’aclariment que els paleontòlegs Arsuaga i Martínez fan, sobre aquest tema, al llibre ‘L’espècie elegida’. Així, escriuen: ‘no és correcte dir que descendim de les mones, com si ja no ho fórem, perquè seguim sent tan primats com elles’. Amb alguns matisos, diria jo: perquè, irremeiablement, alguns tendim a fer més monades que els altres.