16.03.2019 - 23:05
‘Tanta primavera, m’aclapara’, va escriure Brossa al seu Ventall de poemes urbans. Em sembla més que encertat com contà la rebuda d’aquesta estació. És la fascinació de l’Homo climaticus per la certesa dels cicles, pel pressentiment de l’arribada imminent de la blanor, pel redescobriment -sempre nou- de l’allargament dels dies.
El pol·len dels pins s’aixeca formant espirals sulfurosos quan una brisa, per mínima que siga, sacsa les acícules. La pols groguenca viatja, sura, aleshores, ingràvida, fins arribar als carrers on cau com una neu microscòpica que ho ompli tot. La fresa dels teuladins és tal que qualsevol arbreda urbana és un avalot d’intents, de lluites i de renúncies.
Enrere queda la nit glaçada, les rosades i la rescaldada de la foguera de Sant Antoni. L’olor del fum surant a sobre de les teulades s’escampa entre l’olor de les primeres flors de taronger, dels grumolls que s’inflen i s’obrin compassats amb la rauca de les granotes que es desvetlen fins a la matinada; dels passejos terrestres dels gripaus, de les primeres exhibicions solars de les sargantanes. En l’ombria dels horts la merla dialoga amb la seua veu tan dolça, flautada i educada.
És encara prompte i els rossinyols vénen de camí per ocupar els esbarzers del barranc i començar a cantar com si no haguessen de tornar mai més. És com la clarividència d’aquell que espera, com escrivia Txékhov, l’arribada de la primavera encara llunyaníssima però acostant-se, certa, per desfer els gels i convertir-los en rius cabalosos on pul·lularan els insectes. I tot amb el vertigen de les velocitats astronòmiques que ens passegen pel Cosmos en una mena de carrusel planetari, ignorant tals dimensions, insensibles al mateix moviment que ens atreu i ens allunya del Sol en un camí ple de miratges que creiem fets a la nostra mida.
Els arbres hivernants encara estan nus, acompanyats pel cant vocalitzat de verderols i la verborrea dels gafarrons. Sembla que les notes pronunciades per aquests ocells estimulen el verd dels vegetals com un contagi del seu mateix plomatge. Per la vora del camí les primeres roselles s’arrisquen a treure les flors, tan fines i efímeres com papers de seda.
Però encara queda prou per a deixar descansar definitivament la xemeneia, de fet, les formigues no han fet més que eixir a explorar en comptagotes, ja arribarà el temps en què formaran aquell pentagrama d’una línia de notes negres i vives que es belluguen com les tecles d’una capseta de música.
A la vesprada alguna abella queda entumida pel fred que du la fosca. En realitat, entrarà en una agonia segura: deambularà esmaperduda, dèbil, buscant quelcom que no trobarà. Alguna vegada he fet l’intent infantil de rescatar-ne alguna que he trobat ficant-la en un pot de vidre amb una gota de mel i col·locant-la sobre un lloc tebi. El canvi és quasi immediat, quan l’insecte olora el nèctar dolç, el tasta i amb la tebiesa del nou aire comença a brunzir les ales en un vol, ara desesperat, que es magnifica en la caixa de ressonància que fa el pot. L’endemà sempre les he trobades esteses, potser per tanta primavera sobtada i concentrada que les supera. Com a Joan Brossa, o com a mi mateix, a qui tanta primavera ens aclapara.
