Taps

Des de fa mesos que em dedique –com molts ciutadans acomodats– a recollir els taps de plàstic de les botelles d’un sol ús perquè sempre hi ha una bona causa a assistir. És clar que en el meu cas ho faig d’una manera patològicament compulsiva: sense cap mirament, em veig obligat a buidar una botella si la veig mig buida només per treure-li el tap, o aprofite qualsevol ocasió del dia per a beure llet o gasosa (a dojo i en ordre indiferent) per tal de recollir més i més taps. Igual em passa amb les botelles que veig abandonades per casa, no puc deixar de sentir un dolorós rampell de cor quan trobe eixos taps desaprofitats, cosa que em fa reprovar constantment la insolidaritat d’aquells que em rodegen.

En fi, vaig pel carrer mirant el sòl com qui ha perdut una moneda d’or, i quan descobrisc un tap abandonat és com si retrobara la fortuna. Perquè els taps –senyores i senyors– són en la nostra altruista societat una almoina plastificada que permet dur la felicitat als desgraciats. Els taps, a banda d’evitar que es perda el líquid d’un recipient anodí, serveixen per a unir individus de tota mena i rang i inventar al seu voltant un munt de causes comunes i elogiables.

Com les formigues d’un formiguer, hem d’aportar els nostres taps fins a elevar una muntanya multicolor que dissolga les afliccions i les tristors dels infeliços. Els taps, que resulten tan insignificants quan estan sols, junts, agafen poders miraculosos. Permeten de costejar costoses operacions a vida o mort, financen la compra de cadires ortopèdiques per a impedits i poden donar a menjar els famolencs, i tot des de la seua modèstia plàstica i inservible. En aquesta societat nostra –pràctica però tronada– els taps eleven fins al cel les nostres ànimes necessitades de fer caritat. Per això, no dubteu a encetar alguna campanya de recollida de taps! Apunteu-vos-hi, recolliu-ne vosaltres mateixos i sentireu créixer al pit un desconegut sentiment d’entrega i lleugeresa sense igual. Des que vaig començar, jo mateix, no puc parar de fer el bé.