Tarancon a Montserrat

Cada any els monjos acostumem a començar la Quaresma amb uns dies d’exercicis espirituals que ens preparen en el camí cap a la Pasqua, la Festa de les festes. Guarde molt bon record d’alguns dels conferenciants que, de Dimecres de Cendra al dissabte següent, ens han dirigit els exercicis. Però la comunitat va quedar gratament impressionada amb les paraules i l’exemple del cardenal Tarancon, que del 7 al 10 de març de 1987, ara fa 30 anys, ens dirigí als monjos els exercicis espirituals. Cada dia, al matí i a la vesprada, el cardenal Tarancon feia una reflexió a tota la comunitat reunida a la sala capitular. També era particularment interessant la tertúlia que després de sopar, i d’una manera més espontània i informal i en un clima de confiança recíproca, acostumàvem a tindre amb ell. Jo acostume a prendre unes notes de la reflexions, com també de la conversa que tenim després del sopar. Desgraciadament les cintes magnetofòniques d’aquells exercicis es van perdre en les inundacions que va patir el monestir per la forta pluja del 10 de juny de 2000.

A part de les reflexions espirituals, la tertúlia amb ell després del sopar va ser particularment agradable i molt interessant. I són les converses de la nit les que ara vull compartir en aquest article.

Tarancon va comentar el seu pas pel seminari de Tortosa, i la descoberta de la literatura catalana. També comentà la seua ordenació presbiteral i el seu pas per Vinaròs i per Vila-real i el seu nomenament com a bisbe de Solsona, on va escriure la polèmica i explosiva pastoral: ‘El nostre pa de cada dia’, on va denunciar l’estraperlo i la fam que patia la gent. També ens explicà la seua implicació, com a bisbe de Solsona, en la defensa de la llengua catalana. Ell mateix, pel fet de ser valencià, ens comentava que mai no s’havia sentit foraster ni estrany a Catalunya.

Pel que fa a la pastoral ‘El nostre pa de cada dia’, el cardenal ens comentà les gestions que havia fet per tal de solucionar el problema de la fam que flagel·lava la seua diòcesi: ‘totes les portes on anava se’m tancaven’. Davant les dificultats que va trobar, ‘em vaig veure en l’obligació de parlar clar, per denunciar la injustícia que patien els meus diocesans’. La valentia de les paraules de denúncia del bisbe Tarancon li van costar un cert ‘exili’, ja que durant 18 anys va ser bisbe de Solsona. Per això quan li preguntaven al nunci per què Tarancon estava tants anys a Solsona, el nunci responia: ‘Mientras el gobierno no digiera el pan, el obispo Tarancon no saldrá de Solsona’. De tota manera, el cardenal ens confessà que ell sempre es va trobar molt a gust en aquest bisbat. De tal manera estava arrelat a la diòcesi, que no va dubtar ni un instant a protegir L’Infantil, la primera revista íntegrament en català. Posant-la sota la seua protecció, evitava problemes de controls i de censura per part de les autoritats franquistes.

Ens referí també la defensa que va fer d’un rector de Cervera, amonestat per l’autoritat governativa pel fet de predicar en català. Tarancon era un home més de fets que de paraules. Per això, per donar suport a l’actuació del seu rector ‘vaig anar a Cervera, i a l’església vaig predicar en català’. La sensibilitat i el seny del bisbe Tarancon,  la seua proximitat i el seu bon tracte, van fer que molt prompte es guanyara la simpatia i l’estimació dels seus diocesans.

El cardenal ens parlà apassionadament del Concili Vaticà II. Com la majoria dels bisbes convocats, Tarancon veia el Concili amb preocupació, ‘com una cosa desconeguda’. Però el cardenal ens comentà que molt prompte es va sentir il·lusionat per aquella assemblea ecumènica que venia a ‘renovar i enfortir l’Església’. Ell parlava amb admiració, respecte i estimació del papa Pau VI, ‘el meu papa’, com repetí diverses vegades.

A partir del Vaticà II, Tarancon va ‘apostar’ decididament per la renovació i l’aggiornamento de l’Església, enfront d’aquells altres bisbes que encara estaven lligats al nacionalcatolicisme. Foren molt interessants els detalls que donà de l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, el 1971, així com els problemes que tingué amb el govern espanyol per l’Assemblea de Vallecas, el març de l’any 1975, que Tarancon va defensar, malgrat l’oposició del Règim. En tot moment, el cardenal va saber mantenir la seua independència davant les pressions que va rebre de les autoritats franquistes, obsessionades per controlar i manipular l’Església. I encara que Tarancon va lluitar fins al final per l’Assemblea de Vallecas, el govern, amb un gest despòtic, va acabar per prohibir-la.

La quarta nit va ser la més interessant, pel fet que el cardenal va tractar temes tan importants com el ‘cas Añoveros’ i el seu paper durant la transició espanyola. Del cas Añoveros, el cardenal Tarancon ens digué que ell ‘no podia tolerar de cap de les maneres que el govern expulsara d’Espanya el bisbe Antonio Añoveros’ pel fet que en una homilia va defendre el dret d’usar la llengua basca. Tarancon va fer innombrables gestions (portà a la butxaca el decret d’excomunió de Franco si expulsaven Añoveros) per evitar la gravetat que suposava l’exili del bisbe de Bilbao. I va ser així com el cardenal Tarancon, home de concòrdia, de diàleg i de pau, va aconseguir que el bisbe Añoveros no deixara la seua diòcesi. Amb tot, la ultradreta no li podia perdonar a Tarancon la llibertat i la independència que tenia respecte el govern. Tarancon mai no es va deixar manipular. La seua llibertat, fruit de la fidelitat a l’Evangeli, no podia veure’s encadenada pel franquisme. El Règim no va poder emmudir la veu lliure del cardenal. Per això mateix va ser víctima dels atacs més ferotges i més irracionals de l’extrema dreta. Una extrema dreta beneïda i suportada pel govern. Tarancon ens contava aquella nit el seu sofriment en veure’s insultat i ‘condemnat’ al paredón. ‘Jo vaig voler presidir el soterrar de Carrero Blanco, encara que m’ho van desaconsellar’. El cardenal ens deia que només eren uns pocs els qui l’insultaven, ‘però els seus crits anaven seguint-me, sense que la policia fera res per evitar-ho’.

La tristesa del cardenal en recordar aquests fets va desaparèixer ràpidament en comentar la seua homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en l’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975. El cardenal, en aquella conversa amb els monjos, va reconèixer com a propi aquell  text: ‘l’homilia era meua’. És així com Tarancon, per mitjà d’aquella homilia, obria una nova manera de fer quant a les relacions entre l’Església i l’Estat. Aquella homilia significava, com s’ha dit tantes vegades, el final del nacionalcatolicisme. Tarancon parlava de llibertat, de justícia, de pau, unes realitats absents de l’Estat Espanyol durant quaranta anys !

Preguntat aquella nit pel tema del valencià i català, Tarancon no va poder ser més clar. Ens digué que ell, en anar a Solsona, ‘entenia als meus diocesans, i ells m’entenien a mi, sense que fera falta un diccionari. Ja no cal dir res més’. De fet, el cardenal ens comentà la ‘irracionalitat que hi havia en aquells que volien separar i dividir una mateixa llengua’. Tarancon ens recordà que el 30 de juny de 1975, i per mitjà d’una nota seua, s’adherí al document dels acadèmics de la Real Academia de la Lengua Española, on subscrivien la unitat de la llengua ‘que parlem valencians, catalans i mallorquins’.

Els seus comentaris sobre la Conferència Episcopal Espanyola, els nuncis i l’actualitat de l’Església en aquell moment, van ser molt interessants. Finalment parlava amb especial afecte de Borriana: ‘Hauríeu de veure la ciutat, envoltada de tarongers, i presidida pel campanar de l’església del Salvador, on em van batejar i on em van consagrar bisbe’.

Encara hui, tots els monjos guardem en el cor el pas de Tarancon per Montserrat en aquells dies d’exercicis. Un home lliure, valent, fidel a la veu de Déu, obert al vent de l’Esperit. Un home de cor bo, obstinat per la reconciliació, pel diàleg i per la pau. Un home que va afavorir la renovació de l’Església i l’obertura al món modern. Tarancon va ser un home de Déu, apassionat per l’Evangeli i pels hòmens, als quals va servir amb generositat i abnegació.