Tarancón i la ‘Cruzada’

Aquest 28 de novembre commemorem el 25è aniversari de la mort del cardenal Tarancón, en l’any en què se’n compleixen noranta de la seua ordenació presbiteral i cinquanta de la seua creació com a cardenal. Per això cal recordar l’home que va treballar per a acabar amb la unió de l’Església i l’estat, deixant de banda el nacionalcatolicisme i el bisbe que va aplicar la renovació del Vaticà II en una Església amb tics franquistes.

Amb motiu de l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos, s’ha tornat a parlar del paper decisiu de Tarancón en la separació de l’Església i l’estat. Però també és interessant conèixer la seua postura en relació amb la sublevació feixista, que ell va viure a Galícia mentre era un dels impulsors de l’Acció Catòlica.

En el seu llibre Recuerdos de juventud, Vicent Enrique Tarancón recorda el moment de l’alçament militar, el juliol de 1936; i tot i reconèixer, en un primer moment, que ‘la sublevació militar ens semblava a tots providencial’, perquè ‘no només era una guerra justa, sinó una guerra santa’, aviat Tarancón es va adonar que no eren ‘clares les manifestacions dels militars que dirigien la guerra’ i que ‘entre les dretes que havien ajudat la sublevació hi havia interessos poc clars cristianament’. I és que, com diu en aquest llibre, ‘els polítics de dreta, mirant els seus interessos econòmics, predicaven una guerra per a acabar amb els qui pretenien prendre’ls les riqueses’.

En aquells primers mesos de l’alçament, Tarancón veia que ‘els dirigents de la sublevació i el mateix Franco no actuaven per motius religiosos’. A més, com diu el cardenal de la Transició, ‘tampoc tenia sentit religiós la postura dels falangistes, que recelaven de l’Església’, ja que aquesta ‘no admetia els règims feixistes’. Tot i que els insurrectes parlaven amb entusiasme de ‘l’Espanya catòlica’, veia que això no era sinó ‘una mera tàctica, no un convenciment real de la importància del cristianisme o de l’interès de defendre els valors religiosos i morals’.

Amb una actitud del tot prepotent, van ser els rebels qui van ‘exigir als bisbes la publicació d’una pastoral col·lectiva que justificara el moviment des del punt de vista cristià’, per així ‘aconseguir que el Vaticà i la jerarquia eclesiàstica mundial reconegueren la justícia de la sublevació’. I com no podia ser d’una altra manera, els bisbes van donar suport a la petició dels insurrectes, ‘no només per coacció, ho hem de reconèixer’, deia Tarancón, ‘sinó també per convenciment’. Molts bisbes i capellans ‘es trobaven perplexos, gairebé en un carreró sense eixida’, ja que se sentien ‘obligats en consciència a donar suport decididament un dels dos bàndols en lluita’. I és que la sublevació feixista era vista per l’Església oficial com ‘una guerra en defensa de la religió i de la llibertat de l’Església’. Però aviat, com ell reconeixia, ‘començàrem a dubtar de la recta intenció cristiana’ de molts dels insurrectes, ‘que exercien una influència indubtable en el desenrotllament de la guerra i dels avantatges religiosos de la victòria dels “nacionals”’. De fet, com explica Tarancón, alguns cristians ‘començàvem a inquietar-nos. Temíem que l’Església no eixira enfortida de la contesa’. Fins i tot arribaren ‘a témer que la llibertat de l’Església quedara molt limitada’, com així va ser durant els quaranta anys de dictadura, ‘si s’imposaven els criteris dels dirigents de major influència a la zona nacional’.

En aquest llibre, Tarancón ens ofereix el resum d’una llarga conversa que va tindre ell i un grup de capellans (preocupats per la situació que veien a la zona “nacional”) amb el bisbe de Tuy, Antonio García y García. I és que els capellans s’adonaven que s’estaven ‘cometent en diversos punts de la zona nacional, barbaritats, es dirimien venjances personals i es llevava la vida a molts, sense un judici previ’. Com deia Tarancón, ‘els militars no frenaven els abusos i es quedaven tranquils dient que eren coses de la guerra’.

Com he dit, Tarancón recelava dels falangistes, que ‘molt exaltats, majoritàriament, no ens oferien cap garantia’. I és que la postura dels seguidors de Primo de Rivera ‘era completament pagana’, ja que estaven influenciats pels règims feixistes.

Tampoc veia bé que obligaren l’Església ‘a prendre part activa en l’exaltació “patriòtica” del poble, és a dir, que predicàrem “la guerra santa”, i nosaltres ens sentíem molestos per aquesta imposició’, tot i que ho van fer.

A més, Tarancón s’adonava que els franquistes volien ‘servir-se de l’Església, no que volgueren servir el cristianisme. I eixa postura la vèiem perillosíssima’. Els insurrectes feixistes, com endevinà Tarancón (i com així va ser), ‘ajudarien l’Església mentre pogueren servir-se’n’. De fet, el Vaticà, davant l’adhesió dels bisbes al règim de Franco, com reconeixia Tarancón, ‘no aprovava la postura de l’Església a Espanya a favor d’un dels bàndols’. I encara que la postura del Vaticà, ‘subjectivament ens molestava’, com reconeixia Tarancón, ‘ens feia dubtar’.

És per això que s’adonà que el règim franquista utilitzaria i s’aprofitaria de l’Església. D’ací que va ser ell qui encapçalà, amb el suport del papa Pau VI, un moviment per a desvincular l’Església del règim i arribar així a la independència de l’Església i l’estat.

Per això, en aquest 25è aniversari de la mort del cardenal Vicent Enrique Tarancon, cal reivindicar i valorar-ne la figura i el seu paper decisiu en la lluita per una Església independent, deslligada del franquisme, i també pel seu suport a una Església renovada, fidel al Vaticà II.