Tarancon: un home lliure

Hui 14 de maig fa cent deu anys del naixement a Borriana del cardenal Vicent Enrique i Tarancon, un home providencial en la història de l’Església, i alhora una persona clau que, des del diàleg i el sentit comú, va afavorir el procés de transició d’una dictadura a una democràcia i va acabar amb el nacionalcatolicisme.

De ben menut, Vicent Enrique ingressà al seminari de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia Borriana, abans de la creació el 1960 del nou bisbat de Sogorb-Castelló. Ordenat prevere el 1929, passà a ser coadjutor i organista de Vinaròs. L’any 1931 es va fer càrrec de la difusió i implantació de l’Acció Catòlica a tot l’Estat, des de la Casa del Consiliario de Madrid. I el 1938 tornà a Vinaròs com a rector i arxiprest. Del Baix Maestrat passà a la Plana Baixa el 1943, concretament a Vila-real, on a finals de 1945 conegué el seu nomenament com a bisbe de Solsona. La consagració episcopal tingué lloc a Borriana, a la parròquia del  Salvador, el 24 de març de 1946, i la seva entrada a Solsona fou el 14 d’abril següent, diumenge de Rams.

Tarancon, el bisbe més jove de l’Estat en aquell moment, va escriure la seua primera carta pastoral el 8 de maig del 1946. En aquell text, d’idees avançades i plenes del sentiment de reconciliació que va guiar tota la seua vida, el nou bisbe de Solsona deixava ben clara la línia d’actuació que marcaria el seu servei episcopal al llarg dels anys. Tarancon sabia que encara que ‘oficialmente estamos en paz, ¿no es verdad que acabada la guerra hace falta todavia ganar la paz?’. Per al bisbe Tarancon, ‘ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, a pesar de la paz, más aparente que real, que celebramos’. Encara més: Tarancon reconeixia que el socialisme ‘había conseguido un progreso justo en la legislación social’. El bisbe de Solsona desaprovava ‘las injusticias del régimen capitalista’ i al mateix temps veia que ‘los rencores y venganzas no han desaparecido ni en unos, ni en otros’. Amb l’esperit de reconciliació que marcarà tota la seua vida, Tarancon lamentava en aquella carta pastoral que ‘después de la guerra, el egoismo ha crecido en el corazón de los hombres, e incluso personas que se llaman cristianas y hasta piadosas se dejan guiar por el egoismo’. El bisbe de Solsona, en la seua primera carta pastoral (encara massa poc coneguda) denunciava els qui ‘hacen grandes negocios, sin reparar en la justicia’ i s’escandalitzava perquè la misèria del seu poble era ‘habilmente aprovechada por los desaprensivos en su propio beneficio’. El bisbe Tarancon, denunciava també aquells que s’aprofitaven amb ‘una ganancia ilícita y fabulosa’. No és estrany que des dels sectors mafiosos i des del govern es qualificara Tarancon com ‘el obispo rojo’.

En 1950 Tarancon publicà una altra carta pastoral: ‘El pan nuestro de cada día’,  on denunciava la fam que patia la zona minera de la diòcesi de Solsona. Aquesta pastoral va enrabiar tant el govern que s’ha dit que va ser aquesta denúncia pública del bisbe Tarancon la responsable de la seua llarga estada a Solsona, quan semblava que era candidat a altres diòcesis més importants i més grans. De fet, quan preguntaven al nunci per què Tarancon estava tants anys a Solsona, responia: ‘Hasta que el gobierno no digiera el pan, Tarancon no dejará Solsona’. Però amb aquesta pastoral, el jove bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies del seu bisbat.

Tarancon sempre es va trobar bé entre els catalans : ‘no era un estrany a Catalunya….jo parlava valencià i això em va ser molt útil’. El fet de parlar la mateixa llengua que el poble que l’acollia (com després va fer el bisbe Josep Pont, a Castelló) va fer que en cap moment no se sentira foraster a Solsona: ‘em van considerar molt prompte com un català més’. Tarancon es va sentir ben arrelat a Solsona i per això va saber defensar els seus preveres que, per predicar en català, eren amonestats per les autoritats franquistes. Un dels casos va ser el mossèn de Cervera, que per predicar en català va ser cridat a l’ordre per les autoritats franquistes. Tarancon, en una visita a Cervera, va predicar en català per tal de mostrar el suport al mossèn amonestat i per defendre la nostra llengua. Fins i tot, a finals dels anys 40, Tarancon va assumir tota la responsabilitat de l’Infantil, la primera revista que es publicava totalment en català, per tal d’evitar problemes de censura. A més, com m’ha recordat el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, gràcies a Tarancon es van fer els primers passos a Catalunya per introduir la litúrgia en català.

El 1964, Tarancon va ser nomenat arquebisbe d’Oviedo, amb l’objectiu de pacificar, des del diàleg i el sentit comú, les revoltes de les conques mineres asturianes, i alhora també, aplicar el Concili Vaticà II en una Església que mirava massa el passat. De fet, Tarancon,  amb Pont i Gol, Jubany, Añoveros i Masnou, formava part d’un xicotet grup de bisbes que van apostar per la renovació i pel canvi que suposava el Vaticà II, enfront de la majoria dels bisbes espanyols, ancorats encara en el nacionalcatolicisme.

L’any 1969, Tarancon passà a ser arquebisbe de Toledo i cardenal, i el 1971 fou destinat a l’arquebisbat de Madrid. Cal dir que Pau VI tenia en Tarancon l’home de confiança a l’Estat Espanyol, per tal que ajudara l’Església espanyola a  separar-se del Règim, i al mateix temps, perquè fera possible l’aplicació del Concili en una jerarquia preconciliar. Va ser també fonamental el seu paper com a president de la CEE durant tres triennis seguits.

En 1971 Tarancon va promoure l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans i l’any 1974 va tindre lloc el cas Añoveros. Tarancon es va enfrontar amb valentia i amb llibertat a un Règim que volia una Església submisa i subjecta al poder polític. El cardenal no va permetre que fóra expulsat de l’Estat el bisbe de Bilbao, tal i com pretenia el Govern. És per això que des del Govern mateix, i comptant amb els elements més ultres de la societat, es va promoure la vergonyosa campanya de Tarancon al paredón. El 1975 el cardenal Tarancon va defensar la celebració de l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que el Govern, amb un abús de poder intolerable, va acabar per prohibir-la. Però va ser l’homilia a l’església dels Jerónimos de Madrid, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el novembre de 1975, que Tarancon, amb veu clara i ferma, defensà la llibertat i la independència de l’Església davant el poder i acabà amb el nacionalcatolicisme. És per això que a les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977 i desitjant la independència i la neutralitat de l’Església, el cardenal Tarancon s’oposà a la creació d’un partit confessional. Per això Tarancon no va voler identificar-se mai, ni que l’identificaren, amb cap partit polític concret.

Home de gran vàlua i de gran intel·ligència, el cardenal Tarancon formà part de la Real Academia de la Lengua,  on juntament amb els acadèmics Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o Rafael Lapesa, va defensar un dictamen sobre la unitat de la llengua que compartim valencians, catalans i illencs, davant una infame i vergonyosa campanya secessionista. Tarancon va ser un bisbe que va saber defensar la llengua dels seus avantpassats i que demanà que la televisió valenciana fóra en valencià, ja que segons digué, en castellà ja n’hi ha moltes.

El cardenal Tarancon va ser un home amb una intuïció gens menyspreable sobre el futur i sobre el camí que l’Església havia de fer. Va ser un home que sempre defensà la seua  independència respecte del poder i respecte dels partits polítics. Tarancon va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula que sabia intuir els camins que ell i l’Església havien de recórrer per tal de fer possible una societat reconciliada, justa i lliure. Tarancon fou un bisbe obert als signes dels temps i fidel en el seu servei a Déu i als hòmens. Com ha dit algú, l’Església espanyola necessita hui bisbes com Vicent Enrique i Tarancon. Un bisbe que va nàixer hui fa cent deu anys i que és recordat amb agraïment i amb enyorança. I que cal que rescaten, ja que ell va avançar la primavera de l’Església que ara està portant a terme el papa Francesc.