Teoria dels records (1)

Fa ja molts anys, en el transcurs d’un curs de formació del professorat a Tampere (Finlàndia), un ponent ens parlava de la importància de la reflexió i del poc temps que li dedicàvem en les nostres vides. Avance que no es tractava d’un curs d’espiritualitat ni d’iniciació a la mística. De sobte vaig rebobinar i em vaig veure assegut en aquells bancs de la capella de la meua adolescència, immers en la meditació personal que féiem abans de la missa diària.

Aquells moments de recolliment ens ajudaven a endinsar-nos en el món de la introspecció, i a mesura que la practicava li agafava gust. De manera que, com més absort estava en el meu medi, més fàstic em produïa que començara la missa. En els darrers anys m’he adonat que és enmig del silenci i de la tranquil·litat quan es produeix el miracle i em vénen les idees; sobretot quan nade o em relaxe al jacuzzi amb els ulls tancats. Les idees, curiosament, sempre apareixen en medis aquàtics, a l’aire lliure  o quan  no tinc una llapissera a mà. Per això, ara, quan han passat tants anys, em meravella que, a dotze anys, jo poguera meditar, pensar, reflexionar, etc. en aquells bancs tan durs de la capella, sense calefacció; o potser ho podia fer precisament per ser tan adverses les condicions. Ja aleshores tenia afició a plasmar els meus pensaments en llibretes i prenia notes de les plàtiques de don Modesto Guanter o de don Antonio Lagarda. Què li hem de fer?

Els primers cursos, estava tot tan programat que se’m feia difícil d’aillar-me de la rutina diària, fora d’eixos moments matinals. Després, a partir de quart, quan ja teníem habitacions pròpies, aquests exercicis em resultaven més fàcils de practicar. Recorde que -supose que com la resta- em feia preguntes molt bàsiques: qui sóc, per què sóc d’aquesta manera, què faig en aquest món… Aquests temptejos en el món de la introspecció, en què segurament no trobava gaires respostes, m’acompanyaven en el dia a dia. I amb una freqüència discontínua ho he practicat fins ara, procurant fugir alguns moments de les tasques rutinàries. Així, he trobat tranquil·litat quan llegia un llibre, quan mirava la lluna en el silenci de la nit, sentint el cant del rossinyol que marcava el seu territori o observant com les abelles voleiaven al voltant de les flors de tarongina en la primavera. Sense silenci, difícilment es produeix el miracle.

La construcció del meu jo —exactament com la del de qualsevol de vostés— ha anat canviant al llarg del temps a mesura que m’he fet més gran, a mesura que el treball docent ha anat patint modificacions, a mesura que hi ha hagut variacions en l’àmbit familiar, a mesura que les dificultats aparegudes en el camí s’han resolt amb més o menys encert. Recorde que precisament a dènou anys em preguntava què seria de mi als vint-i-nou. Amb el primer fill i ja funcionari, i per tant amb la vida un poc resolta, continuava fent-me la mateixa pregunta: què serà de mi a 29, 39, 49, 59, 69 anys. Així, fins hui, quan ja jubilat de fa molts anys encara em faig preguntes, com ho feia el darrer vint-i-quatre de juny mentre mirava la superlluna al cel: què dimonis fem ací?

I per a trobar respostes he arribat a la conclusió que ni el Facebook, ni el LinkedIn, ni el Twitter, ni l’Instagram em serveixen de gaire ajuda. He aplegat a la conclusió que l’única cosa que m’ajuda a contestar preguntes com qui sóc jo és rebobinar, sí, rebobinar la vida i els records. I fent això torne pràcticament, si no al ventre de ma mare, almenys a records aïllats de la meua infantesa i als carrers del poble que vaig xafar i per on vaig córrer. Quan rebobine sempre torne al nucli familiar: als pares, a la meua germana, als avis, als oncles, als cosins… Torne als amics de la infantesa, al carrers veïns, als mestres de l’escola, a les xiquetes que m’agradaven, a la meua inclinació pels rituals eclesiàstics. Introibo ad altare Dei. Ad Deum qui laetificat juventutem meam.

El meu pas pel seminari de Montcada i l’institut d’Albaida, els estudis a la Universitat de València, els primers treballs a la Facultat de Filosofia i Lletres i a l’institut d’Albaida —una altra vegada—, la plaça definitiva a Alcoi —això sí que és un miracle ara en quasi tots els funcionaris passen un viacrucis abans d’aplegar a la destinació desitjada—. La mili a Madrid i les oposicions lliures a Saragossa i Madrid el mateix estiu del 1979: de tribunal en tribunal. El meu instint de mirar endavant i no mirar gaire enrere, de plantar cara a les dificultats i no afluixar la corda. Tot això, al cap i a la fi, fa que siga jo, conforma la meua identitat: de la mateixa manera que el veí d’enfront, que ni sé qui és, és un altre ésser amb una identitat pròpia, però diferent de la meua.

En resum, i per a acabar aquest capítol inicial de teoria dels records: tots venim marcats des de la infància amb un determinat segell, un segell que transformem al llarg de la vida. En el meu cas particular —a excepció del puntelló inicial que em posà en òrbita—, puc dir que la meua vida me l’he dissenyada jo a força de treball, com la majoria. Jo sóc, per tant, l’autor del meu relat i done gràcies a Déu perquè el camí no ha estat excessivament ple d’entrebancs ni pedres relliscoses; i de les que hi ha hagut, ja no me’n recorde. Afortunadament encara tinc memòria per a reviure i evocar records i poder organitzar sense massa dificultats el meu relat personal, el relat d’un xiquet de la Vall d’Albaida nascut a primeries dels anys cinquanta del segle passat.