Teoria dels records (5)

Els científics de la memòria incideixen en la importància de descansar i dormir bé per a reforçar els records. Durant el son, els records es reorganitzen, es transformen i cadascun s’arxiva al lloc que li correspon. Coses que créiem que no oblidaríem mai, resulta que, de sobte, s’han esborrat de la memòria; per això és important que ens afanyem a escriure’ls, perquè segurament els records no romandran en el futur amb l’estabilitat que en un principi créiem. I si pense a hores d’ara que en un futur pròxim ho recordaré tot tan bé com pensava, ja es poden imaginar vostés què passarà probablement en un futur remot. Açò vol dir que abans que altres “s’inventen” els nostres records, és convenient que cadascú els escriga del seu propi puny i lletra.

Els records dels esdeveniments traumàtics són més resistents a l’oblit que no els del dia a dia. Els fets de l’11 de setembre de 2001, m’agrade o no, em perseguiran tota la vida. Eixe dia jo tornava a casa des de la piscina municipal d’Atzeneta d’Albaida pel passeig de la séquia. Hi havia estat nadant mitja hora com he continuat fent fins al dia de hui. En arribar a casa vaig veure, pràcticament en directe, els atemptats d’uns avions contra les Torres Bessones de Manhattan, una vegada i una altra, com si hi haguera un interés especial que eixes imatges no s’oblidaren, Vaig estar tota la vesprada apegat a la pantalla del televisor, sense acabar de creure’m què veia. Els dies següents vaig arrossegar un sentiment de culpabilitat. Pensava que el món era injust: mentre molta gent es moria a Nova York, jo nadava tranquil·lament sota l’atenta supervisió d’un socorrista. I això mateix puc dir del dia dels atemptats d’Atocha del 2004, quan al meu institut vam haver de suspendre una xarrada sobre Shakespeare per als alumnes de 2n de batxillerat a càrrec d’un expert universitari en l’obra de l’escriptor.

Recordem millor les coses que ens causen sorpresa i que tenen determinades conseqüències, no necessàriament en un pla personal, sinó en l’àmbit general i que repercuteixen en la societat. Eixos esdeveniments quedaran fixats en la nostra memòria en la mesura que ens produïsquen un xoc emotiu fort (por, tristesa, ràbia, alegria, etc.). Amb eixes condicions, el record es gravarà de forma permanent al cervell. Així, recordem quan van ocórrer eixos desastres. Recordem el dia que van nàixer els fills o que va faltar un ésser volgut, encara que oblidem la data exacta.

A vegades em pregunte per quin motiu fem tantes fotografies amb els telèfons mòbils. No deu ser que, fent-les, volem crear records que en el futur ens ajuden a evocar instantànies de les nostres vides? Això ara, ja que en la meua infància i adolescència no es feien tantes fotos i no tothom tenia una “maquineta de fer retratos”. Crec recordar que és a inicis dels setanta quan es generalitzen les càmeres fotogràfiques. I si fem una ullada als nostres àlbums fotogràfics, també constatem que del blanc i negre lentament passem al color pels mateixos anys. És clar que una forma de conservar i mantenir records és fent fotografies. Fins i tot és interessant de recordar els noms d’aquells que ens les feien. Jo, per exemple, recorde que a finals dels anys cinquanta, quan volíem una fotografia d’algun esdeveniment o per a algun carnet, anàvem a la casa del número dos del carrer de la Cendra del meu poble, on Miguel “el retratista” ens feia la fotografia desitjada. No recorde qui era un cert Molina, però també tinc un munt de fotografies fetes per ell. A mitjans dels anys seixanta, al seminari de Montcada hi havia Alcaraz i un altre, que no sé d’on eren, que també ens en van fer moltes. Totes aquestes persones mereixen ser rescatades de l’oblit, ja que gràcies a elles podem despertar més records.

Hui en dia tots som fotògrafs, i crec que s’abusa de les fotografies. Ens falta temps per a penjar-les al Facebook o qualsevol altra xarxa social. Sembla que, si no apareixes al Facebook cada dia, no existeixes. I ja se sap l’addicció que crea això, a més del temps que ens fa perdre. I ara que ho pense: també ens hem convertit en experts a fer moltes tasques alhora: és a dir, mirem el telèfon mòbil alhora que mantenim una conversa, veiem una pel·lícula en la televisió o escoltem una conferència. Fer tantes tasques alhora ens sobrecarrega el cervell, i això no ajuda precisament a concentrar-nos; al contrari: ens fa cometre més errades i en última instància ens redueix la capacitat de recordar successos i detalls més avant. També té unes altres conseqüències negatives en les nostres vides.

Ja se sap, hui sembla que no som ningú si no pengem fotografies al dia al Facebook, si no enviem un munt de missatges de WhatsApp, si no naveguem per Internet el temps que faça falta o escrivim algun correu electrònic al mateix temps que fem alguna altra cosa com estudiar. Òbric parèntesi: rebre hui en dia una carta com les d’abans és una grata sorpresa, com la que he rebut aquesta setmana de doña Ana Berenguer Barcelona, d’Alcoi, de 97 anys, una antiga companya del meu institut que conserva el cap en perfecte estat.

Tornem al tema; que cadascú reflexione un poc sobre el temps que dediquem a totes aquestes activitats comunicatives o a una part al mateix temps. A hores d’ara ja hi ha dades sobre la correlació negativa d’eixes tasques amb els resultats acadèmics. Dit més clarament: com més temps invertim en eixes noves tecnologies mentre estudiem, els resultats escolars són pitjors. I això és així perquè la nostra capacitat memorística té un límit i només és capaç d’emmagatzemar unes poques peces d’informació al mateix temps: limitacions humanes!