Teoria dels records (i 6)

Qui toca un instrument en una banda de música, o els qui canten en una coral, saben la importància que té que cada instrument o veu “entre” a temps perquè no hi haja cacofonia. Cada cosa al seu temps! Fa molts anys vaig llegir que si volem aprendre d’una manera útil per al futur, després d’estudiar ens hem de gitar; ara bé, si només volem aprovar un examen ens podem quedar desperts tota la nit. Recorde haver fet açò últim algunes vegades i després no aclarir-me en una setmana.

Una altra cosa: ens hem parat alguna vegada a pensar en la poca predisposició que tenim a recordar informació perquè estem totalment convençuts que hi podrem accedir amb un clic i disposar-ne de forma digital? Jo, per exemple, no sé cap número de telèfon mòbil, ni tan sols el meu. Per a què? Pense que sempre ho tinc a mà. I quan no ho tinc a mà, dic que no ho sé. I punt.

Disposar a tota hora de la informació que volem, com ara, crec que tindrà implicacions i afectarà la forma amb què recordem. No sabem tots eixos números de telèfons mòbils, però tots sabem on trobar-los. Déu no permeta que no perdem eixe aparell: tindríem un greu problema; o potser no, no ho sé.

Quan em vaig jubilar es parlava que prompte caldria que els estudiants —i per extensió, tota la resta d’humans— aprengueren a buscar a Google la informació de qualitat en què estigueren interessats sense perdre gaire temps. Eixa forma d’accés a la informació segur que en el futur tindrà conseqüències i alterarà la qualitat dels nostres records.

Reconstruir records de forma col·laborativa té el desavantatge de la imprecisió. Això es pot comprovar en el moment en què unes quantes persones seuen a recordar esdeveniments del passat: al final pegues la cabotada a fets que realment no recordes bé. Personalment preferisc mantenir-me incontaminat i que no em distorsione ningú els records. Per això el meu consell és que cadascú escriga els seus abans d’exposar-los a la contaminació social. Dedicar un temps a recordar fragments del passat tancant els ulls i en silenci és més productiu que no endinsar-se en la selva de la investigació a Google. I pareix que això és així perquè cada vegada que recordem alguna cosa s’activa la xarxa de neurones que possibiliten eixe record, i eixa xarxa “pot” canviar o perdre els detalls que no recordem de manera directa.

Tot açò no vol dir que en el futur Facebook i Instagram ens ajuden a explorar un món nou en el qual tinguem la possibilitat de recordar tots junts. Tindre memòria significa que podem reflexionar sobre les coses que recordem i fins i tot fragments d’informació. A vegades tenim la sensació de tenir emmagatzemada en la memòria alguna cosa a la qual ens resulta difícil d’accedir perquè no trobem la clau, és a dir, no trobem el camí a eixe record. Quan sentim que un record el tenim allà, en algun racó del cervell, podem dir que existeix eixe record?

Una altra cosa evident de la qual tots ens adonem a mesura que envellim és que la nostra capacitat d’aprendre més coses i adquirir nova informació decreix. En resum, a quasi tots ens agraden els nostres records, ja que ens permeten d’esbrinar qui som i d’on venim. També reconec que el fet que algú conte coses amb un munt de detalls no significa que totes passaren en realitat. Qui realment en poden donar detalls són aquells que ho van viure i, sobretot, els qui ho han contat. A aquest respecte em ve al cap una cita molt escaient: “Tothom porta dins seu una mena d’esborrany, perpètuament retocat, del relat de la seua vida. Alguns, més nombrosos del que puga creure’s, ho posen en net i ho escriuen” (Philippe Lejeune, Le pacte autobiographique).

Arribats a aquest punt, pertoca als lectors de descobrir si realment van esdevenir-se els records que evoque de la meua adolescència, d’eixe període en què jo era adolescens (participi present del verb adolesco: créixer): “que creixia”. En contraposició a l’etapa present d’adultus (participi passat del mateix verb llatí), és a dir, “crescut”. De qualsevol forma, i amb açò acabe, el passat és important, però més important que el passat, és el present, el moment present. “A la major part de la gent li agraden els seus records, ja que representen la seua identitat, qui són i d’on vénen. I jo ho valore. Jo també sent el mateix. Però sé, gràcies al meu treball, quanta ficció hi ha. Si alguna cosa he aprés en aquestes dècades de treball sobre eixos problemes, és aquest: només pel fet que algú et conte alguna cosa i ho faça amb confiança, pel simple fet que ho conten amb un munt de detalls, només perquè expressen emocions quan ho conten, no vol dir que realment haja ocorregut”. Aquestes paraules d’Elizabeth Loftus, una autoritat en falsos records, em van fer seure i reflexionar (reflectir la meua imatge en un espill), i vaig arribar a la conclusió que el relat dels meus records només el poden entendre i jutjar aquells que van viure el mateix lloc i temps que jo.

En principi, només volia evocar els meus records d’infància i adolescència, però com que el tema de com i per què recordem és un assumpte que no passa mai de moda, he de confessar que li he agafat gustet i continuaré fent-ho fins que els records deixen d’aflorar a la superfície.

Espere que aquestes sessions de teoria dels records servisquen de consol i alleujament a aquells que han considerat el passat com un núvol negre sobre ells, com una llosa pesada de la qual alliberar-se.