Teresa

Teresa, la conserge, té un do natural amb les plantes. Tampoc és que pose un ficaci especial a tindre’n cura, simplement, que la seua proximitat fa que els vegetals prenguen una confiança que els fa créixer contents i llustrosos. De bon matí, el primer que fa és fer-se un café i fumar-se d’amagat el segon o tercer Ducados. Li agrada el tabac negre que du impregnat al voltant com una aura aromàtica.

De forma increïble, ja fa algun temps, va estar quasi un any sense encendre una cigarreta i, aleshores, la pell se li tornà blanca, com si hagués perdut un vell bronzejat d’estiu en tornar de les vacances. Va ser com una mutació produïda per l’absència de quitrà que li retornà el color que degué tindre quan era jove. Però, malgrat guanyar en aspecte, va perdre en alegria i, potser per això, va reprendre l’afició pel fum, cosa que li retornà el seu estat pacífic i despistat i la coloració habitual.

L’aspecte tampoc és que li preocupe massa. A ella el que l’importuna és el fred de l’hivern, per això du tot el dia l’abric calat, i amb el coll del jersei de llana girat eixint-li per dalt. De normal, sempre va fregant-se les mans com si volgués encendre algun antic foc apagat entre les arrugues de la pell i les ungles micòtiques.

Un dia tornà del jardí amb un branquilló de romer que no feia més d’un pam i, com sol fer sovint, el posà dins d’un got amb aigua damunt de la seua taula. El romer aguantava i aguantava, un dia rere l’altre, sense perdre ni una sola fulla fins que començà a treure unes arreletes blanques com cucs, cosa que no dic que siga impossible, però que no havia presenciat mai amb aquella determinació. Ella, tanmateix, ho trobà normal i trasplantà el nounat en un test amb terra, sense donar-li més importància a l’assumpte.

Quan ve el jardiner que poda els rosers de l’entrada ja sap que no ha de tirar les branques que capola. Després va Teresa i, amb la mateixa parsimònia d’un ós mandrós, tria els esqueixos amb el cigarret a la boca i el fum fregant-li les ulleres. Pot tirar-se dos o tres dies, a estones, entretinguda en aquesta tasca, i és com si les branques adormides l’esperaren resistint la lassitud de la dona perquè aquella branqueta que té la sort de ser triada per estar en remulla té assegurat esdevenir un roser sa i ufanós.

A ella, la planta que més li agrada és la cala. Algunes vegades treu uns rizomes adormits de la terra i els trasplanta en un altre racó qualsevol, sense mantindre cap ordenació estètica. Els soterra i els oblida. Com a molt, farà una volta pel jardí mentre fuma un cigarret d’amagatotis i una ullada silenciosa al sòl remogut, arrencarà un lletsó despertat abans d’hora o llevarà algun secall oblidat pel jardiner. Tot ho fa sense buscar-ho expressament, és la casualitat que la fa ensopegar i li posa les coses davant dels ulls. Després, es fregarà les mans, congelada, i retornarà al seu cau, que manté com un hivernacle, escalfat amb el radiador a tota metxa.

També li agrada de tindre sobre la finestra que cau al rebedor un pot de vidre amb algun bulb que esclatarà com un jacint, un narcís o unes frèsies. Siga l’època de l’any que siga, els tubercles trauen unes arrels que s’enrotllen com una crinera d’espaguetis i ocupen tot l’espai disponible en el gotet, mentre la tija s’estira i floreix en espera d’algun insecte, que no arribarà mai, per a libar el nèctar. Ella no hi posa massa cura, mira la flor, de tant en tant, i deixa que els nous grumolls cresquen com a erugues. Després, es torba amb la paperassa, amb les fotocòpies i amb les enquadernacions que se li acumulen per tot arreu.

Al cap d’una estona, quan creu que ja fa massa que no fuma, penja el cartellet al vidre de la finestra: ‘torne de seguida’ i se n’ix de bell nou al jardí. I en aquella g que deixa manuscrita en el paper, que és la lletra que denota la intimitat més fonda per als grafòlegs, es revela un oval tancat a pany i clau i una llaçada inferior frígida i desencantada. Sembla que amb un home en va tindre prou. Per això, sense que ella siga conscient, transpira aquell senyal d’amor irresolt barrejat amb la flaire del Ducados, i això deu ser el que les plantes perceben per a estimar-se-la tant, sinó, no m’ho explique.