Terraformació

Quan parle amb algun col·lega sobre el fet que la terraformació és l’única alternativa que observe viable per a garantir l’existència humana, s’ho prenen a conya. M’acusen de veure massa pel·lícules. Diuen que optar per condicionar altres planetes i emigrar-hi quan el nostre estiga a les acaballes és l’argument d’un film de sèrie B. Potser tenen raó, perquè hui la majoria està per altres coses. En general, es tendeix a practicar una beateria, atea i còmoda, que proposa la bona voluntat com a la solució de tot plegat.

És per aquest motiu que hi ha tantes bones causes a les quals adherir-se sense arribar a una radicalitat tan salvatge com la meua proposta. Declarar-se vegà, per exemple, plantar arbres, reciclar les llaunes de tonyina, comprar-se un cotxe elèctric, etcètera, etcètera. Són passatemps amb què entretindre el neguit social, una mòdica minicatarsi amb què expiar el regust que deixa el consumisme. Al mateix temps, hi ha els bàners que floreixen oportuns quan navegues per Internet i et conviden a signar per a evitar el desgel dels pols, o et demanen l’adhesió contra la mort massiva de les abelles o contra la desforestació de la selva tropical.

Així, qui no celebra el dia de la biodiversitat o el de les zones humides, el dia de la vida silvestre, el de les aus o el dels ous, és perquè no vol. Però, malgrat tindre el calendari tan ocupat amb aquest nou santoral, els peixos segueixen duent l’estómac ple de plàstics, els vapors verinosos ascendeixen a través d’una atmosfera escandalosament emborratxada, l’aerofàgia nuclear no remet i, últimament, ha nascut una illa de brutícia al Pacífic. Estem immunitzats, com Pere ho estava del llop.

I, per a més si calia, continuen organitzant-se cimeres que només tracten d’obvietats i que serveixen per a poc més que per a veure desfilar capitosts. En aquest sentit, ha arrelat la quimera d’un desenvolupament dit sostenible per a una població que té com a principal problema, tot just, la superpoblació. En un altre atac de bondat col·lectiva es parla de la gestió equitativa de recursos com si la nostra societat, tan voraç com és, ho sabera fer; o com si els que mai no han arribat a experimentar el benestar, hagueren d’aguantar-se les ganes de deixar de ser uns miserables. Vivim al món que necessita el consum per mantenir els motors de l’economia engegats. De fet, consum i producció formen un bucle tan interdependent i tancat que només es pot esperar una crisi final ineludible.

La qüestió és que l’ésser humà du implícit l’error en la seua conducta i que, per altra banda, ell creu infal·lible. Això no vol dir que l’optimisme siga la característica de les persones, en general, com tampoc ho és el pessimisme. Podríem dir que són els dos extrems entre els quals oscil·la el veritable tarannà humà quan aquest s’asseu, confiat i cofoi, a la seua butaca situada al capdamunt de la piràmide evolutiva.

Segurament, Gaia no ens té més afecció que a les formigues o a les molses. Si resultem massa empipadors, li bastarà amb una lleu febre de pocs graus per tal de renovar una pell plena de paràsits. No tenim remei. La idea metafísica que els humans som al món perquè el cosmos prenga consciència de si mateixa està per resoldre. I potser no siga l’escenari terrestre on haurem de descobrir-ho. Per aquest motiu, l’opció que entenc més plausible és d’anar buscant un planeta, no massa llunyà, per a terraformar-lo. Li farem una atmosfera respirable, li inventarem una pluja neta que després correrà pels rierols i els boscos, acabats d’estrenar, faran goig de veure entre la llum taronja del capvespre. Més endavant, quan la cosa s’embrute, al vast Univers, sempre hi haurà un altre planeta per a estrenar.