23.11.2018 - 23:05
‘Si m’estires dels cabells me n’eixiré amb ells’, ‘Vaig a casar-me amb la filla del rei…’, ‘Joan Ratot ha caigut dins l’olla…’, ‘I queixalets també.’
Aquestes paraules ens porten de la mà a una serra de les muntanyes entre la Vall d’Albaida i l’Alcoià, on el romer floreix més d’un cop l’any. A un mas amb bon aviram, ‘a una caseta llepadeta de la Foia de Castalla’, o a un llavador a la nit. Però també ens porten a la falda d’un ésser estimat, a la veu càlida d’una iaia que ja no hi és, i ens fan vindre la flaire de la coca al forn o ens acompanyen en la soledat d’una nit fosca.
De rondalles semblants a les nostres, on dones valeroses van a llocs prohibits i n’ixen escarmentades, o en què apareixen gegants benefactors, per dir-ne dos exemples, en podem trobar a moltes cultures del planeta, fins i tot a les més allunyades. Però el valor que tenen les nostres, per a nosaltres, és que donen un altre sentit al paisatge que ens envolta, ens arrelen a la terra d’on mengem i on ens hem pelat els genolls. I dos genolls, una personeta; i moltes personetes, un poble.
Que hem perdut antics referents ja ho resa, fins i tot, una pintada a la pista de Silla: ‘La ética ha muerto’…, però que n’estem assedegats d’altres, ho deixa palès l’èxit de les convocatòries quan es tracta de contes i d’imaginari. La nostra cultura, durant molts anys, es va conservar en l’àmbit privat, en boca de les iaies i iaios. Però aquest món modern que desvincula les famílies i no ens deixa temps per als contes a la nit, necessitava conservar tot aquell coneixement en llibres que no entengueren de mala memòria, ni de presses, que es pogueren guardar, llegir i rellegir: aquesta tasca la va fer de manera magistral Enric Valor.
Enric Valor és un escriptor de qui se’n parla molt sense haver-lo llegit massa; aquesta és afecció de clàssic. Se li han dedicat carrers i places a molts pobles; però al carrer Major de Castalla, número 24, hi ha una casa d’un balcó on hi va passar la infantesa l’escriptor. Una casa amb primer pis i andana que espera, des de fa massa, que les institucions hi facen alguna cosa més que posar una placa.
El meu ofici és imaginar mons possibles, i avui m’he permés d’imaginar una casa on es puga peregrinar en família o amb el col·legi, per a saber més sobre l’obra de l’autor, per a tocar-la i guardar-ne un record tangible. Un espai en què assíduament es conten les rondalles del mestre Valor i serveix de seu d’estudis per a narradores i investigadors.
I encara que aquest és un article obert, una simple nota, permeteu-me que m’adrece a la propietària de la casa i aprofite aquest xicotet altaveu per a fer-me’n ressò: la Conselleria de Cultura. Les rondalles i la rondallística gaudeixen de molt bona salut, Joan Ratot, la vella dels queixals, el gegant del romaní… compleixen amb les recomanacions dels metges i fan llargues passejades arreu del territori per a evitar l’encarcarament. Fins i tot ens podríem atrevir a dir que tenen certa fama i ixen a la televisió. Però tot això va a lloms de mestres, músics, actors, investigadores, narradores, bibliotecàries, productores, editorials i les infatigables iaies contadores. Comencilda, Secundina i Acabilda, Joan de la Panarra i el Llenyater de Fortaleny en representació de la resta exigeixen tindre una casa. Perquè una casa és un sostre que ens arrecera, però també són finestres des d’on mirar el món i una porta que convida a passar.
