‘Todos los catalanes son una mierda’

Aquesta frase va ocasionar, ara fa seixanta anys, el conegut cas Galinsoga, fruit de la lluita i de la resistència catalanista i antifranquista (amb la participació de l’Església catalana) davant la supèrbia de Luís Martínez de Galinsoga, director del diari la Vanguardia Española i hagiògraf de Franco, a qui havia qualificat de ‘Vigía de Occidente’.

El diumenge  21 de juny de 1959, ara fa 60 anys, Galinsoga anà a  missa de nou a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. En començar el mossèn l’homilia, en català, Galinsoga  es dirigí a la sagristia, on bramà: ‘Vengo a protestar,  porque la misa es en catalán.’

-Vostè perdone, —li contestà el sagristà–  però la missa, com a tot arreu, és en llatí.

Mossèn Lluís Gómez Rubiera, qui estava llegint el diari, en sentir aquells crits es dirigí a Galinsoga que repetia: ‘Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán’. Ell explicà a Galinsoga que, pel fet de ser la missa parroquial, el rector feia l’homilia en català.

Galinsoga respongué, mentre deixava una targeta seua damunt una tauleta: ‘Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda’. I eixí de la sagristia repetint: ‘catalanes de mierda’. Una dona que el sentí li va dir: ‘Però què diu, mal educat!’. I Galinsoga repetí cridant: ‘Que todos los catalanes son una mierda’.

El 25 de juny, mossèn Narcís Saguer, rector de Sant Ildefons, molt intel·ligentment, escriví a Galinsoga aquesta carta:

‘El pasado domingo día 21, mientras se celebraba en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S., para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona’.

Galinsoga va contestar a mossèn Saguer reconeixent que era ell mateix, i no un altre, qui havia entrat a la sagristia per queixar-se pel sermó en català.

Aquests fets van començar a ser coneguts i s’inicià una campanya ciutadana contra La Vanguardia Española, amb gent com Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparegueren diaris de La Vanguardia trencats, s’escriviren cartes als anunciants del diari explicant els fets i instant-los al boicot i també es convidava els subscriptors a donar-se de baixa del periòdic fins que Galinsoga fóra destituït. Els vidres de la redacció de La Vanguardia van ser trencats i aparegueren pintades de ‘Visca Catalunya’.

De la impremta de Francesc Pizon eixí un text clandestí, redactat per Jordi Pujol, titulat: ‘TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA’ i que deia: ‘A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia.

Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans.
És el que calia esperar.
Cal respondre dignament al repte:
EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT.
Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills.
Enfront de tal injúria, no hi ha diferències:
Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades aquest gos empestat de Galinsoga.

                                   BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA‘

La tirada del diari s’havia reduït de 30.000 exemplars, es donaren de baixa prop de 20.000 subscriptors i el comte de Godó, propietari de La Vanguardia, perdé un milió i mig de pessetes.

A la vista de la magnitud de la campanya, Galinsoga agafà por i el 19  de gener de 1960 escriví un article en què pregonava el seu afecte i el seu servei a Catalunya i la seua amistat amb Puig i Cadafalch i amb Francesc Cambó.

L’oposició a Galinsoga va traure un altre text, que es distribuí àmpliament, i on es refutaven els arguments donats pel director de La Vanguardia en el seu article del 19 de gener.

El text deia, entre altres coses:

‘RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”

Sr. Galinsoga: Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? … Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa… de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya?

Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?… Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció… no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i  una altra. Fins que hem dit prou.

El text acabava amb aquestes paraules: ‘CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA’.

El 28 de desembre de 1959, l’editor del diari s’havia dirigit a les autoritats franquistes per sol·licitar el relleu del director. El 7 de febrer següent, el nom de Galinsoga ja havia desaparegut de la capçalera de La Vanguardia.

Una de les persones que participà en el cas Galinsoga fou mon pare, Josep Ll. Bausset, que aquell curs era professor a l’institut de Tortosa. Ell mateix repartia els fulletons, no només al Baix Ebre, sinó que, en tornar a l’Alcúdia cada 15 dies per a veure ma mare, la meua germana i a mi mateix, encara menuts, també  distribuïa aquests fulls entre amics o bé els escampava, clandestinament, de nit a València i als pobles dels voltant, per tal que el País Valencià s’assabentara de la situació d’opressió contra la llengua que es vivia a Catalunya.

El cas Galinsoga fou un èxit dels grups catalanistes i de l’oposició democràtica, juntament amb l’Església catalana en la lluita contra  la dictadura franquista i contra la prepotència dels enemics de Catalunya. De fet, l’Església catalana (a diferència de la valenciana, que continua menyspreant el valencià) sempre ha assumit i ha defensat la nostra llengua. Així ho manifestava recentment l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, quan declarava en una entrevista: ‘Manifestem el nostre profund amor pel país, l’estimem’.

Una vegada més es demostra que, quan un poble està unit per tal de defensar la seua dignitat i la seua identitat nacional, David és capaç de guanyar Goliat.

Encara que el respecte per la nostra llengua coste tant d’aconseguir, certament que les coses han canviat molt en seixanta anys, però tampoc tant com voldríem.