Tolerància zero amb la pederàstia

La recent detenció d’un pederasta a Alcoi posa de nou sobre la taula la gravetat i l’escàndol de la pederàstia, un problema que ha alarmat i escandalitzat la nostra societat. I amb raó. L’abús sexual de menors és un delicte molt greu. I hi cal una tolerància zero. No podem amagar ni dissimular un acte delictiu, que, a més, va contra els més indefensos: els xiquets. I per això s’han de portar davant els tribunals de justícia els delinqüents que han atemptat contra menors.

Pel que fa als casos de pederàstia al si de l’Església, m’ha semblat d’una gran valentia (i d’una aposta per la justícia i per la veritat) la decisió del papa Francesc de condemnar i de demanar una investigació clara i contundent dels abusos a menors denunciats.

Amb la pederàstia (a l’Església i a fora de l’Església) cal una iniciativa judicial perquè s’aplique el Codi Penal. No s’hi val ni la passivitat, ni amagar un cas detectat, perquè això seria un insult a les víctimes.

I és que la pederàstia és un delicte molt greu. Per això fa uns anys el papa Benet, en la carta als bisbes d’Irlanda, expressava obertament ‘la vergonya i el remordiment que tots sentim’, i denunciava públicament el fet que alguns dels bisbes han ‘fracassat a l’hora d’aplicar les normes sobre els delictes d’abusos sexuals de xiquets’. I en el seu viatge a Portugal, el papa Benet encara va ser més clar: ‘El perdó no substitueix la justícia’.

Però és el papa Francesc qui ha emprès, d’una manera més clara, una campanya de tolerància zero pel que fa a la pederàstia, convençut que els valors morals que l’Església predica han de ser viscuts amb rectitud i fidelitat. Hui i sempre. Uns valors que, cal recordar-ho, fa anys sovint eren qualificats de retrògrads o cavernícoles.

Qui no recorda amb ‘admiració’ Cohn-Bendit, l’anomenat Dani el Roig? En la seua experiència com a monitor, ell mateix arribava a declarar, sense que ningú s’escandalitzara ni el condemnara: ‘El meu flirteig amb els xiquets adquiria una tonalitat eròtica. Podia sentir com les xiquetes de 5 anys havien après a excitar-me’ (article d’Antoni Puigverd:  ‘Espinas de semana santa’,  La Vanguardia 29.03.10).

I qui no recorda el text, per alguns ‘exalçat’, ‘Libro rojo del cole’, defensat a capa i espasa com a catecisme ‘progre’ de la dècada dels 70, que explicava la manera de denunciar un professor? O que parlava dels exàmens i dels exercicis a classe, que ‘serveixen per a fer por?’. Aquest ‘catecisme progre’ arribava a legitimar la pederàstia amb curioses coartades ideològiques: ‘Si un professor (home o dona) se’n va al llit amb un o amb una dels seus alumnes, se’l destitueix immediatament. Per què? Perquè la moral oficial és molt retrògrada: considera que és molt més immoral fer l’amor amb un alumne, que no trencar-li la cara’. I encara seguia en aquests termes: ‘De vegades llegim als diaris que un maníac sexual ha agredit sexualment un criatura. Es diu i es repeteix, encara avui, que aquests obsessos sexuals són perillosos. És estrany que siga així. No són criminals sexuals, sinó hòmens que han estat mancats d’amor’.

I per què no recordar allò que Sartre (tal ‘elogiat’ fa temps) va entendre per revolució sexual? En una carta a Simone de Beauvoir deia: ‘Em divertiu amb el vostre harem de dones. Vos anime a estimar molt la vostra menuda Sorokine, que és ben encantadora’.
O encara, la lletra d’alguna de les cançons de l’Orquesta Mondragón, tan ‘aclamada’ fa anys: ‘El hombre de los caramelos….. a la puerta del colegio espera para hacerte feliz. Y si deseas con él disfrutar, no te debes, niño, asustar. Él tiene siempre lo que te harà gozar’. Recomane també l’article del professor Ferran Sàez: ‘L’home dels caramels’ (Avui, 6.04.10) d’on he tret totes aquestes dades. Eren eixos els valors que es defensaven, i  que ara ens escandalitzen, i amb raó?

Davant tot això, és evident que la pederàstia es dóna en totes les capes de la societat, com hem vist ara amb el pederasta d’Alcoi, i no només a l’Església, tal i com declarava el psiquiatra vinarossenc Facund Fora (El Temps, nº 1348). De fet, és en l’ambient familiar on hi ha més abusos. I en tots els àmbits han de ser igualment perseguits i condemnats. Fins i tot s’han donat casos de pederàstia al Parlament Britànic, per no recordar el pederasta de Ciudad Lineal, o Michael Jackson, Woody Allen, l’ex-primer ministre britànic Edwart Heath o el director Roman Polanski.

Dia sí, dia també, desgraciadament, els mitjans de comunicació ens informen de diversos delictes relacionats amb l’abús a menors, com el cas de Stephen Collins, que confessà abusos a tres xiquetes. O el jugador anglès, Adam Johnson detingut per un escàndol sexual amb una menor. O el cas més escandalós encara de Jimmy Saville, famós presentador de la BBC que abusà de centenars de menors. També fa uns mesos va ser detingut un jove de Rafelbunyol, President de NNGG, després de citar-se amb quatre menors als quals havia enviat vídeos sexuals. I a Alacant, un home va deixar embarassada la néta de la seua parella. O l’entrenador d’un equip de futbol d’un poble d’Alacant que gravava menors. I tants i tants casos deplorables d’abusos a menors. Per no parlar dels soldats russos en la  Segona Guerra Mundial o els de la guerra dels Balcans amb l’abús de xiquetes.

És veritat que de tots els casos de pederàstia, una ínfima part han estat comesos per religiosos. Per exemple a Alemanya, dels 210.000 casos d’abusos sexuals denunciats, han estat 95 els qui han tingut una responsabilitat catòlica. Però això no és cap excusa. Amb un sol cas només, ja seria condemnable. Per això els papes Benet i Francesc han destituït els capellans pederastes i han animat a portar-los a la justícia.

Però a mi m’agradaria que també es condemnara amb la mateixa força els viatges de turisme a paradisos sexuals. Que es condemnarem i que es perseguiren. Com és possible que encara hui, en ple segle XXI, existisca (com a l’Edat Mitjana) l’esclavitud sexual? Sí, ja ho sé, les jóvens que es prostitueixen són majors d’edat. Però totes són majors d’edat?
Davant la pederàstia, tal i com està fent el papa Francesc, cal una transparència total i una tolerància zero. Perquè davant un error hem de saber demanar perdó. Però davant un error, que a més és un delicte, no només hem de demanar perdó a la víctima, sinó que també cal que la justícia aplique el Codi Penal amb tota la contundència. Si s’han comès greus errors cal començar a rectificar protegint les víctimes i denunciar als agressors. I cal també ajudar el delinqüent, perquè rehabilitat, puga refer la seua vida. Perquè com deia l’Abat Cassià, no podem donar definitivament ningú per perdut.

També m’agradaria que pels casos de pederàstia comesos per capellans (tots ells condemnables i rebutjables) no és condemnara tota l’Església. Sé la tasca exemplar, la rectitud i l’abnegació de la immensa majoria de capellans i de religiosos. Tolerància zero amb la pederàstia, sí! Però sense posar en un mateix sac l’acció de l’Església, que majoritàriament, i allunyada de tot delicte, treballa a favor dels marginats, dels malalts, dels xiquets o dels immigrants.

Com el papa Francesc ens ha recomanat, els ciutadans esperen de nosaltres, els cristians, ‘la ferma denúncia de la injustícia’. I per això hem de denunciar i condemnar, com el cas del pederasta d’Alcoi, l’abominació dels abusos sexuals.