Tornada al col·le

La conversa gira al voltant de la formació del jovent. Sembla que tothom, d’una forma o una altra, ha d’estudiar per a donar una certa satisfacció familiar o, si més no, perquè les titulacions servisquen com a salconduits per a gaudir d’una vida plaent allunyada de la suor. Per tant, l’opinió de la majoria dels tertulians és que tota doctrina impartida ha de tindre un objectiu final i pràctic.

És cert, perquè durant la Revolució Industrial s’instal·là un model d’instrucció per a destriar l’aptitud dels treballadors d’acord amb les categories o responsabilitat del treball i la seua capacitació o intel·ligència. Seguint aquest criteri, la ferralla, el rebuig resultant d’aquesta acurada selecció és la font de la qual s’abasteix l’engranatge del sistema. Allò que tradicionalment s’ha conegut com mà d’obra poc qualificada. En aquest sentit no és d’estranyar que qualsevol pare vulga estalviar-li sofriments a la prole i allunyar-la de la base de la injusta piràmide obrera i que, si pot ser i els vents bufen a favor, puga fer niu una mica més amunt.

L’escola, doncs, du implícita una categorització, la prova irrefutable de la qual és el sistema de notes, que encara -imagine- deu seguir vigent. I això no és cap problema si u ratlla el notable, però comença a ser-ho quan es queda en el molt deficient. Aquest destriament no seria necessari si no calguera trobar diferències aprofitables entre persones. És el nucli principal de Carta a una mestra, el llibre dels alumnes de l’escola italiana de Barbiana, dirigits pel rector Lorenzo Milani, ara fa més de cinquanta anys. Aquest text, lluny de semblar un innocent elogi al magisteri, és un retret argumentat en primera persona d’aquells alumnes, d’aquells Giannis, que van ser qualificats i apartats de les seues aspiracions per professors justíssims. També és cert que, dit així, sona d’un distopisme orwel·lià difícilment suportable. Modernament, per a apaivagar aquesta obscenitat es dissenyen una caterva de programes inclusius, però la futilitat dels quals i la freqüència amb què es renoven fa dubtar-ne dels resultats, tot i que s’han de presumir les bones intencions dels polítics-pedagogs.

Una de les conseqüències immediates de tindre aspiracions en la vida sense haver d’embrutar-se les mans ha sigut la desaparició de les faenes tradicionals. Certament, es pot resistir estoicament ser considerat el babau del poble si l’agricultura o la ramaderia donen per a viure, però això és una cosa difícil de veure. Segurament, deu ser per això que hi ha una aspiració general i legítima al funcionariat, perquè és dels pocs llocs on la paga és digna o, més aïna, legal.

En resum: la cultura és costum i els costums que professem són la cultura que tenim. L’humanisme, el fet de saber per amor a l’art, queda relegat a allò que podríem anomenar intel·lectualitat secular. El sistema, l’invent, la Màtrix, representat per una societat perfecta i rica, sempre necessitarà pobres i ximples amb aspiracions -això sí- perquè es puga sostenir.

I tornant, al començament: quin és l’objectiu, doncs, de la formació? Potser el paradigma seria el d’un pastor refermat en l’obra d’un arbre llegint poesia entre la suau dringadissa de les esquelles, mentre sosté una floreta als llavis. Però, últimament, no sé per què observe en mi mateix una sospitosa tendència al borreguisme, cosa per la qual crec, també, sincerament, que caldria desconfiar de tot el que acaba de llegir, suposant que vosté haja aguantat fins ací.