Tudons

Observant aquesta zoologia tan amanosa que trobe durant les passejades, els tudons i les tórtores són, darrerament, unes de les aus més nombroses amb què entropesse. He preguntat a aquells que entenen del tema sobre la proliferació d’aquests colúmbids i una de les respostes ha sigut que, per aquestes contrades, el nombre d’escopetes ha disminuït de forma considerable. Segons em deien, abans hi havia una ànsia més elevada per la cacera, potser heretada del temps de la fam quan la carn de caça complementava, si hi havia sort, la magra dieta diària.

D’igual manera, els xiquets ja no munten els seus paranys de filferro entre els solcs dels bancals per a enxampar pit-rojos, tords, merles o tot allò que poguera caure,  atret pel moviment blanc i lluent de les manganelles caragolant-se sobre la ratera que quedava soterrada per un polsim de terra. Igual, convé aclarir que les manganelles, a banda de les altres accepcions que puga tindre, és un mot mallorquí que encara es conserva en alguns indrets repoblats per mallorquins i que s’usa per a designar -com explica Moll al seu diccionari- els cucs llarguers, de devers dos centímetres de llarg, blancs, que es crien dins la farina. Alguns xiquets en reproduïen les larves en pots amb serradura, farina i una pell de conill per a poder estar sempre abastits de l’esquer per a muntar les trampes.

Però sobre la qüestió de l’increment dels coloms salvatges hi ha qui opina que està afavorit per l’augment de camps erms, abandonats, que paral·lelament du aparellada una disminució de l’ús de productes fitosanitaris i, això, en definitiva, millora la salut del medi natural en alguns aspectes, tot i que l’abandonament de les terres sol ser, a la llarga, una bomba de rellotgeria.

Els tudons tenen un vol blau, travessat per una banda blanca situada a les ales i a la llarga cua. Malgrat que són més grans i pesants que els domèstics, a mi em semblen més lleugers, potser per les circumstàncies en què els observe o perquè estan impel·lits per una salvatgia i una rudesa intrínseca. Els coloms de ciutat semblen fets d’una altra pasta. Són com captaires de plaça que demanen qualsevol almoina, a qui de vegades se’ls veu baldats, bruts pel trànsit o mutilats per haver-se enganxat alguna de les potes en algun llaç de brutícia.

Als tudons, el contacte amb els matollars, les pinades i els ermassos els situa en una altra categoria animal. Sovint, vagaregen pel sòl, apegats a terra i desenterren els bulbs de l’agret o els rizomes d’algunes gramínies, menjant les llavors i els brots tendres que troben. Altres vegades pugen dalt de tot dels arbres i des d’allí parrupegen amb un udol avícola que prolonguen amb un ronc darrer i baix, que hom imagina com el pronuncien, sense necessitat de veure-ho, estovant les irisacions verdoses del coll que es corba sobre el pit fort, entre marronós i gris.

De vegades, se’ls sorprén formant una serrada curta, de quatre o cinc exemplars que fins i tot deixen l’estel sonor del potent aleteig que els impulsa com a bales de canó. Els llibres descriuen un comportament migratori parcial, ja que els individus europeus baixen de vacances a través dels Pirineus durant la tardor fins a la primavera següent. Però en aquesta zona solen ser residents durant tot l’any. La veda dels tudons m’han dit que s’obri l’onze d’agost fins al vuit de setembre. Malgrat que no he sigut mai caçador, puc entendre la seducció d’aixecar-se abans que trenque el dia i pujar a les fosques més enllà del Pla la Vella, entre els barrancs que baixen saltant des del cim de la muntanya, arribar de bona hora, fer-se un jaç a la sopalma de la Font del Mondúber i esperar l’entrada dels coloms salvatges que baixaran a beure quan el sol comence a pintar de taronja les parets de roca. Allí, la detonació de l’escopeta segur que és més forta que el tro d’una tempesta, com l’olor aspra de la pólvora negra que no durà més pluja que la sang d’un aleteig rebolicat i definitiu, però si s’ha seguit tot el ritual, si a cadascun dels que s’han pogut tombar se li ha posat un nom, la mort de cap tudó no haurà sigut en va.