Turballos i Vicent Micó

Aquest dijous dia 11 es va morir Vicent Micó, capellà i fundador i ànima de la comunitat de Turballos. Nascut a l’Olleria el 1928, el 1968 arribà a la parròquia de Santa Rosa d’Alcoi. L’amic Vicent va ser un home de cultura, valencianista i símbol de la no violència i del pacifisme. Va formar part de la tertúlia del Micalet de València, on les seues reflexions, sempre interessants, posaven llum enmig de tantes foscors.

Va ser el mes d’abril passat quan va eixir publicat el seu llibre ‘Reflexions des de Turballos. Articles d’opinió (1988 i 2005-2014)’, un recull de cent vint-i-nou articles  que, com diu la nota editorial, són textos ‘meditats i redactats per Vicent Micó, en l’etapa madura de la seua vida, sobre qüestions diverses que afecten la vida de les persones tant en l’àmbit privat com en el públic’. El llibre, àgil, summament interessant i de lectura amena, va ser concebut (i jo diria que fins i tot pregat) ‘des del llogaret de Turballos, a la comarca del Comtat, i mirant el món des de la fe en Jesús de Natzaret i en les ensenyances de Gandhi, a més d’altres benaventurats hòmens i dones’, com Joan de la Creu o Teresa de Jesús.

El llibre, de 194 pàgines, tracta temes tan actuals i tan punyents com el silenci, l’alimentació, el bilingüisme, l’economia i l’Església, Déu i la llibertat humana, el tancament de TV3 al País Valencià, la llei de l’ull per ull i dent per dent, el laïcisme i la laïcitat, les arrels d’Europa, la llengua a l’Església o les dones, entre molts altres articles.

Els textos de Vicent Micó que recull aquest llibre tenen una extensió curta, ja que originàriament van ser publicats al diari comarcal Ciudad de Alcoy en dues etapes, els cinc primers l’any 1988 i els restants de l’any 2005 al 2014.

Turballos és, desgraciadament, molt desconegut per a la majoria dels valencians i encara més per als cristians. Pense que Turballos és un miracle que naix de la fraternitat i de la no-violència. Com a deixeble de Jesús de Natzaret, Vicent Micó al llarg d’aquest llibre i de la seua vida, ens presenta una visió humana del món i dels conflictes que hi ha. I és que només vivint el manament de l’amor, la nostra societat pot trobar el sentit de la vida.

Però què és Turballos? Turballos és un xicotet miracle de la natura. Un miracle de l’harmonia dels hòmens i de les dones amb tota la creació i amb tots els éssers que han eixit de la mà de Déu. I també un lloc on s’estima i s’utilitza la nostra llengua amb normalitat, cosa que no fan la majoria de les parròquies del bisbat d’Oriola-Alacant, començant per la catedral d’Alacant.

Turballos és com un nou Càntic dels tres jóvens, del llibre de Daniel (Dn 3:52-88), on totes les criatures, sol, lluna i núvols, pluja i rosada, mars i rius, plantes, muntanyes i ocells, lloen el Senyor en una litúrgia còsmica.

Turballos, gràcies a Vicent Micó, és un espai ecològic, pacífic i pacificat, lloc de pau i de no-violència, on les benaurances brollen en el quefer quotidià, i on tots els que hi viuen, perquè són artesans i missatgers de pau, esdevenen ‘fills de Déu’ (Mt 5:9).

Gràcies a Vicent Micó, Turballos és un espai ecumènic i de reconciliació, obert a tothom, on les relacions fraternes esdevenen el pa de cada dia i on la paraula, la mirada, el silenci i l’acolliment, són signes de comunió i d’esperança.

Turballos és una utopia del Regne, sí. Però una utopia que es fa realitat cada dia en el treball i en la pregària i on tots els qui hi viuen i els qui hi van formen una sola família, agermanats com a fills del Déu Abbà, que és Pare de tendresa i de perdó, d’amor i de consol.

Per tot això i per moltes coses més, Turballos és un signe de fraternitat. Un miracle de l’amor universal. Un referent en la construcció d’un món més just i més harmònic, més fratern i més humà. Tot això ha estat possible gràcies a Vicent Micó, que ara ens ha deixat per anar a trobar-se amb el Déu que tant l’ha estimat. La vida de Vicent Micó ha estat, per a tots els qui l’hem conegut, un regal de Déu. Un home de pau, de concòrdia i d’esperança. El seu ensenyament i el seu exemple ens encoratja a fer de l’Església una llar de comunió i del nostre País, un terra de solidaritat, de pau i d’acollida.