Turisme o no turisme

Pobres turistes! Ara ens queixem de la condició del personal que ens visita. Sembla que l’aspiració actual és de tindre un turisme més selecte. Posem el crit al cel talment com farien uns exquisits amfitrions que s’han dedicat a parar acuradament la taula i veuen, espantats, que els convidats arrasen amb tot, sense distingir si se’ls serveix sardina o companatge, o si se’ls afalaga amb un reserva o un calimotxo de nevera. A més a més, sembla que, en termes generals, no hi ha massa diferència entre l’essència del turisme al·lòcton i l’autòcton pel que fa a l’objecte de les crítiques. 

Però si busquem l’origen d’aquest afer, segurament rau en el tarannà nacional d’inclinació caritativa. Uns diuen que la característica de tindre la casa sempre oberta és pel clima, per la geografia més o menys separada de l’altra Europa, la qual cosa ens ha conferit cert exotisme de saltamarges. Aleshores, hem aprofitat tots aquests elements com a reclam per a atraure un vast turisme, antigament considerat com la gallina dels ous d’or.  

A tal efecte hem construït milers de ruscos vora les platges per tal d’allotjar els visitants, hem traçat carreteres per triplicat perquè els viatgers obtinguen la impressió d’immediatesa i de progrés. També hem batejat totes les costes hagudes i per haver amb adjectius tals com brava, daurada, blanca, etcètera, amb la precisió didàctica que busca l’estímul turístic. Així mateix, hem ideat festes universals d’un ordre i d’una pulcritud exquisides com són els sanfermines, les falles, la tomatina o els carnavals. Tots, festejos on predominen la mesura i la urbanitat. I per últim, la nostra hospitalitat vocacional ens ha dut a inventar pocions tan màgiques com la sangria, que l’afluència visitant consumeix amb fruïció espiritual.

I després de tots aquests esforços, ara, ens lamentem. És cert que tampoc som massa conscients de l’abnegació d’aquests viatgers quan ens visiten, ja que ells han d’orbitar entre els núvols d’oli refregit i el rigor d’una canícula cada vegada més africana. I, després, volem que el personal es continga! Resulta cruel per la nostra banda posar-los límits deontològics després dels sacrificis que hauran hagut de fer per vindre. És com si es volgués contenir uns mariners embarcats durant mesos quan arriben al port somiat.

És clar, que, com en tot, sempre hi ha savis que proposen de canviar de patró, és a dir, passar del model de turisme de sol i platja al, més cívic, turisme cultural. Com si tants anys d’evolució publicitària pogueren, sense més, llençar-se a la brossa. A més, aquest propòsit de canvi du una contradicció palesa, perquè, tot just, la nostra actual cultura -que equival als nostres actuals costums- és tal qual la mateixa que nosaltres reprotxem als turistes. 

S’ha de reconéixer que fa un cert efecte veure, cada vegada més sovint, quadrilles de somnàmbuls que marxen per les zones costaneres de moda. Acostumen a lluir una mena de disfressa que caracteritza cada grup. Alguns reporten rètols a les samarretes tot explicant el motiu de la vagabunderia etílica; ara una boda pròxima, un divorci o una imperial nacionalitat. Deambulen convençuts de la seua gràcia mentre completen, com poden, l’itinerari que se’ls ha dissenyat a distància. I ara ens queixem! Perdonem-los, doncs, si són un xic sorollosos o un poc trapelles, perquè no és culpa seua que nosaltres, en aquests temps, ens hàgem tornat tan melindrosos.