08.05.2016 - 21:03
|
Actualització: 08.05.2016 - 23:03
Les notícies volen. El temps també. No obstant això, la informació i l’estructura derivada d’eixos xicotets retalls de premsa perduren al nostre inconscient. Turquia, de forma desordenada, es presenta com un embolic estrambòtic i sense trellat. Davant nostre s’escapa, aparentment, una forma de fer política concreta i d’interessos reals que expliquen el rol d’un estat influent davant conflictes tan rellevants com el yihaddisme o els refugiats. En aquest article intentarem donar les claus d’un estat que és la porta d’Europa. Com ho han sigut sempre els antics otomans.
A mitjan camí entre dos continents, la península d’Anatòlia recorda la porta d’accés de mons pròxims que alhora es repel·leixen. Turquia, com a gestor i guardià per més de set segles d’aquella confluència de cultures, mostra al llarg de la història un rol principal a l’hora de comprendre l’espai del Llevant mediterrani (l’autèntic llevant Mediterrani, és l’est, senyores i senyors. I per tant, això d’anomenar ‘moros’ -natural del nord d’Àfrica- els turcs no té cap sentit). Al nord, equilibra el mar Negre, evitant la conversió en un llac rus. Mirant cap a Occident es mostra com una potència regional, fent valer la seua ombra històrica sobre els Balcans. A l’Orient, forma part de ‘l’estat tap’ necessitat pel món occidental enfront el Llevant islàmic. I finalment, cap al sud, comparteix aquell ric mediterrani amb Síria, Egipte i Líbia (entre més). Sempre mantenint-se atents a tots els conflictes regionals que transcorren prop de les seues terres.[1]
Açò explica la importància geopolítica de Turquia, tant en el seu pes històric com el polític. Des del seu origen, el disciplinat exèrcit del ‘Gran Turc’[2] presentava un contrapés en la repartició del Mediterrani i l’est d’Europa. Així va ser fins que a principis del segle XIX va entrar en un declivi i fragmentació que continuaria acceleradament fins la I Guerra Mundial[3], sempre amb l’espenta de les potències europees. Concretament, França i els seus aliats, que després d’acabar amb l’imperi austrohongarés (i per tant, determinar el pla polític de l’Europa central i els Balcans) volgueren repetir la mateixa jugada amb l’imperi otomà, i així repartir entre ells i Anglaterra les runes de l’imperi. Sempre en favor dels interessos colonials. És a partir d’aquell canvi en la correlació de forces mundials quan en la memòria col·lectiva quedarà marcat a foc el trauma de Sèvres (1919). Un tractat mai no ratificat que suposaria la claudicació del sultà a l’ocupació de les costes d’Anatòlia pels aliats (centralment els grecs, eterns irredemptistes[4]), resignant-se de forma insultant a fragmentació parcial de Turquia. Aplegats en aquest punt és quan un grup de militars, liderats per un prestigiós ex-comandant de la IGM, Mustafá Kemal Pachá (més tard conegut com Atatürk) es van negar a acceptar tal situació, carregant contra els exèrcits forasters. Les potències estrangeres no van poder mantenir ni tres anys les pretensions sobre Turquia, i han de signar l’any 1924 una nova pau, reconeixent l’existència d’una Turquia independent, entesa entre Anatòlia i la Tràcia oriental, amb Ankara com a nova capital enclavada en el centre del territori. Així seria com naixeria l’estat modern turc, fent prevaler la seua posició insubmissa als dos costats del Bòsfor[5] i duent a terme una de les primeres guerres de descolonització del segle XX.
El nou estat turc amb la direcció d’Atatürk, germinaria en 1924 a imitació de l’estil Occidental, duent a terme una sèrie de reformes (‘Kemalist Devrim’[6]) que des de l’abolició del sultanat i l’aparició d’un règim republicà avançarien cap a la consolidació dels fonaments europeistes i nacionalistes de la nova república. No en va, el ‘Ataturkisme’ (o ‘Kemalisme’) es va sistematitzar en uns preceptes polítics anomenats les ‘Sis fletxes’ (Altı Ok) que continuen influint en la política actual turca: ‘Republicanisme, Secularisme, Nacionalisme, Populisme, Estatalisme i Revolucionarisme’[7].
Aquesta construcció comunitària intenta amalgamar identitats socioeconòmiques molt dispars que coexisteixen fins hui en dia a Turquia. Segons l’antropòleg Turc Bozkurt Guvenç[8], es poden classificar en distints ‘tipus ideals’[9] d’identitats a la realitat política i econòmica actual. Per una part trobaríem els ‘camperols eterns’, una població aldeana que viu al centre del país més o menys aliena al centre del debat polític. Els ‘nòmades tribals’, provinents de les zones estepàries i subdesèrtiques de l’altiplà d’Anatòlia, cohesionats per una tradició transhumant que els identifica fortament. També els ‘conservadors de les ciutats provincials’, principal nucli islàmic del país comprenent aquella part de la població menys privilegiada. Enfront d’açò es troben dos grups més aventatjats socioeconòmicament com serien la ‘comunitat empresarial’, referents a la població urbana i acomodada que miraria sempre cap a Occident, i els ‘republicans patrimonials’, format per funcionaris estatals i representant de les forces armades, representant nucli dur del projecte nacionalista d’Atatürk[10]. L’expressió política prooccidental i nacionalista, amb l’aliança amb l’OTAN en el marc de la guerra freda, obrí el pas a un major pluralisme polític però també a una multiplicació dels esforços per unir-se a la recent Comunitat Europea. Augmentant la participació de les forces armades en la política, existint diversos colps d’Estat i una dictadura que encaminava a finals dels 80 a una democràcia multipartidista per a formar part de la Unió Europea. Tota aquesta tutela política, entre l’aliança de la burgesia nacional i el sector militar implantà un sistema totalment liberal a la vegada que s’unia una repressió generalitzada, amb distintes modalitats de terrorisme d’estat, de cara al PKK (Partit dels treballadors del Kurdistan, que des de 1984 van emprar la lluita armada a tall d’alliberament nacional) i altres tendències comunistes organitzades, permetent indirectament un ressorgiment de l’islamisme com a contraprojecte hegemònic[11].
Aquestes línies polítiques i històriques ens mostren un escenari que fàcilment seria utilitzat pel partit AKP (partit de la Justícia i el Desenvolupament, en turc) amb el reconegut lideratge de Recep Tayyip Erdogan. Amb un discurs islamista moderat, una visió conservadora i una nova visió nacionalista basada en la revalorització del passat otomà, l’AKP d’Erdogan es valida fins a l’actualitat com un pacte entre una nova burgesia conservadora d’Anatòlia, certes capes populars, clans tribals de l’orient del país i un suport d’ordres religiosos sufistes[12]. El projecte d’una ‘Nova Turquia’ amb agenda pròpia, internament i externament, forma part del centre de les tensions, de cara a celebrar una refundació de l’estat en clau més conservadora[13].
Internament, el panorama no és gens senzill. Des del 2013, en un marc per la desacceleració de l’economia mundial, la deriva repressiva i autoritària del govern d’Erdogan es feia evident davant la persecució dels periodistes i aquella societat civil que protestava en contra de la destrucció del parc Gezi. Demostrant un clima hostil front al projecte conservador. De fet, una mostra d’aquesta debilitat creixent és la pèrdua de la majoria parlamentaria de l’AKP el juny passat, a més a més, de la irrupció del Partit Popular Democràtic (HDP, en turc), sent la quarta força més votada, representant l’esquerra i la veu del poble kurd. Açò va ser un colp d’efecte contra el projecte de l’AKP, ja que en la ment d’Erdogan s’encontrava dur a terme una reforma constitucional i transformar Turquia en un govern presidencialista amb amplitud de poder per al president de la nació. Un lloc que se’l reservava per a ell mateix. Enfront d’açò, l’opció de crear un sisme polític utilitzant la carta dels kurds semblava una forma d’accentuar el discurs nacionalista-electoralistadavant un enemic ‘terrorista’. L’alto el foc desapareixia i la guerra civil tornava a colpejar l’est del país, amb la drtenció de militants d’esquerres, siguen kurds o no[14].
Externament, la situació no deixa de ser menys complexa. Podríem definir que inicialment el rol de Turquia era no tindre problemes amb els seus ‘veïns’ per tractar d’influenciar-los mitjançant la via econòmica i cultural. Aplegat al punt de les revoltes àrabs del 2011, el rol de Turquia canvia veient una oportunitat on els grups islamistes poden prendre el poder. Així, la idea de donar-los suport com a forma d’establir un lideratge regional de cara a presentar-se com la cara amable de l’islamisme moderat. La visió de la ‘Nova Turquia’ reapareix ací, en una clau neo-otomana[15] regional. Ara que l’ISIS és una realitat no és d’estranyar el suport directe que obtenen, suport per una part dels turcs que ho perceben com un moviment de l’islam sunní. ‘On s’està organitzant en l’atrinxerament, ISIS està complint amb els aspectes socials i culturals, el que significa una mena de govern. Aviat ells poden aparèixer amb vestit i corbata i començar a parlar’[16]. La Turquia d’Erdogan forma un suport real per a connectar físicament les cèl·lules que operen a Europa i a Síria, com queda demostrat més d’un cop amb el lliure trànsit d’euro-yihaddistes. A més, el projecte regional perilla amb la possible autonomia kurda en el nord de Síria i la consolidació del PKK i altres forces kurdes, en guerra oberta contra la política d’Erdogan[17].
En conclusió, el rol turc que a primera ullada pareix confús forma part d’una política regional ben establerta. Per una part, busca el seu lloc regional com a potència dins l’àrea del Pròxim Orient, basant-se en una refundació islàmica i neo-otomana, contraposada a la republicana liberal original. Enfront d’açò, trobem un paper totalment hipòcrita, utilitzant els actors extremistes com a element de canvi i desequilibri de certs lideratges regionals, com el cas de Síria. No obstant això, aquest tret no és solament turc sinó que forma part intrínseca del procés desestabilitzador del Pròxim Orient patrocinat per diversos països occidentals. A la vegada, internament, el país comença a presentar fractures internes a causa d’una polarització major que porta al país a un projecte conservador i autoritari. I quina és la solució d’Europa? Fer un acord amb un dels principals països promotors del conflicte sirià i de la desgràcia dels refugiats. I tot a canvi d’un pacte fiscal on es blinde més la impunitat de la Turquia d’Erdogan. Si alguna cosa hem de saber és que alimentant la causa del problema aquest no desapareixerà mai. Potser s’ajorne. O fins i tot s’enfrede. Però tard o prompte tornarà a sorgir, inclús més fort que abans. Sempre a costa de la vida de molts, siguen d’ací o siguen d’allà.
[1] Béhar, Pierre. «Por una geopolítica de Turquía». Geopolitique, n. 69. Pp 27-28.
[2] Geníssers o «nova milícia» (yen ceri).
[3] Tunísia es va perdre en 1881, Egipte en 1882, Líbia el 1912, Aràbia, Palestina, Síria i Mesopotàmia en el curs de la I Guerra Mundial.
[4] L’irredemptisme grec, entés com a pugna territorial d’una altra nació, és conegut amb el nom «La gran idea» (Μεγάλη Ιδέα). Un projecte polític que es troba pràcticament a tota la política exterior de Grècia des de la seua independència el 1831 fins a finals del segle XX. Es busca la visió unitària de tots aquells pobles grecs sota un mateix estat-nació amb capital en Constantinoble.
[5] Estret d’Istanbul que separa la part asiàtica i l’europea de Turquia. «El Bòsfor». L’Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
[6] Referint quasi amb to de revolució cultural, transformant els pilars de la societat turca en pro de l’occidentalització. Veiga, Francisco. «El turco: diez siglos a las puertas de Europa». pp 484-486.
[7] «El revolucionarismo se refería a la disposición de apoyo a los cambios intruducidos por el kemalismo; el secularismo no implicaba la abolición de la región, sino más bien su apartamiento de la vida pública y circunscrición a la privada. El populismo conllevaba la necesaria unidad nacional sobre los intereses de clase, lo que incorporaba la prohibición de la actividad política en torno al concepto de clase, a modo de prevención contra cualquier interpretación del kemalismo en clave maxista. El estatalismo (…) respondía a las incertidumbres provocadas por la Gran Depresión (i també a la construcció d’un estat de partit únic, el Partit Republicà del Poble, CHP en turc). Por último, el nacionalismo continuaba siendo el combustible central del movimiento (…).» Ibid. p. 486.
[8] Bozkurt Güvenç «Quest for Cultural Identity in Turkey. National Unity of Historical Diversities and Continuities» in Baidyanath Saraswati [ed.], Interface of Cultural Identity Development, Bali Nagar-New Delhi: IGNCA/D.K. Printworld, 1996; e Bozkurt Güvenç «Secular Trends and Turkish Identity», in Perceptions, Journal of International Affairs, vol. II: (4), December-February, 1997 http://www.mfa.gov.tr/grupa/percept.
[9] Atenent a la terminologia weberiana.
[10] Lourenço, Eduardo. «A geopolítica da Turquia: um desafio às sociedades abertas da união europeia». Realpolitikmagazine
[11] Stancanelli,Pablo. «Una potencia en la neblina». Le monde Diplomatique. El explorador núm. 4: Turquía.
[12] «Moviment asceticomístic de l’islam, considerat tradicionalment heterodox, que cerca la unió mística, sota el guiatge d’un mestre.» Sufisme, Institut d’Estudis Catalans.
[13] Stancanelli, Pablo. Op.Cit.
[14] http://mundo.sputniknews.com/firmas/20160101/1055411189/turquia-guerra.html
[15] Behlül Özkan. «Turkey, Davutoglu and the Idea of Pan-Islamism”, Survival: Global Politics and Strategy, IISS, London, August-September 2014.
[16] Kristianasen, Wendy. “Turkey’s not so splendid isolation”. Le Monde Diplomatic, English edition online. 2015.
[17] Martorell, Manuel. «Turquía sigue siendo el principal obstáculo para la derrota del Estado Islámico en Síria». Cuarto poder.
Rubén Garrido Sanchis, Buenos Aires (Argentina)
