Últim curs a Montcada (13): el teatre

A mesura que el meu relat d’estada al seminari de Montcada s’acosta al final, faig un esforç per recordar tots aquells racons per on va transcórrer la meua vida durant sis anys. Queden molts temes per tractar, com ara els esports, el teatre, la música i el cinema, dels quals n’hi ha almenys dos que no puc obviar: el teatre i el cinema. Lamente contradir don Antonio Lagarda, qui es referia al seminari com un “espai artificial”. No sé bé a quin àmbit es referia ell —potser fóra al de l’espiritualitat—, però pel que fa al terreny cultural els puc dir que aquell reducte, d’artificial en tenia poc.

Hui em centraré en el teatre, tot i que hi ha persones molt més qualificades per a tractar la qüestió, com ara el dramaturg, director escènic i professor Manuel Molins Casaña (de Montcada, però veí d’Alfara del Patriarca). A l’espera que els planetes s’alineen adequadament, se solucionen els problemes de treball i d’agenda, i puga fer una extensa entrevista a l’home expert on ens dibuixe una panoràmica més completa de què va significar eixe art escènic en la dècada dels seixanta, el que segueix a continuació es pot considerar com el preàmbul al tema del teatre al seminari de Montcada en els anys seixanta.

Sobre la música sincerament, no sé ben bé a qui a acudir. Quant al cine sempre he tingut clar que la persona més indicada per a fer una pinzellada amb molts detalls és don José M. Monzó García. Qui no hi coneixia Monzó en la dècada dels seixanta? Era condeixeble de dos altres superiors: don Salvador García Díaz i don José Escorihuela. Amb el primer mantinc una relació estreta; malauradament el segon, qui ens podria parlar dels esports al seminari, ens va deixar a principis de 2021.

Si Manuel Molins no té als seus arxius una relació completa de les obres que cada curs va representar al seminari, no sols en eixa dècada sinó també en les anteriors, probablement tota la història del teatre al Seminari de Montcada passarà a fer més llarg el llistat d’assumptes significatius abandonats en l’oblit a mesura que falten els qui ho van viure. Jo només puc aportar un breu i improvisat tret de què he sentit, llegit, o de les obres que hi va representar el meu curs. Si açò es multiplica pel nombre de promocions que hi van passar, es pot tindre una lleugera idea d’aquell viver de cultura. A continuació es poden trobar uns exemples del que he exposat.

En 1949 es va representar en el teatre romà de Sagunt, en llatí, la comèdia Captivi, de Plaute. Els alumnes que la van representar estaven dirigits pel catedràtic Hijarrubia.

En setembre del 1962 es va representar a la sala d’actes El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i l’Auto de los Reyes (Gil Vicente), sota la direcció de don José M. Belarte i música d’Emilio Sanz, alumne de 4t de teologia. Per algun lloc dec tindre una còpia ciclostilada de la segona obra. Sens dubte, Belarte, ja abans dels anys seixanta, havia creat un corrent amb el seu estil propi: l’escola belartiana amb una série d’actors tallats a una forma concreta (Emilio Martí, Vicente Estrems, Jesús Rodríguez, etc.). Aquell estil retòric i declamatori, amb una sobreactuació que incloïa moltes manotades a l’aire, em recorda un passatge de Hamlet, conegut com “El parany del ratolí”, on el príncep de Dinamarca dóna instruccions sobre la forma en què han d’actuar els còmics que acudeixen a la cort a fer una representació (Ham 3.2.1-50).

El mateix Belarte, segons ens recorda Manuel Molins, havia dirigit i interpretat un Hamlet (1959) quan feia els últims cursos de teologia, on tots els actors eren homes, com no podia ser d’altra manera, exactament igual com si estiguérem en el teatre The Globe de Shakespeare a Londres.

Antoni Martínez Revert (de Xàtiva), segons em va comunicar en una ocasió, va dirigir el curs 1963-64 un Macbeth junt amb Toni Tordera Sáez (de València) que, si el vaig veure, malauradament no recorde. Imagine que don José M. Belarte devia ser l’impulsor i responsable últim d’eixes representacions.

El meu curs (Promoció de 1963-1975) va representar dues obres: la primera quan féiem 3r de batxiller (curs 1965-66) i la segona quan féiem 6é (curs 1968-69). En la primera vam representar El cartero del rey, de Rabindranath Tagore i en la segona Un hombre para la eternidad, de Robert Bolt.

La primera obra ens la van assajar quatre alumnes que anaven quatre cursos per davant del nostre, és a dir, que cursaven VII (Prefilosòfic). Eren Rafael Soriano Francés (de Fontanars dels Alforins), Juan Luis Peiró Zarzo (de Benaguasil), Jesús Rodríguez Camarena (de València) i Miguel Suria Arenes que, encara que tenia un germà més xicotet en el meu curs, no recorde de quin poble eren. Curiosament, en l’actualitat, tinc més relació amb molta gent d’eixe nombrós curs que no del meu: no sé per on dimonis paren.

En la segona obra representada pel meu curs en sisé de batxiller vaig fer el paper de Margarita, una de les filles de Tomás Moro en l’obra de Robert Bolt que Fred Zinneman convertiria en pel·lícula. No recorde qui va ser el director d’aquella obra. Però devia ser algú del curs de Manuel Molins, un curs molt abocat a les representacions teatrals d’altres cursos. Si algú haguera gosat proposar que els papers femenins els interpretaren, per exemple, germanes de seminaristes o xicones dels pobles del voltant, el proponent de la idea i la idea mateixa haurien anat directes a la foguera dels heretges: eixa era la nostra forma particular d’arrelament en el món, en el saeculum. El paper principal d’aquella obra, el de Tomás Moro, el va interpretar Alejandro Campos Máñez (d’Olocau), i els dels eclesiàstics, Enrique Sala (de Benissa), i Facundo Chambó (d’Algemesí), tots dos ja morts. En la foto-record també apareix gent del curs de darrere, com ara Vicent Gasent (de Benissanó). Els dos cursos formàvem una comunitat i compartíem espais, com ara la capella.

Recorde que el curs de Manuel Molins va representar, entre més, les obres: Condenado por desconfiado, de Tirso de Molina (dirigit per Rafael Soriano) i El Rey Lear, de Shakespeare (dirigit per Molins). El rei Lear el va interpretar José Vilaplana Blasco, que ara fa trenta-set anys va ser ordenat bisbe. És possible que foren altres cursos els que les representaren, però en aquell seminari de Montcada dels anys seixanta, tots identificàvem el teatre amb Manuel Molins, i Manuel Molins amb el teatre. Tinc imatges borroses d’un Edipo rey dels meus primers cursos, però segur que devia haver-ne més d’un; amb Manolo Ureña Pastor (d’un curs per davant del de Manuel Molins), interpretant un paper de borratxo amb les seues paraules “Llama, llama…” responent algú que trucava insistentment a la porta de sa casa. Així mateix, m’apareix la imatge del meu paisà Rafael Valls Montés en l’obra La venganza de don Mendo, de Pedro Muñoz Seca. Però moltes d’aquestes obres sóc incapaç de situar-les amb exactitud en el temps.

També recorde haver vist representacions de teatre llegit amb flexos damunt de taules a l’escenari d’aquella sala d’actes. Desgraciadament, tampoc recorde ni els intèrprets ni els actors. Segurament encertaria si diguera que pertanyen a eixe actiu curs a què m’he referit adés. Potser El cartero del rey en devia ser una: un curs devia fer la lectura i un altre la repesentació.

Enrique Miquel Cuñat Sesé (d’Alfara del Patriarca) em contava mesos arrere que Vicente Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014, a 73 anys), a qui vaig tindre de reverend en primer curs, també va ser un destacat actor. Manuel Molins em va dir que Estrems va interpretar el paper de Brutus en Julio César, però jo encara no devia estar al seminari. De qualsevol manera, com que coneixia Vicente Estrems, no em costa gens d’imaginar-lo interpretant el paper d’un dels conspiradors, responsable d’assegurar-se que Cèsar arribe al Capitoli i també un dels seus assassins. Tinc ben memoritzada entre cella i cella la mirada d’Estrems per a arribar a eixa conclusió: són coses que un xiquet de dotze anys no oblida fàcilment.

Tinc imatges borroses d’Arlequines sin eco, una de les obres primerenques de Manuel Molins que van interpretar Jesús Rodríguez Camarasa i el meu cunyat Vicent Garcia Soler (d’Atzeneta d’Albaida), i que el Rector Rodilla va exalçar amb les següents paraules: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”.

Tot i que es va representar el curs 1968-69, no recorde res l’obra titulada Todos estamos implicados, amb textos veterotestamentaris, dels Evangelis, de Calderón, de León Felipe, etc. Així i tot, recorde molt bé la imatge d’alguns dels actors fora de l’escenari: l’aparença fràgil i silenciosa de Miguel Polo (de Titaigües), així com l’atlètica i musculosa de Paco Coll Soler (de l’Eliana), aquest últim jugant a frontó amb pala contra el superior don Andrés López Blasco.

Resumint: quant al teatre durant els sis cursos en aquell internat, recorde haver participat en algun esquetx en segon, i haver representat obres de teatre en tercer i sisé. És curiós que els tres anys en què vaig tindre de superior don Miguel Payá, el meu curs no va representar cap obra. Desconec si l’actual canonge de la catedral estava barallat amb el teatre o si pertanyia a alguna variant d’aquell grup de puritans antiteatralistes anglesos, com Philip Stubbes i William Prynne, que sostenien que el teatre podia arribar a desestabilitzar el sistema patriarcal imperant a l’època i portar l’home a la perdició.

Recorde açò i més coses, perquè jo aleshores era un xiquet inquiet amb els ulls ben oberts, observant tots els moviments que es produïen al meu voltant. Que no n’eren pocs.