Últim curs a Montcada (14): el cinema

En els records de la meua infància -no hi ha manera de desfer-me’n- m’apareix don Antonio Cerdá Talón (de Canals), rector del meu poble, amb un llibre negre de tapes dures titulat Guía de películas estrenadas, 1939-1959. Cada vegada que els acòlits anàvem o volíem anar al cinema ell en consultava la qualificació moral. Moltes vegades era ell mateix qui ens hi portava els diumenges de vesprada. La Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad ja s’havia preocupat de dictar les seues Instrucciones y Normas para la calificación Moral de Espectáculos, que venien recollides en aquella bíblia negra. Les qualificacions de les pel·lícules anaven numerades de l’1 al 4, amb una opció dins del 3, que podia ser 3-R. En cada categoria hi havia un doble apartat: “a) NO DEBEN contener o presentar en ningún caso vicios o personajes viciosos… [o el que fóra]”. “b) PUEDE TOLERARSE alguna escena amorosa pasajera,… [o allò que es presentara])”. Quan les pel·lícules venien qualificades amb un 4 era perquè eren contràries a la religió, els preveres o les pràctiques religioses, és a dir, anticlericals. Pel que feia a les edats, les qualificades amb 1 eren tolerades fins als 14 anys; i les del 2, de 14 anys complits fins als 21 anys. La qualificació de 3 era per als 21 anys complits en avant; i si eren R-3, per a aquesta edat però amb objeccions, és a dir, gent amb “sòlida” formació moral. El nivell 4 era directament rebutjable a tots els efectes, i considerades greument perilloses per a tothom. Les qualificacions servien per a orientar el públic que habitualment assistia a espectacles. Així es feia l’orientació moral dels espectacles abans de l’aparició dels rombes a l’angle dret superior dels televisors: un rombe (més de 14 anys) i dos rombes (més de 18). Eixa regulació de contingut per rombes va aparéixer l’any 1963 i encara existia quan el PSOE va guanyar les primeres eleccions.

Així que, tant si volíem anar al Cine Cervantes, al poble, com a l’estrena d’alguna novetat a Xàtiva, com ara Los diez Mandamientos, el senyor rector obria el llibre per l’índex on venia la relació de pel·lícules estrenades i la buscava, passant el dit índex de la mà dreta per la lletra D, mentre que amb l’esquerra es posava la pipa a la boca i llegia: “Los diez Mandamientos. Censura oficial: apta para todos los públicos. Calificación moral: 2”. “Xiquets, podem anar a vore la pel·lícula esta vesprada”. Recorde haver anat a Xàtiva en autocar, com a cosa extraordinària, a veure eixa pel·lícula estrenada el 1960. De normal anàvem al cine Cervantes o al cine Goya. Per aquell temps, quan pujàvem a un autocar per a anar d’excursió on fóra, no faltaven mai cançons com ara aquella que feia: “Para ser conductor de primera, acelera, acelera…”.

Hi havia una legislació cinematogràfica estatal amb un reglament que en les primeres línies ho advertia clarament: “No podrá proyectarse en público ninguna película cinematográfica sin que haya sido previamente examinada y aprobada por la censura”. Eixa era la paraula clau de l’època: censura. Hi havia instruccions sobre totes les coses imaginables i per imaginar: sobre l’assistència de menors a espectacles públics, sobre passes clandestins, sobre les relacions comercials entre les empreses distribuïdores i exhibidores de pel·lícules, sobre obertura de nous locals, etc. Perquè en aquell temps, fins i tot la nostra respiració estava censurada per a evitar contaminar ningú amb algun virus extern al règim.

Eixa era la situació que vaig viure abans d’entrar al Seminari de Montcada el primer de setembre de 1963, amb dotze anys acabats de fer. I clar, amb eixa sobreprotecció era molt difícil de pecar per haver vist una pel·lícula en les sales cinematogràfiques dels pobles.

De la mateixa manera que per a la meua promoció (1963-1975) el teatre era sinònim de Manuel Molins i el seu curs, la referència obligatòria per al cinema als anys seixanta era el superior-educador don José M. Monzó García (de Requena). No obstant això, el meu curs deu les primeres nocions bàsiques d’eixe art a don Andrés López Blasco, qui més tard va ser conseller d’Educació (1993-1995). Ell, en la classe de Formación del Espíritu Nacional (FEN), ens va ensenyar la diferència entre els diversos tipus de pla, escena, presa, seqüència i més conceptes del llenguatge cinematogràfic i gramàtica fílmica. Aquelles lliçons treien més trellat que no les oficials de la FEN, que encara vaig patir a l’institut d’Albaida de mà de don Pedro Honrubia.

En Pasqua de 1960, el director cinematogràfic Pedro Balañá Forts (1925-2018) va rodar el curtmetratge Seminario, encarregat per l’oficina d’ajuda al seminari, el responsable de la qual era don Francisco Gabarda. El protagonista principal d’aquella realització va ser José M. Belarte Forment, qui llavors feia l’últim curs de la carrera. D’eixa pel·lícula només he vist un breu fragment, i ningú no sap com m’agradaria de veure-la sencera per tal de recórrer de nou tots aquells espais.

En el primer trimestre del curs 1960-61, va tindre lloc un curset cinematogràfic a càrrec de don José M. Pérez Lozano (1926-1975), director de Cinestudio i fundador i director de les revistes Film Ideal, Temas de cine i Esquemas de películas.

El 1965 es va fer un cicle de cinema espanyol (Berlanga, Bardem, Summers i Saura), on segur que hi havia Monzó fent alguna de les presentacions.

Quan feia tercer de batxiller (1965-66) vam veure La fuga de Zahraibd amb Yul Brinner, Tu, Kimi i yo amb Jerry Lewis, diverses pel·lícules de Charles Chaplin Charlot, El sargento York, etc. En altres cursos La pasión según san Mateo de Pier Paolo Passolini, Psicosis d’Alfred Hitchcock, El zurdo, Raíces profundas, Juguetes rotos, Del rosa al amarillo, etc. A vegades es recorden pel·lícules pels seus efectes col·laterals. Crec que era en segon de batxiller quan vam veure La gran evasión. Ho recorde perquè després de veure-la, el reverend Antonio Ferrer Perales (d’Alcúdia de Crespins) es va aficionar a enviar-nos a “la nevera” quan castigava algú per haver fet alguna iseta. Jo calcule que Ferrer Perales devia acabar els estudis eclesiàstics el curs 1966-67, encara que més tard ens el vam trobar com a poeta i també col·laborador de la revista Saó. Ah, abans que se m’oblide: que no crega ningú que en aquell lloc els dies de cinema ens dedicàvem a veure pel·lícules de vides exemplars de sants i santes! Véiem, si de cas, com tots els espanyols de l’època, Marcelino, pan y vino i prou.

No recorde per a res El acorazado Potemkin que un amic em diu que hi va veure, la qual cosa em resulta un poc estranya, ja que jo la vaig veure a Madrid l’any 1977, quan hi feia el servei militar, a principis de la Transició espanyola.

Com és d’entendre, les pel·lícules del seminari de Montcada passaven una doble censura: la del règim polític del moment i també la del Rector Rodilla, que les mirava en un passe privat. Per això no li véiem mai el pèl quan anàvem a veure-les.

Açò que ara relate és, ja ho sé, una breu pinzellada del que va passar a Montcada durant la meua estada, i encara com que me’n recorde! Com també recorde que quasi sempre les vaig veure des del galliner, i no perquè les entrades foren més barates, sinó perquè era el lloc dels alumnes del seminari menor. Hi havia un talonari d’entrades que lliuràvem a l’entrada de la sala d’actes on tenien lloc les projeccions.

El 14 de desembre passat vaig tindre una gran alegria en retrobar, al cap de cinquanta-dos anys, don José M. Monzó a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, on el grup Amanecer em va convidar a la celebració de la litúrgia de l’esmorzar dels dimarts a les 10 del matí. Ovidio Fuentes (87 anys, però fresc com una rosa) oficiava de Nostre Senyor, i Miguel Herrero (84 anys), de sant Pere. Els altres apòstols assistents, amb alguns dels quals vaig coincidir a Montcada, eren Joan Llopis (de Calp), Francesc Juan i Jàfer (d’Aielo de Malferit), Vicent Cremades Arlandis (de Bellreguard), Antoni Signes Mulet (de Gata de Gorgos), Eulogio Castañeda, Arsenio Rey Tejerina i Julio Alonso.

Com que jo vaig fer d’apòstol Sant Joan en aquella mena d’àgape, em va correspondre de fer l’homilia sobre la meua identitat, formació acadèmica, d’on venia i on anava, el modus vivendi, sobre els articles que escrivia i tot això. Una mena d’examen que em va resultar curt, ja que a males penes vaig poder esbrinar la trajectòria dels altres apòstols amb alguns dels quals, com ja he dit adés, vaig coincidir a Montcada. La xarradeta de després de l’esmorzar se’m va fer curta. Em vaig trobar molt a gust, com si tota la vida haguera esmorzat amb ells. En acabar, Antoni Signes i jo vam acompanyar Enrique Herrero a agafar un taxi. El grup Amanecer em va obsequiar amb un exemplar dels llibres ¿Por qué nos salimos. Los secularizados? (2008) i Ressò d’unes secularitzacions (2015). El primer (un llibre col·lectiu) està coordinat per Signes Mulet, i el segon el firma ell com a autor. Tots dos vam enfilar tranquil·lament en direcció a l’estació del Nord: ell cap a Paiporta i jo cap a Xàtiva.

Tot i que se’m va oblidar de preguntar-li l’edat a Monzó, calcule que deu tindre uns 80 anys, ja que pertany al curs del meu paisà Juan Borrás Juan i també al dels superiors Pepe Escorihuela i Salvador García. Tots ells cantarien missa després de l’estiu de 1965. Espere que, sense tardar gaire, Monzó ens revele a poc a poc racons desconeguts de la història del cinema a la casa comuna de Montcada fa ja cinquanta-dos anys. Quasi res diu el diari!