Últim curs a Montcada (2): recordant don Alfons Roig Izquierdo

Hi havia uns pocs professors que impartien classes tant al seminari major com al menor. Un d’ells era don Alfons Roig Izquierdo (Bétera, 1903-Gandia 1987), que a més era professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles on va tindre com a alumnes artistes com Eusebio Sempere, Genovés, Andreu Alfaro i Manolo Valdés entre més. Els qui anaven uns quants cursos per davant meu a Montcada el van tindre de professor de redacció, que imagine que era una d’eixes matèries que el Rector Rodilla es treia de la mànega per a benefici dels futurs preveres tenint en compte la baixa competència lingüística en castellà de la major part dels alumnes, procedents de comarques valencianoparlants. Els alumnes majors el tenien de professor d’arqueologia cristiana o d’art sagrat, i nosaltres d’història de l’art i de la cultura.

El padre ‘Pichón’, malnom amb el qual també era conegut entre els alumnes, és sense dubte l’introductor del món modern i de l’avantguarda en les nostres vides, amb noms de pintors que sentíem per primera vegada: Picasso, Matisse, Kandinsky… Quin alumne seu no recorda les contínues mencions a la viuda de Kandinsky? Des de les seues matèries, ell i alguns altres professors, és clar, van aportar el seu granet d’arena per a desterrar, per una part, el tuf tridentí instal·lat al llarg del temps, gens fàcil de fer fora ni amb l’insecticida recomanat pel Concili Vaticà II i, per l’altra, els ressons del nacional-catolicisme que encara hi havia per molts racons.

A mitjans dels anys quaranta del segle passat, aquest home, gran coneixedor de la litúrgia i que sabia fil per randa la història dels concilis, va deixar la parròquia de Sant Joan de Ribera a València i se’n va anar a Roma a estudiar arqueologia cristiana (1946-1948), on va obtenir el títol de Licentiatus Archaeologia Christiana (Pont. Inst. Arch. Christ). En tornar a València el 1948 va ser nomenat professor d’arqueologia cristiana, història de l’art i estètica al Seminari de Montcada. Era un altre professor massa ben preparat per a fer classe a un grapat d’adolescents com nosaltres.

Tot el món el considerava un gran expert de l’art en general i de l’abstracte en particular. Recorde que un parell d’anys abans de tindre’l de professor, amb motiu de la llavada de cara de l’església parroquial del meu poble, hi va anar a esbrinar si les obres pictòriques que hi havia a les parets tenien algun valor artístic. Crec que no en tenien cap, de valor, però no recorde bé eixe detall. Sí que recorde que tenia amistat amb don Fernando Cardona (rector aleshores del poble), a qui també tindria de professor durant la carrera.

Don Alfonso (com li déiem) ens parlava d’Eugeni d’Ors i del seu concepte de “l’obra ben feta”. Don Antonio Rodilla també era entusiasta de d’Ors. Tots dos ens van inculcar el lema orsià: “Todo pasa; solo una cosa te será contada y es tu obra bien hecha”. No sé qui dels dos ens va fer llegir algun discurs seu: tinc una còpia ciclostilada i subratllada amb dos discursos. En el discurs titulat La amistad y el diálogo es posava de manifest que el cor dels espanyols, sense ser pitjor que els dels homes d’altres pobles moderns, no pareix que estiga fet per a l’amistat; també s’hi parlava de la nostra tràgica ineptitud per al diàleg.

Don Alfonso em va descobrir el poeta de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875- Val-Mont, 1926), conegut com el poeta d’Europa per la seua superació dels nacionalismes, i encara hui en dia quan sent el seu nom l’associe amb el professor Roig. Rilke, mitjançant la poesia, aprofundia en el bosc intern del jo, en el gran misteri de l’home. “Si no escric no existisc” deia el poeta. Tant de bo, arribats a certa edat, tots poguérem recordar la influència d’alguns professors i també alguns llibres recomanats per ells al llarg de la nostra vida. En llegir Rilke jo em sentia temptat d’escriure poesia. Òbric l’antologia de Rilke (col·lecció Austral) i trobe entre les seues pàgines alguns poemes que vaig escriure per aquell temps, dels quals, rellegits ara, no se salva ni un sol vers.

Era amic d’Aranguren, de María Zambrano i d’altres intel·lectuals de l’època. Ens parlava del primer Raimon, del valor de la seua poesia i de la seua no massa agradable veu després d’escoltar tres cançons, en un curs en el qual la nova cançó ja havia arribat al seu zenit. I ara que nomene Raimon, em vénen al cap les paraules de Joan Fuster que deia que sant Vicent Ferrer i Raimon eren els qui havien obtingut l’audiència més gran per a la nostra llengua. D’això fa cinquanta anys.

Don Alfonso era valencianista i tenia la valentia de defensar la dignitat de la nostra llengua en un moment en què quasi ningú no ho feia públicament. A més a més, era un home lliberal i d’esquerres: els cognoms el delataven. I com no! També hi havia qui deia que era un rector comunista. Alguna vegada el vaig sentir parlar de la comunitat de Taizé, on per aquells anys anava molta gent, sobretot en estiu; i també de la comunitat de Montserrat.

Encara que jo no li ho vaig sentir dir en cap moment, es comentava que va ser l’únic que va criticar obertament l’estil i la construcció ampul·losa dels pavellons del Seminari de Montcada que, segons ell, reflectien la ideologia del moment. “¡No se les caerá!”, em deien que comentava. Personalment, repetisc, no li vaig sentir mai un comentari al respecte, i això que em va fer classe en més d’una aula del tercer pavelló durant el tercer any de funcionament: en una aula ens feia lliçons teòriques i en una altra ens passava diapositives de la història de l’art. En l’aula de les classes teòriques ens va explicar les arcades l’arquitectura romànica amb unes corfes de taronja, i un dia s’hi va entaular una discussió sobre la diferència entre cultura i civilització, en la qual va intervenir el company Devís Bañuls (de Benissa), però no recorde bé les conclusions d’aquell debat. Tinc arrelades al cervell algunes imatges del classicisme grec associades a l’aula de les diapositives: el Discòbol de Miró, el Dorífor de Policlet o l’Hermes de Praxíteles, etc. Entre els meus mementos conserve una llibreta amb els exàmens d’art i cultura que ens va fer aquell curs. En el primer: esquema general de la prehistòria i el neolític; en el segon: semblança de dues civilitzacions (Egipte i Mesopotàmia); en el tercer: l’art romànic, el camí de Sant Jaume, el preromànic espanyol i el feudalisme. Uns anys més tard, en primer curs de comuns, tornaria a repassar, de la mà del catedràtic en la matèria don Felipe M. Garín Ortiz de Taranco (València, 1908-2005), molts conceptes que ell ja ens havia ensenyat.

Els camins que va explorar i obrir en el camp de l’art no van ser entesos per molta gent, inclosa la jerarquia eclesiàstica. No sabem exactament si va ser la defensa a ultrança de l’art modern amb els problemes derivats de les conferències sobre Picasso, si va ser per no deixar-lo parlar en valencià, si va ser la política educativa del seminari, la litúrgia, el Vaticà II o potser per la radicalització dels seus respectius caràcters (estricte l’un, permissiu l’altre), etc.; la bona qüestió és que es va crear un progressiu distanciament entre ell i el Rector don Antonio Rodilla, que finalment va posar fi a una gran amistat. Dos mons entraven en col·lisió: el tradicional i el modern. No recorde exactament qui em va apuntar eixos motius o potser ho he llegit en algun lloc.

Foren quines foren les causes del trencament, tothom es va sorprendre que es deixaren de veure i de parlar-se. Pareix que finalment l’un preguntava per l’altre, mitjançant una tercera persona, que crec que era don Ramón Gascó († 2019), però cap dels dos no va gosar fer el pas de cridar-se, fer les paus i tornar a ser amics. Els dos van patir molt amb la ruptura. Coses que passen entre amics encara que siguen preveres.

Contava don Agustín Andreu (Paterna, 1928) que Aranguren feia cara de pòquer quan li comentava l’assumpte del distanciament i ruptura d’aquells dos vells amics. No sé la data exacta de quan va passar tot això: sí que sé que el Rector Rodilla, arran la crisi de març de 1969 per la vaga dels joves teòlegs i la insubordinació del 90% d’ells, ja no va tornar el setembre del 1969. Quant a don Alfons Roig, per la seua edat, segurament va fer encara algun curs més de professor o prompte es retiraria a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent on, per cert, aquell any el meu curs va fer una excursió, i ell ens en va explicar tots els detalls. Cal dir que aleshores el conjunt de l’ermita no es trobava en les condicions en què els visitants la poden contemplar ara.

Segons conta el dramaturg Manuel Molins, don Alfons Roig es va entestar que es muntara una obra primerenca que Molins havia escrit; es titulava Arlequines sin eco (curs 1967-68). Imatges d’eixa obra, interpretada per Jesús Rodríguez Camarena (de 2n de Filosofia) i de Vicente Garcia Soler (de 6é de batxillerat, i més tard cunyat meu), encara em peguen voltes pel cap amb els moviments d’aquells arlequins picassians i, de fet, vull llegir de nou eixa obra inclosa, imagine, en les obres completes de Manuel Molins, publicades o publicant-se per la Institució Alfons el Magnànim. D’aquella obra, després de la representació, el Rector Rodilla va dir als actors, autor-director i equip tècnic: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”. Ningú no va entendre molt bé què volia dir Rodilla amb aquelles enigmàtiques i sentencioses paraules. Se sabia que no era admirador entusiasta del papa Joan XXIII ni de la convocatòria i fruits d’aquell concili que va
produir alguns trencaments i separacions. Una cosa era cantar contínuament “et antiquum documentum / novo cedat ritui” (i que l’antic model / cedisca el lloc al ritu nou) del Tantum ergo o “Recedant vetera, nova sint omnia” (que queden enrere les coses velles, que tot es renove) de l’himne eucarístic Sacris sollemniis; i una altra de ben distinta era creure’s realment eixes paraules: tota novetat crea al principi desequilibri i desassossec. La qüestió és que el rector va donar a tots els implicats en eixe muntatge teatral una setmana de vacances, la qual cosa era un esdeveniment extraordinari en aquell temps.

En l’àmbit personal, mentre visca, recordaré don Alfonso per una anècdota d’aquell home senzill i proper —així el veia jo—: em va transmetre els records de ma mare a qui havia vist a Pego en el soterrar del pare de don Fernando Cardona, el rector del meu poble.