Últim curs a Montcada (3): el cerimonial dels diumenges

A mesura que vaig recordant i escrivint la meua història, no sé exactament si açò són unes memòries, una autobiografia, una memòria autobiogràfica, extractes d’un diari personal que no he escrit mai -i bé que ho lamente-, o simplement anècdotes disperses de records d’un adolescent. Sóc, en aquests moments, un home relativament gran que relata episodis que va viure i en els quals es barregen els jo en construcció d’aquell temps. De segur que al lector li resulten més interessants i entretinguts els quadres adolescents que en pinte, que no les pobres reflexions que el vell en puga fer.

Però no sóc jo l’objectiu final d’aquest esforç: la meua mirada procura d’estendre’s un poc més enllà de les quatre parets dins les quals transcorrien les nostres vides, les vides dels companys del meu curs. És clar que escric la meua història intercalada amb personatges, conflictes, anècdotes, observacions, etc., tot vist des de la meua talaia. Que quede clara una cosa: procure no faltar a la veritat en cap moment i atrapar al lector interessat a esbrinar com era la vida a l’internat que vaig viure de dotze a dèsset anys. Si els qui tenen al voltant de setanta anys creuen que a l’internat de Montcada vivíem en un altre país, els puc assegurar que no; potser vivíem en un lloc i en un ambient diferents. El país era el que era a finals dels seixanta de la passada centúria.

Feta aquesta introducció teòrica, que de tant en tant m’agrada de fer, continue amb el relat del meu primer sisè de batxillerat, perquè ja avance que en vaig fer dos cursos: no per gust, ni perquè no superara les matèries, sinó per exigències del guió, tenint en compte que tenia el sisè curs i la revàlida aprovades. Vaig fer el primer sisè a Montcada i el segon a Albaida. Ja explicaré eixe curiós detall en arribar el moment.

Aquell curs era el tercer any al tercer pavelló. Com que formàvem una comunitat amb els de 5é de batxillerat, les habitacions de l’extrem final de la primera planta que ocupàvem eixe curs s’alternaven: un alumne de 5é al costat d’un de 6é, etc. Jo era a l’última habitació d’un extrem d’eixa distribució. A continuació de la meua habitació hi havia un bloc amb quatre habitacions més grans, en una de les quals l’infermer de la comunitat ens punxava quan teníem algun tractament mèdic. A través d’eixe bloc podia fer drecera si volia anar al menjador, i també fer alguna escapada mirant d’evitar passar per davant l’habitació del superior no fóra cosa que li passara pel cap d’eixir en eixe moment. Aquell curs, la meua habitació donava al camp de gespa que hi havia entre el tercer pavelló i el primer, on havíem passat els tres primers cursos; des d’allà també es podia veure, a la dreta, un dels pavellons transversals que servien de menjadors: el menjador del seminari menor, i a l’esquerra, la part final de l’avinguda amb xops, la part superior del frontó, i entre aquests dos espais intuïa la piscina que no podia veure.

La bona qüestió és que eixe seminari, un dels més grans del món, i la construcció del qual va durar més de vint anys, en aquell curs estava mig buit. Dels vora mil alumnes que podia albergar, segurament no n’hi havia més de cinc-cents: la crisi de vocacions de l’època postconciliar i les desafeccions —“deixar-s’ho”, en déiem nosaltres— havien començat a fer estralls.

Davant la meua habitació hi havia la d’Antonio Ponce Herrera (de València), que feia 5é, i la de José Manuel Savall Muñoz, del meu curs (d’Oliva, tot i que vivia a València), bon amic meu i una de les persones més bones que hi vaig trobar durant la meua estada. Seguint l’ordre alfabètic del meu curs és de suposar que l’habitació del meu costat l’ocupava José Ramón Sarió Pellicer (de Bellreguard) però no m’ix a la moviola.

Eixe curs jo era el campaner de la meua comunitat i pràcticament del seminari menor. No recorde bé les circumstàncies de per què tenia eixe càrrec. En les meues mans estava posar fi a cada classe i avisar, de matí, que faltaven cinc minuts perquè férem acte de presència a la capella on féiem mitja hora de meditació abans de la missa diària. Quan alguna classe es feia pesadeta, els meus condeixebles no paraven de fer-me senyes perquè m’afanyara a eixir de l’aula a tocar la campana. Eixe any sonava la cançó Saved by the bell dels primers Bee Gees. La campana era una campana d’elevació i durant el dia sempre estava en el primer escaló de l’escala que pujava a les habitacions. A la nit me la pujava a l’habitació per a tindre-la a mà i poder fer l’avís matutí de l’acte de la capella. Reconec que eixe càrrec el duia bé perquè del meu toc depenia l’acabament de les classes, però a mesura que avançava el curs el toc matinal per a la capella se’m va fer costera amunt, i molts matins en sonar el timbre estrident m’alçava, eixia de l’habitació com un zombi, deixava la campana a terra a la porta de l’habitació de Savall i em tornava a gitar: ell entenia perfectament el missatge de la campana a la seua porta. Al final no sé si el campaner era jo o el bo de Savall: el de la primera hora del matí és clar que era ell.

Aquell curs, ja feia uns anys que el celebrant deia la missa, en castellà, de cara al poble. A partir del 4t curs cap superior no em va preguntar mai el motiu pel qual no assistia a missa cada dia ni si combregava o ho deixava de fer. Repetisc: mai. No em vaig sentir, per tant, coaccionat a assistir a tots els actes religiosos; és clar que d’alguns no me’n podia escapar. Reconec que els diumenges era molt complicat escapolir-se del programa; de tota manera el cerimonial dominical a la capella major m’atreia bastant.

Els dies festius, tot i que el timbre sonava més tard, tenia la sensació que tot estava cronometrat: una hora d’estudi després del desdejuni i a continuació missa major, seguida de temps d’esports i dinar. A l’hora de la missa feien entrada en la capella els components del seminari menor començant pels del 1r curs que ocupaven les primeres files bancs de l’ala esquerra, seguits dels de 2n curs, i així successivament fins a aplegar als de 6é que ocupàvem els últims bancs d’eixa ala. Els primers cursos hi anaven acompanyats pels reverends de cada curs per a mantenir un poc la disciplina i que ningú no se n’eixira de la fila. Tot seguit hi arribaven els estudiants de filosofia i teologia amb sotana, mantell i beca, i seien a l’ala dreta —la major part de les beques eren blaves; quan en véiem d’algun altre color això indicava que eren residents d’algun dels col·legis de València: el Corpus Christi (més conegut com El Patriarca) o el sant Tomàs de Villanueva—. Per a aquells que no coneguen l’accepció de la paraula beca, referida a una part de la indumentària, cal dir que era una banda que es portava encreuada en el pit de muscle a muscle i que penjava esquena avall sobre el mantell. Crec que el color d’eixa banda era el mateix per als filòsofs que per als teòlegs.

El quadre dominical es completava amb el so de l’orgue de tubs tocat per Alberto Biosca (de Fontanars) o José Luis Sáiz (de València), el director dels cants gregorians —un teòleg que crec que li deien Marín de cognom— situat davant de l’ala dreta i el cor format per filòsofs i teòlegs. Una vegada estaven tots a lloc, començava la processó d’entrada amb l’antífona Pueblo de reyes amb l’acompanyament majestuós de l’orgue. És clar que l’antífona canviava cada diumenge: en teníem un gran repertori. Allò a mi m’aborronava d’emoció, tots cantant “Pueblo de reyes, asamblea santa, Pueblo sacerdotal, Pueblo de Dios, …”. Ho pense i encara se’m posa la pell de gallina. Obria la comitiva el turiferari al capdavant, seguit de la creu flanquejada per dos acòlits amb cirials, els acòlits pròpiament dits, el lector amb l’evangeliari, el mestre de cerimònies i el celebrant. Crec que no oblide res. Això per a una missa normal de diumenge. Quan es tractava d’una missa solemne la parafernàlia litúrgica es complicava i hauria de consultar el llibret titulat Mestre de cerimònies escrit per Toni Martínez Revert (de Xàtiva), amb qui vaig coincidir el primer curs, ja que s’ho va deixar l’any 1964. I ja que nomene Toni Martínez, ell va ser director d’un Macbeth, que si vaig veure no el puc recordar al traster del meu cervell. El teatre al Seminari de Montcada es mereix no un article sinó un llibre sencer, i jo confie que un dia Manuel Molins Casaña l’escriga perquè encara que jo podria fer-ne una aproximació del temps que hi vaig estar, ell disposa d’una informació molt més completa i que d’alguna manera posa en dubte la frase magistral de don Antonio Lagarda sobre seminari com “un espacio artificial y homoerótico”. I es posa en dubte perquè en aquell internat hi havia un brou de cultiu cultural gens menyspreable: cine, teatre, xarrades, exposicions, concerts, cursets, esport, etc., en aquell temps en què es posaven de moda els tocadiscos, la música moderna, els LP, el Seat 600 i les minifaldes.

En aquella edat, les temptacions del món a mi em venien a través de la música, que actuava de la mateixa manera que les sirenes amb l’Ulisses homèric. I, clar, tampoc era qüestió de posar-se cera als oïts per a aillar-se com va fer la tripulació de mariners en l’Odissea; a eixes altures jo ja sabia nadar i no em vaig ofegar quan vaig gosar escoltar el baix insistent del Black is Black dels Bravos dos anys abans. Una cançó en anglés per un conjunt espanyol! Jo estava content perquè entenia alguna paraula. De tota manera jo era més seguidor de Los Brincos i després de Juan & Junior.

Però tornem al cerimonial dominical. La capella major era molt moderna, amb bancs massissos de fusta i unes columnes laterals impressionants, on hi havia escrits els noms dels benefactors del seminari. Crec que aquests noms també estaven escrits a les portes de les habitacions del Seminari Major i deixaven constància que l’habitació que ocupaves havia estat sufragada per una persona amb nom i cognoms. Al tercer pavelló ja no hi havia cap d’eixes antigalles. Parèntesi: imagine que tot això dels noms de benefactors devia ser idea de l’arquebisbe Olaechea, com un senyal d’agraïment. La capella major no tenia capelles laterals com les esglésies dels pobles. A la capella major s’accedia per unes enormes portes frontals situades als costats del presbiteri: una per a cadascun dels seminaris. Al llarg de l’espai pel qual entràvem hi havia un parell de confessionaris més moderns que no els de les parròquies dels pobles per si de cas algú no volia confessar-se amb el seu director espiritual en la capella de la seua comunitat i preferia de fer-ho amb un confessor anònim. Prou llibertat, per tant, a l’hora d’escollir el confessor. Ara bé, sempre et trobaràs amb exseminaristes que reneguen de tot i malparlen d’aquell lloc únic. Quede ben clar que jo no m’incloc en eixe llistat. I com que acabe de nomenar la paraula “exseminarista”, em ve la cap una anècdota de don José Maria Belarte, el nebot, que ens deia “Y los que se salgan serán siempre exseminaristas”. Així que qui ens dedicàvem a tocar la guitarra en el poc temps lliure que teníem vam trobar nom per al conjunt musical d’eixe curs: Ex-sem, que fins i tot hui sona modern. Mire ara la partitura de la cançó Con su blanca palidez de Procol Harum i, escrit a mà, puc llegir en la portada el nom que ens vam posar, la qual cosa significa que en el nostre cap, a alguns ens temptava la idea de l’abandonament.

Tornant al tema de la llibertat, evidentment no conec ni de bon tros tots els casos dels qui van passar per allí, però particularment no em vaig sentir mai adoctrinat, ni coaccionat, ni induït en la meua infància i joventut. De menut em van preguntar si hi volia anar i vaig dir que sí. I si tornara aquell temps i aquelles circumstàncies ho tornaria a fer. Amen!