09.10.2021 - 17:12
|
Actualització: 09.10.2021 - 19:12
No cal dir que la comunicació entre els tres pavellons, és a dir, entre els dos seminaris, era pràcticament inexistent. I això que les portes finals dels tres edificis que donaven a un corredor que els comunicava restaven obertes les vint-i-quatre hores. No hi havia forrellats ni vigilants que controlaren els possibles transvasaments. De tota manera, a ningú no se li ocorria de posar els peus en un pavelló a què no pertanyia, excepte als superiors i professors. Si alguna vegada em passava pel cap de fer una visita als meus paisans de més edat (Juan Borrás, José Casanova i Rafael Valls) per a comentar-los algun assumpte, la simple fantasia de veure’m aparèixer el Rector Rodilla com un esperit vagarós per un corredor em feia canviar de pensament immediatament. M’havia de conformar de trobar-los casualment en els passejos a l’hora del berenar o, millor dit, després del berenar, ja que estava prohibit de menjar fora dels menjadors.
De comunicació entre els seminaris, com dic, n’hi havia poca per no dir gens. Això no obstant, a finals de març del 1969 es va girar una venteguera forta de tempesta procedent del segon pavelló que va arribar fins als semisoterranis dels altres dos. Amb eixe aire de tempesta pròxima que jo vaig detectar començaven el segon i tercer episodis. Les portes principals dels tres pavellons van fer un esclafit tan gran que la remor va despertar tot el seminari. La venteguera s’havia originat on vivien els joves teòlegs. Les notícies deien que s’havien posat en vaga. El motiu? Es rumorejava que un alumne de 2n de teologia, el nom del qual no citaré per respecte i per preservar la seua identitat i anonimat, havia rebut una qualificació baixa o injusta o havia suspès un examen en l’assignatura de teologia moral. L’alumne, disconforme amb la nota obtinguda, va agafar l’examen i el va trencar davant dels nassos del professor de la matèria, don José Aliaga. Eixa acció a mi em pareixia semblant a la del frare Luter el dia en què va gosar clavar les seues tesis en la porta de l’església del castell de Wittenberg, si és que realment les hi va clavar. El professor, evidentment, el va expulsar per qüestionar el principi d’autoritat, respecte o el que fóra —també per eixos anys, encara que els coste de creure, un altre alumne amb nom i cognoms havia qüestionat la gestió econòmica del seminari—. Eixos fets a mi, amb la meua innocència juvenil, em van fer pensar que els implicats havien comés un pecat mortal, ja que fins i tot, en el cas de l’examen trencat, hi va haver expulsions quan tres companys es van solidaritzar amb qui havia plantat cara al professor. Eixes actituds no es contemplaven en la programació oficial. Als quatre joves teòlegs, que ja tenien 21 o 22 anys, els van convidar a abandonar el seminari temporalment perquè no malvaren la collita d’aquell any i per a estalviar-se una rebel·lió en tota regla. La resta (un 90 %) es va declarar en vaga. Almenys un dels expulsats va continuar els estudis en el Seminari de Salamanca, perquè, i eixa és una altra, el Seminari de Montcada era un lloc selecte on es prenien mesures disciplinàries dràstiques i s’expulsava sense miraments ni explicacions —les explicacions eren contraproduents perquè es podien produir preguntes i debats; així que millor estaviar explicacions—. I com a lloc selecte que era no s’admetien alumnes expulsats d’altres seminaris o que hagueren abandonat els estudis. Don Antonio Rodilla, com es pot veure, tenia les idees clares, encara que sobre eixos assumptes no hi haguera ni una una paraula en el Reglament: era matèria del currículum ocult.
El Rector, depositari, entre més, de les taules intocables de l’autoritat fins aquell moment, o almenys això creia ell aïllat en el seu sancta sanctorum, ja no va dormir bé la resta del curs: dos mons diferents entraven en col·lisió i ocasionaven un terratrèmol que va sacsejar els fonaments d’aquell edifici construït a prova de bombes. Rodilla era conscient que gradualment havia perdut poder i autoritat, que és la pitjor cosa que li pot passar a un líder que es perpetua en la cadira. Allò tenia l’aire de ser el principi del final i pareixia un senyal de canvi de cicle. Eixos símptomes evidenciaven un ambient i un malestar que posaven en dubte, per una part, el sacrosant principi de l’autoritat i, per l’altra, la manca de voluntat de diàleg entre alumnes i superiors i professors.
D’entre els malestars que s’arrossegaven hi havia un sens fi de revàlides a les quals els futurs preveres s’havien de sotmetre al llarg de la carrera eclesiàstica. Allò de les revàlides semblava més bé un penós viacrucis que havien de patir per tal de donar exemple de sacrifici i sofriment a la resta de la humanitat: revàlides en 4t i 6é de batxiller (des del curs 1959-60), revàlida en 2n de filosofia (des del curs 1958-59) i, per últim, revàlida en 4t de teologia (també des del curs 1959-60). Si no s’aprovava la revàlida corresponent, no es podia matricular en el curs següent. I qui no aprovava la de teologia no podia rebre l’ordenació sacerdotal (l’orde de prevere) i cantar missa.
Revàlida era una paraula vulgar i emprada per anar per casa. En els documents oficials, els noms correctes i ampul·losos eren: Examen General de Teología (revàlida de teologia), Examen de Madurez de Filosofía (revàlida de filosofia), Exámenes de Grado Superior (revàlida de sisè de batxillerat) i Exámenes de Grado Elemental (revàlida de quart de batxillerat). Cap llicenciat de cap facultat universitària de cap país d’aquell temps (i de temps posteriors) no en tenia tantes. Parèntesi: els defensors d’eixe tipus de proves sempre esgrimeixen, de bona fe, els mateixos arguments filosòfics: la conveniència que els alumnes consoliden els coneixements adquirits els cursos anteriors. Com? Fent una revàlida.
Davant d’eixe desficaci de revàlides s’entén perfectament que els estudiants de teologia estigueren un poc farts de tot allò. Cal tindre també en compte que aquells dies —el maig del 68 havia tingut lloc a finals del curs anterior— la joventut havia començat a rebel·lar-se contra quasi tot: estructures, institucions, contra el capitalisme on hi havia capitalisme, contra el comunisme on hi havia comunisme i, sobretot, qualsevol mena d’autoritat. Ah, i per tot arreu es van obrir unes capelletes on els devots adoraven la deessa “inconformista”: en aquell temps eres adepte a eixa secta, tothom el titllava de carca i el miraven com a sospitós. No hi havia res pitjor que et consideraren reaccionari.
Evidentment, en el meu curs, com que encara estàvem un poc apardalats, desubicats i ens assabentàvem de poc, no patíem els problemes dels joves filòsofs i teòlegs, però teníem la impressió que en els dos últims cursos tot havia anat molt de pressa i que havien passat més coses que en els últims quatre-cents anys, és a dir, des del Concili de Trent (1563). I això era simplement el preludi de la crisi que ens venia damunt.
Quan el Rector va preguntar als alumnes el motiu pel qual feien vaga, un dels vaguistes es va atrevir a contestar-li que amb el dret dels drets humans, o alguna cosa per l’estil. Fotre, quin bolet! No sé quina cara degué posar el Rector Rodilla davant tal resposta. Tot això dels drets de la persona, llibertat religiosa, llibertat d’expressió, llibertat de consciència, llibertat de pensament, etc., a una persona com el Rector Rodilla, el degué esperitar bona cosa.
El reglament, redactat a principis dels seixanta, ja no era vàlid a finals d’eixa dècada; de fet, ningú no recordava bé en quin calaix l’havia guardat feia anys. En aquell reglament no apareixia la paraula vaga ni res de semblant a “drets humans”, i menys “drets dels alumnes”. Tot eren deures i prohibicions.
Mirant-ho ara en la distància, veníem d’un temps en què estàvem acostumats a abaixar el cap i callar: submissió, obediència, entrega, imitació, reverència, silenci, etc., eren les virtuts, a més de les teologals i cardinals, que regien les nostres pautes de comportament. Comportament servil, com en tots els llocs, que quede ben clar. Era el principi del final, repetisc. Davant una situació tan greu i insòlita el Rector es va veure obligat a informar el Vicari Capitular, el bisbe don Rafael González Moralejo (que ocupava el lloc d’Olaechea per estar en seu vacant fins al nomenament d’un nou arquebisbe). Don Rafael González era un home ben preparat: tenia carreres en ciències, havia estat col·legial del Col·legi del Corpus Christi i també professor del Seminari major, així com bisbe titular de Dárdano, lloc que no he pogut esbrinar on està; en fi, un home amb futur i que, per altra banda, va aplicar les disposicions emanades del Concili Vaticà II durant els tres anys que va estar al capdavant de la diòcesi.
Doncs bé, aquest home, davant la crisi produïda pel fet insòlit d’una vaga en el Seminari, va crear una comissió presidida per ell mateix i constituïda per don Jesús Pla (Vicari General), don Ricardo Carles (Director del Convictori) i algun altre. Don Antonio, amb setanta-dos anys, ja no va tornar més al Seminari després d’eixe estiu. S’acabava una etapa.
El curs següent, amb la incorporació eixe estiu del nou arquebisbe monsenyor don José Maria Lahiguera (1969-1978), aquest va nomenar Rector dels dos seminaris don Rafael Sanus Abad (Alcoi, 1931- Burjasot, 2010). Don Rafael González va ser nomenat bisbe de Huelva i va desaparéixer. Cal recordar que, per eixos temps, els superiors també havien assajat la paraula rebel·lia. Una prova del que dic és que van gosar elegir pel seu compte, sense que ningú els ho manara, com a nou Rector don Ramón Gascó Molina (superior aleshores dels teòlegs), però allò era paper mullat. Els superiors podien dir el que volgueren; una altra cosa ben diferent és que la jerarquia eclesiàstica els escoltara i els fera cas. Qui havia manat als superiors que elegiren ells el nou Rector? I més en una època en què molt poca gent coneixia el significat exacte de la paraula democràcia. Els únics preveres que potser coneixien eixa paraula eren els que havien tingut l’oportunitat d’estudiar en universitats estrangeres com Lovaina, París, Roma, Múnic, etc., des dels principis dels anys cinquanta, com don Eduardo Poveda i don Rafael Martínez Ferri. Qui segur que també la coneixia bé era l’oxonià don Manuel Aspurz, que a més havia estudiat a Harvard amb una beca Fullbright. A Aspurz (no sé si Bachelor of Arts o Master of Arts) li encisava de parlar dels valors de la democràcia i d’altres aspectes de la vida, costums i institucions nord-americanes, deixant a un costat la traducció i comentari del text grec que tocava dia per a un altre. Ai, qui no recorda aquells temps gloriosos de les obertures solemnes de curs amb el Rector don Antonio Rodilla, fent el jurament antimodernista en la capella major, rodejat de doctors amb togues i birrets de tots els colors, encara que ell s’havia negat a obtenir cap títol acadèmic eclesiàstic ni civil? Qui li havia de dir al Rector Rodilla que eixe curs 1968-69 seria l’últim que presidia una obertura solemne de curs a la capella major? Per cert, en una d’eixes obertures de curs multicolors, don Alfons Roig, el mateix que injustament i covarda ha estat vilipendiat fa unes setmanes, va dictar una prima lectio sobre el diàleg de l’Església amb l’arquitectura moderna, que va ser editada.
Tornant a la tempesta que s’havia format i s’acostava, la bona qüestió és que pràcticament tots els superiors es van quedar sense la faena que tenien fins al juny de 1969 i van desaparéixer de Montcada; tots tret, que jo recorde, de l’incombustible don Miguel Payá Andrés, que el curs següent va ser superior de seté, curs en què “comienzan los estudios propiamente eclesiásticos, para los que se necesita una determinación clara y seria de ser sacerdote, con todas las consecuencias que ello implica”. Eixe curs, anomenat “Séptimo”, havia sofert una evolució: en començar el 1966-67 era un curs mixt de lletres i ciències (amb matemàtiques, física i química i ciències naturals, cursades així mateix en 5é i 6é); successivament havia tingut els noms de “Ampliación de sexto” i “ Curso prefilosófico”, i finalment les matèries van passar a ser humanístiques.
Cal reconèixer que la prosa del superior Payá era clara i contundent i pareixia que els sis cursos de batxillerat no es consideraven “estudis eclesiàstics”. Tornaré a aquest assumpte quan arribe el moment en què em va tocar de fer de nou el sisé de batxillerat i revàlida en un altre centre oficial —repetir curs, per a entendre’ns— i explicaré també l’entelèquia eixa de les convalidacions. Les paraules del vice-rector don Manuel Guillen, referint-se al seminari menor (“todos los profesores de asignaturas sujetas a la normativa estatal tienen los grados exigidos, sin subterfugios sutiles”), devien tindre algun matís que jo no arribava a pillar. De l’assumpte de les convalidacions —acció per la qual es dóna validesa acadèmica als estudis ja aprovats en un altre centre educatiu— no ens parlava ningú en cap plàtica: era també part del currículum ocult amb què funcionen les superestructures. Algú dubta que amb els coneixements adquirits durant sis cursos, aquells que “s’ho deixaven” —només parle del Seminari de Montcada— no hagueren pogut fer directament el Preu en un centre oficial? Posen vostès a continuació, com a contestació, el renec d’indignació que més els agrade. Almenys en el segon sisé, a Albaida, ens van fer una orla i encara hui puc contemplar les cares dels meus companys, cosa que no puc fer amb els del seminari, les cares de la major part dels quals m’he de conformar de recordar.
