Últim curs a Montcada (XIX): els patges dels prelats

Qualsevol superestructura amb cara i ulls té al seu abast una enciclopèdia de termes més o menys críptics, la finalitat de la qual és produir misteri i distanciament. És una tàctica pròpia de les estructures de poder com la religió, la reialesa, la justícia, el llenguatge o l’ensenyament que, en últim terme, el que pretenen és perpetuar els seus privilegis i sotmetre els altres amb el seu discurs. Ah, oblidava que també la política és una estructura de poder, és clar: d’eixa en tenim exemples cada dia i el seu relat ens sona més familiar.

L’Església -millor dit, totes les esglésies- té camps i camps semàntics amb paraules majors i menors. Aplegats a un determinat nivell jeràrquic, en determinats moments, les estructures de poder necessiten fer ús de la pompa (paraula major). Hui, però, em centraré en un terme menor que, imagine, passà a l’oblit després de la clausura del Concili Vaticà II (1965) per anacrònic. Em referisc al terme “patge”. El patge és una figura de la qual se serveix qualsevol establishment per a fer visible la seua grandiositat i sumptuositat a la resta dels mortals. La idea sempre és la mateixa: realçar el poder d’uns sobre altres. S’han adonat vostés que magistrats i jutges, per posar un exemple, fan servir vestidures, protocols i distincions per tal que no hi haja confusions sobre qui ostenta el poder?

La majoria de gent té associada la paraula “patge” als ajudants dels reis d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar; és a dir, eixos jovençols que, amb una mà agafen el ramal dels camells dels reis i amb l’altra, o davall del braç o contra el pit, sostenen els cofres amb or, encens i mirra que finament els reis oferiran com a presents a l’infant Jesús.

En els meus primers anys al Seminari de Montcada, quan encara es coïen les constitucions, decrets i declaracions del Concili Vaticà II, també hi havia els patges de l’arquebisbe Olaechea, unes figures incongruents, vistes amb ulls actuals.

És tot un misteri com s’escollien aquells xiquets patges per a dur a terme els quefers que tenien encomanats, i no sé tampoc on venien regulades les competències d’aquells criats arquebisbals. Però segur que estaven regulades en algun llibre escrit en l’edat mitjana. Jo crec que els escollits tenien bons padrins, possiblement sense ni saber-ho. La bona qüestió és que alguns d’ells començaven a onze anys i encara te’ls podies veure als dèsset, quan ja eren prou grandets, fent el mateix paripé.

Des del moment en què aquests xiquets agafaven el trenet en l’estació del seminari en direcció a València per a alguna cerimònia extraordinària a la catedral, es convertien en focus d’atracció turística per la indumentària, i això que aleshores no es prodigaven massa les maquinetes de fer retratos: un xiquet d’onze o dotze anys amb sotana, manteu, beca blava, medalló de la Puríssima i bonet no es veia cada dia. Els puc veure caminant pel Pont de Fusta, endinsant-se pel carrer de la “Casa de los caramelos”, arribar a la plaça de la Mare de Déu, travessar l’arcada entre la basílica i la catedral fins a arribar al palau arquebisbal.

Una vegada al palau, algun canonge pellero i remugó els dirigia a les dependències de l’arquebisbe donant-los instruccions precises, com ara no separar-se del prelat des del moment en què algun familiar els obria les portes de la cambra privada. Allí els patges eren els encarregats de posar els calcetins i les sabates a l’arquebisbe, ja fora de l’habitació on es trobava el llit, que era una espècie de sancta sanctorum, un lloc invisible i inaccessible. En el moment en què l’arquebisbe posava els peus en algun dels diversos corredors o es dirigia on fóra, et podies trobar una caterva de gent pul·lulant, fent reverències i besant-li l’ametista del seu anell pastoral —a un prelat no se li besa la mà, només faltaria!—, tots com caparres. No podien faltar mai quatre o cinc canonges i dos pelleros que duien pitet de pell de cabra, sempre apegalosos i amb modes afectats, apresos en la mateixa escola.

En les processons fora del temple, els purpurats gastaven la capa pluvial, la mitra i el bàcul, símbol aquest últim de l’autoritat pastoral, elements molt pesats però que necessàriament els ha de portar l’incumbent. Un patge duia una safata amb un birret roig per a quan el prelat es llevara la mitra. Entre dos més duien un coixí vermell amb un cordó del mateix color per a agafar-lo millor i que, supose, era per a quan s’agenollara. També hi havia uns altres que feien processó amb l’umbracle (del llatí umbraculum: ombrel·la o para-sol menut), com ara el dia de Corpus. Ja veuen: tota una parafernàlia que cridava l’atenció del públic miró en les processons.

Els patges estaven exempts de tastar el vi de les vinagreres abans d’abocar-lo al calze per a la consagració, no fóra cosa que estiguera enverinat, que no se sap mai quan hi ha tanta gent formiguejant al voltant del cap visible d’una superestructura. Eixa “faena” requeia en un seminarista més gran, un passerell amb sobrepellís.

En les processons claustrals hi havia, i encara hi ha, prelats d’alt rang que, fent ús d’una prerrogativa ancestral, no dubten a ostentar en ocasions especials cues d’encaix de chantilly de tres o cinc metres de llargària per sota els ornaments litúrgics corresponents. I per a això hi havia els patges també: perquè l’alçaren i evitaren que la cua s’arrossegara per terra. Evidentment, els prelats poden fer el que els vinga de gust: els privilegis pontificis són els privilegis pontificis i, a més, estan en el seu perfecte dret. Això sí, la gent també té el dret d’opinar, criticar i fer propostes com que eixes cues se subhasten i que els diners es repartisquen entre els pobres i captaires que es veuen diàriament al voltant de la catedral, per exemple. No ho va fer així Sant Martí de Tours en tallar la seua capa per la meitat i donar-li’n un tros a un captaire que tremolava de fred? Personalment, considere eixes mostres d’ostentació fora de lloc, i qui les porta s’hauria de fer més roig que un titot, de manera que no es distingiria la cua de qui la porta.

Finalment, no vaig saber mai si hom necessitava fer alguna prova especial per a ocupar eixe humil treball al servei d’un prelat. A mi no m’haguera importat exercir-lo, més que res perquè em donaren, després d’alguna actuació a la catedral en Setmana Santa, alguns dies de vacances i poder anar-me’n al poble a canviar d’aire. Però clar, com que jo era tiple en la Schola Cantorum, no podia estar en dos llocs alhora. Que li hem de fer!

Segur que més d’un s’ha quedat amb les ganes de saber més d’això dels canonges pelleros. Per cert, al seminari hi havia el professor Dr. don Ramón Robres, que explicava Historia Ecclesiastica, a qui tots coneixien com el pellero: per què? Intentaré explicar, amb les paraules de José Ángel Benito, el motiu pel qual alguns canonges porten eixes pells de cabra: “És un privilegi pontifici per a l’hàbit coral dels canonges  catedralicis de la Corona d’Aragó. Els canonges porten encara el mateix hàbit coral de color roig escarlata amb pitet de pells blanc per l’hivern, i de ras de seda vermella per a l’estiu. Els beneficiats el porten negre rivetejat en roig i pells de conill a l’hivern, i pitet en la musseta en seda vermella a l’estiu. S’asseuen al cor per ordre d’importància prelatòria. A la part de dalt, als costats de la Càtedra (seient que ocupa el bisbe o l’arquebisbe en el presbiteri) hi ha els Canonges Dignitats [amb dret a portar mitra]; als setials inferiors, els altres canonges, i als seients arran de terra, els beneficiats”.

Ara caldria explicar què és un beneficiat, però per a hui ja n’hi ha prou de romanços: em consta que algú està estudiant el tema dels beneficiats i dels beneficis eclesiàstics, així que un altre dia serà. Bé, com poden veure vostés, l’Església és un món semàntic inabastable: impossible de dominar-ne la terminologia no ja a fons, sinó tan sols superficialment.

Moltes gràcies a Ignasi Gironés i a José Ángel Benito per la seua informació i ajuda.