Últim curs a Montcada (4): la riallada dels teòlegs

Durant els últims deu o dotze anys del mandat del Rector don Antonio Rodilla (1939-1969), hi va haver dos o tres episodis significatius que presagien el final d’una etapa. Hui només em referiré a un, però tots eren indicis i avisos de canvis importants que ens esperaven al cap de ben poc. Quede ben clar que allò que jo, personalment, considere rellevant, potser resultarà irrellevant per a altres. Ja se sap: “Aliis alia placent”, és a dir, contra gustos no hi ha disputes.

A aquell seminari li costava molt de (pre)veure els canvis que vivia la societat. És clar que l’episodi que contaré a continuació no el vaig viure en primera persona, ja que va passar sis anys abans de la meua arribada. Es tracta, així m’ho han contat, d’una riallada amb què els alumnes d’un curs de teologia van “obsequiar” don Bernardo Asensi Cubells, director espiritual, el dia que aquest home tenia previst de parlar-los en una plàtica del “plan de Dios”, una cançó que ja els sonava als joves teòlegs des de feia uns anys. Un aclariment per als no entesos en aquestes qüestions: hi havia plàtiques divines o espirituals a càrrec dels directors espirituals, i també plàtiques terrenals o humanes que ens feien els superiors, però tot dins d’una mesura, sense passar-se’n. A mi m’agradaven les dues, perquè sempre aprenia alguna cosa. De vegades apareixia per sorpresa un dissertant convidat i això encara m’agradava més; de fet, conserve llibretes de plàtiques dels primers cursos. Què li hem de fer?

La crueltat dels internats, com espais tancats que són, és digna d’atenció i estudi: uns cursos conten a altres el que els professors, superiors, pares espirituals, etc. han dit o han fet el curs anterior. La cançó es transmet per l’aire com un mantra repetitiu. De sobte, la cantilena repetida un any i un altre deixa de tindre efecte, no passa i es gira contra qui la canta amb un efecte bumerang que el colpeja en el cap i el deixa KO. En altres paraules, qui no s’adapta als canvis, qui no es renova i està al dia, està perdut. Don Bernardo, a seixanta-huit anys, va abandonar el seminari l’endemà i es va morir cinc anys després: el seu món s’havia acabat.

Els internats són tan cruels com ho és la vida. Tots vostés deuen haver sentit la dita “la vida no perdona”. Al capdavall, aquell internat era un poble xicotet amb vida pròpia que tenia fins i tot forn de fer pa, i si un dia no t’assabentaves d’una cosa, ho feies al següent. De sobte, una nova generació havia oblidat el treball i la labor d’un home que portava al Seminari des de principis dels anys trenta i que havia estat confirmat en el lloc després de la guerra. Les noves generacions havien deixat de comprendre els plantejaments tradicionals i la significació d’aquell home de qui havien rigut. Gradualment havia perdut sentit la pràctica d’una espiritualitat que s’havia quedat antiquada: les novenes i sabatines cada vegada sonaven més a relíquies del passat. La lliçó era clara: els qui quedaven ancorats en el passat i no eren capaços d’entendre les noves directrius i les transformacions rapidíssimes i inevitables que apareixien dia a dia, quedaven enlluernats amb tants vaivens i sucumbien. Malauradament, homes que havien donat tot el millor d’ells com a persones i sacerdots eren arrossegats pels signes dels nous temps.