Umberto

Encara recorde la primera vegada que vaig veure ‘El nom de la rosa’. Després li han seguit moltes altres visualitzacions, tantes, que puc pensar que és una de les meues pel·lícules favorites. S’ha de reconéixer que grosso modo és una història ja contada moltes vegades: el mestre que instrueix el deixeble fent-lo participar dels seus mateixos dubtes, dels encerts i dels perills; fent-lo transitar, en definitiva, per la mateixa vida per on ell deambula.

Umberto Eco va bastir un entramat medieval, una intriga culta, de la que podia ser considerada com una novel·la policíaca a l’ús. Però la recreació dels detalls, de les situacions històriques i de les intrigues pròpies de l’edat mitjana facilitaven la submersió total en la història. Però, com passa sovint, una pel·lícula i la novel·la que la inspira no són la mateixa cosa. S’assemblen i prou. Per això, la reinterpretació que va fer de l’obra d’Eco el director Jean-Jaques Annaud va ser qualificada per la crítica cinematogràfica italiana d’aleshores com a supèrflua. ‘Gran llibre, insignificant pel·lícula’, s’escrigué. De fet, ni el mateix novel·lista va assistir a l’estrena ni va gosar comentar res sobre el film, supose que en un rampell de docta supèrbia.

Però l’atmosfera creada en la pel·lícula per a mi és, realment, fascinant: els paisatges bromosos i glacials que envolten l’abadia benedictina, la immundícia omnipresent, la llum grisa dels murs on s’estiren les ombres dels monjos tinyosos i mellats. A més, la banda sonora és un fons llòbrec que confereix una tensió contínua on el toc histèric de les campanes queden reverberant entre harmònics punyents per acabar de tensar l’ambient. ‘Gran pel·lícula, inspirador llibre’, diria jo, modestament, sense haver llegit el text i tan sols per dur-li la contrària a l’arrogant mestre.

M’agrada tornar a veure aquesta pel·lícula que mai em defrauda. Busque per la xarxa un lloc on visualitzar-la sense massa propagandes. Googleges el títol i ja estàs assegut al davant d’una pantalla menuda però suficient. L’última vegada entre les opcions que m’oferia el cercador vaig reparar en una foto d’Umberto Eco. S’hi intuïa la gran talla corporal d’aquell italià, mescla de xarcuter satisfet i de savi professor amb barba blanca, sostenint un puret apagat color xocolate. Per curiositat, vaig punxar sobre la imatge i aparegueren unes declaracions fetes per l’escriptor després d’una cerimònia de reconeixement que se li brindà, poc abans de morir-se. Deia: ‘les xarxes socials donen dret de parlar a legions de necis que abans només parlaven al bar després d’un got de vi, sense danyar la comunitat. Eren silenciats immediatament mentre que ara tenen el mateix dret de parlar que un premi Nobel. És la invasió dels ignorants’. Gran veritat que em reconcilia amb el mestre, encara que haja de llegir-me el llibre per cortesia pòstuma. Ser també espectador de pantalles menudes té aquestes coses.

Però la primera vegada que vaig veure la pel·lícula al cinema va ser la millor. Encara que fóra amb la incomoditat d’estar assegut en un cantó de la segona fila, davant de tot, i mullat per la carrera que havia fet sota la pluja per no perdre’m el començament. Crec que vaig estar durant tota la projecció amb la boca oberta, agafat dels reposabraços i una mica incorporat per si, en un moment donat, calia que jo mateix entrara en aquell monestir perdut per esclarir alguna pista que li hagués passat per alt a Guillem de Baskerville.