‘Un bri d’esperança’

Aquest és el títol del llibre de l’amic Agustí Colomer, una obra de 131 pàgines, que ha guanyat el Premi Soler i Estruch en el 62è Certamen Literari Castellum Ripae.

El text d’Agustí Colomer és un cant a l’esperança, una de les tres virtuts teologals, que fan que la vida tinga sentit malgrat les dificultats, els contratemps i el sofriment. El llibre comença amb una referència al bellíssim poema de Charles Péguy El misteri dels sants innocents, on aquest pensador francès del segle passat mostra l’esperança com una xiqueta. Si la fe, segons Péguy, ‘és una església, és una catedral’ i la caritat ‘és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món’, la menuda esperança és la que dóna sentit a tot això: ‘Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementeri’, com diu Péguy.

Agustí Colomer, amb un llenguatge àgil i bell, ens mostra la història d’una xiqueta ‘plena de vitalitat, malgrat la malaltia que pateix’ i que ‘esdevé una metàfora de l’entusiasme i la fragilitat amb què uns jóvens preparen una representació de teatre en valencià en plena dictadura franquista’. L’esperança és la que mou, la que fa avançar, aquests jóvens en el seu propòsit, malgrat les incomprensions, els recels o el buit que senten. Així, amb tenacitat i perseverança, aquells tres jóvens –Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Fermí Cortés– van aconseguir el que es proposaven. D’aquesta manera, l’11 d’octubre de 1952, van aconseguir representar a Sueca l’obra La bona nova a Maria, de Paul Claudel.

Agustí Colomer, amb la seua obra, ens encomana l’entusiasme d’aquells que creuen que, malgrat tot, ‘no hi ha mur prou fort que no es bade si hi fiquem un bri d’esperança’. Per això Vaclav Havel deia que l’esperança ‘no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que alguna cosa pot eixir bé, sinó la certesa que allò que fem té sentit, independentment de com acabe.’

Agustí Colomer, nascut a Alcoi el 1961, és llicenciat en Dret per la Universitat de València i funcionari del cos tècnic de la Generalitat Valenciana. Actualment ocupa el càrrec de lletrat secretari general  de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Més obres seues són Retrobar la tradició (1996), El valencianisme que ve (2006), Temps d’acció (2007), A trenc d’alba (2016) o La independència (2017).

La narració d’Agustí Colomer m’ha fet pensar en la imatge que el papa Francesc feia de l’esperança en l’homilia a Santa Marta el 23 d’octubre de l’any passat. El papa Bergoglio, en parlar de l’esperança, ens mostrava la imatge d’una dona embarassada ‘que espera joiosament el trobament amb el seu fill que ha de nàixer i tots els dies posa les seues mans sobre el ventre per acariciar el fill’. Per això el papa Francesc ens deia que l’esperança és ‘viure per al trobament’. És el que deia també Sören Kierkegaard, quan parlava de l’esperança com ‘la passió per allò que és possible’.

Aquesta obra d’Agustí Colomer ens mostra la passió per allò que és possible, però també per allò que sembla impossible.