Un Estat que castiga els familiars dels presos polítics

Ahir dimarts va vindre a veure’m, acompanyada de la Sra. Roser Forn i d’unes amigues, la mare de l’ex-conseller Joaquim Forn. I dic ex-conseller no perquè l’Estat, d’una manera autoritària, diguera que el cessava, sinó pel fet que el president Quim Torra ja ha nomenat un nou conseller, encara que l’Estat es negue a publicar al DOGC la composició del govern.

La mare del Sr. Joaquim Forn, amb les amigues que l’acompanyaven, vingué a la missa conventual de Montserrat i després vaig tindre el goig de rebre-les a la porteria del monestir. La mare del Sr. Forn, que volia conèixer-me després que sentí la meua homilia del 4 de març, és una dona admirable, menuda, discreta i alhora ferma en la seua denúncia de la prepotència d’un Estat que té empresonats uns hòmens i unes dones que no han comès cap delicte. Unes dones i uns hòmens, entre ells el seu fill, que només van posar unes urnes perquè els ciutadans que volgueren pogueren votar el primer d’octubre.

Però si l’Estat mostra la seua inhumanitat tancant unes persones que no han fet cap mal, encara es mostra més inhumà i més pervers, castigant els familiars dels presos polítics que han de fer centenars de quilòmetres per poder veure els seus fills o filles, els seus pares o mares o els seus marits o mullers. Un Estat que no en té prou de castigar els qui van permetre el referèndum el primer d’octubre, sinó que es venja dels familiars dels presos polítics, obligant-los a desplaçar-se a Soto del Real, Estremera o Alcalá-Meco.

L’estona que vaig parlar amb la mare de l’ex-conseller Forn, amb la Sra. Roser Forn i amb les altres dues amigues que van pujar a Montserrat, em mostrà una dona, unes dones, d’una gran dignitat i d’unes conviccions fermes. D’una digitat que no tenen, ni de lluny, els qui empresonen persones innocents i castiguen els seus familiars que els tenen lluny del seu lloc de residència. I malgrat el sofriment de tindre el seu fill empresonat a Estremera, la mare de l’ex-conseller Forn i les altres amigues miraven el futur amb esperança i amb dignitat, sense revenja ni odi. Això em recorda el salm 57, que denuncia qui en compte de fer justícia maltracten els justos: ‘Sabeu què és fer justícia, poderosos? Sentencieu entre els hòmens amb raó? Conscientment cometeu injustícies’. I també el salm 93. ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?’.

Un Estat que tracta de manera tan inhumana els familiars dels presos polítics ja ha quedat en evidència davant la Justícia d’Europa, que no té a la presó (com sí que passa a l’Estat espanyol) ni ha extradit, el president Puigdemont i els altres ex-consellers que es troben a Bèlgica i a Escòcia. Un Estat que fa el ridícul, desautoritzat per la Justícia europea.