Un lletraferit

Vaig tindre notícia per primera vegada de l’existència d’Antonio Alburquerque Pérez allà pels anys setanta. Va ser en una entrevista televisiva que li va fer Iñigo, supose que en un d’aquells programes en blanc i negre que véiem dissabte a la nit tota la família i part del veïnat. El van presentar com un pastor amb vocació d’escriptor autodidacta. Era un home madur amb poca escola del qual s’assegurava que estava impel·lit per una força singular que el duia a escriure, muntar i distribuir els seus llibres arreu del món.

De jove va comprar una màquina d’escriure vella i, després de moltes decepcions editorials, començà a fer provatures amb una multicopista fins a aconseguir uns llibrets de format acceptable. Aleshores, s’esforçà a enviar-los, de forma altruista, a totes les biblioteques espanyoles, a totes les nacionals europees i a altres d’Amèrica i d’Oceania. I ací acabà l’entrevista.

Molts anys després, tafanejant, com m’agradava fer, per les prestatgeries de la biblioteca del poble, vaig descobrir tres llibrets junts amb un format que em cridaren l’atenció. Eren llibres menuts, d’una mida equivalent a una quartilla doblegada per la meitat, amb els fulls grapats a unes tapes primes de cantells irregulars. No recorde els títols exactament però sé que un parlava de Viriat i un altre de la conquesta d’Amèrica. En algun d’ells es reproduïa una foto de carnet de l’autor i, entre això i els cognoms Alburquerque Pérez, vaig caure sobre qui era aquell escriptor de minillibres. Era el mateix camperol lletraferit que havia complit la seua paraula i havia fet arribar alguns dels seus escrits fins aquella biblioteca esquàlida de poble.

Vaig fullejar els llibres. La lectura era ràpida per l’extensió que tenien. Efectivament, estaven composts amb la tipografia d’una màquina d’escriure. El diàleg, recorde, entre un dels conqueridors, no sé si Magallanes o Elcano, i un dels indígenes que trobà en una platja del Nou Món estava escrit amb la mateixa continuïtat i intencions amb què ho hauria escrit un xiquet esperonat per les primeres lectures escolars. La conversa, que ocupava fulls i més fulls, traslluïa el tarannà ingenu d’un interrogador i d’un interrogat que acabaven per amalgamar-se sense més remei literari.

Fa uns dies he rebut un exemplar de ‘Mi vida’, d’Antonio Alburquerque, que he comprat en una llibreria de vell. D’entrada, el llibre és una miscel·lània de fotografies familiars, de dibuixos tremolosos, de biografies il·lustres i un llistat d’adreces culturals caducades. Du, entre altres documents personals: la fotocòpia de la cartilla del servici militar, una altra del carnet de cambrer, la del carnet de conduir, etcètera.

De les cent seixanta-cinc pàgines, tan sols catorze resumeixen una autobiografia escrita a trossos i a mossos. Conté una descripció de la miraculosa horta familiar del Pasajo (entre les províncies de Madrid, Toledo i Àvila) que salvà la família de la fam i on l’escriptor retornava, com si fos un temple budista, entre les escomeses de pastor, taverner, llaurador llogat, peó caminer, mecànic o fruiter. Evoca la sopa d’all i pa de sègol compartida en la mateixa cassola de fang per tota la família en els desdejunis diaris, les creïlles que quedaven someres quan regaven el camp i que torraven al costat de les pedres perquè no es podien vendre als pobles de la rodalia. Parla de la infantesa, dels cinc únics anys d’escola que cursà, dels dictats suplementaris i carrascosos que els feia son pare a ell i als germans que escrivien sobre una taula menuda de fusta al costat de la llar, cosa que li deixà una ortografia raquítica de per vida.

Més de setanta títols autopublicats, com unes cartes íntimes de família o una evocació adolescent sobre lliçons llegides. Història, poesia, memòries, biografies, tot amb la filosofia d’escriure llibres per a aprendre a escriure. Un exemple d’aquella benedicció o maledicció que instiga una persona a ocupar la vida ordenant paraules sobre un paper sense cap altre objecte que veure-les escrites. Llibres enviats a quasi tres mil biblioteques de tot el món, entre elles, i per santa casualitat, la del meu poble.

Amb un sentiment renovat de germanor per haver rebut el vell llibre, m’acoste fins a la biblioteca del poble i busque els llibrets antics de Viriat i dels conqueridors que vaig llegir fa anys. No els trobe a la prestatgeria  i pregunte a la bibliotecària:

-No sé -em contesta, com si estigués responent sobre el sexe dels àngels. Igual els vam tirar -continua- perquè l’hivern passat alguns llibres es van banyar amb unes goteres.

-Vaja, el món! -pense-, els llibres ja no es respecten ni a les biblioteques, i dissimulant com puc la ràbia me n’isc d’aquella cova amb la promesa, per enèsima vegada, de no tornar a xafar-la mai més fins que no canvie alguna cosa en aquest ingrat planeta.