20.01.2018 - 23:00
‘Escriure poesia, per a mi, és una temeritat -em deia l’altre dia un conegut que de vegades fa versos-, només puc tastar-la de tant en tant perquè sinó puc perdre l’oremus’. La veritat és que sempre li he sentit defensar la poesia com un mitjà individual i pràctic per concedir-se un homenatge quan es presenta l’ocasió. I trobe que no ho diu en un sentit figurat perquè empra els versos com a excusa per a eixir del tedi, de la monotonia que comporta la vida ordenada d’un -per altra banda- empleat diligent i pare de família.
Amb els anys ha elaborat un meticulós inventari i controla tots els concursos poètics que li convenen. D’entrada, té com a norma descartar aquells que, segons ell, escapen a les seues possibilitats. I ho fa sense complexos ni remordiments perquè, al capdavall, diu que es tracta, sobretot, d’optimitzar els esforços. Amb aquest ànim, té clar que és inútil de competir amb poetes drets i fets perquè ell tampoc està per nuar-se un fulard al coll i fer-se el flonjo. Si pot, també evita els certàmens minúsculs que solen convocar els ajuntaments per a cobrir la parcel·leta cultural. És de domini públic que en els fòrums consistorials els càterings i els saraus, solen ser més aïna concisos, per exigències del protocol i ell, explicava, tampoc està tan necessitat.
D’aquesta manera, em confessava que estudiant el registre que du, ha pogut confeccionar un sociograma on apareixen reflectides les afinitats entre els membres dels jurats i els concursants que sovint es belluguen pels mateixos indrets. I reia contant-me que sempre hi ha algun membre d’un jurat que després esdevindrà el guanyador d’un altre concurs important i, al mateix temps, seguint les pistes, afirmava que algun guanyador esdevindrà un futur jurat. I ho reconeixia sense cap rancor perquè estava convençut que aquesta mena d’autocomplaença endogàmica, de la qual ell sovint està exclòs, té una funció de nodriment bàsica de l’ego. Com a molt serveix perquè els lletraferits purs, els més estoics, puguen malviure i trobar una font d’inspiració en la seua pròpia precarietat laboral.
De totes maneres, la poesia tampoc és que done per a massa. És una distracció que complau només quatre gats. Les tirades dignes solen ser de cent exemplars, dels quals se n’emboteixen cinquanta a les amistats de l’autor, com qui ven les paperetes d’una rifa de la penya i, d’aquests, sort si se’n llig algun. Per això, amb tants poetes, tanta poesia i tan pocs lectors, paga la pena deixar de costat la qüestió literària i centrar-se en la molla de l’assumpte.
Doncs aquest poeta que conec ha descobert allò que en màrqueting s’anomena el nínxol de mercat, és a dir, el lloc que pot habitar a fi d’augurar-se algun èxit. Pel que fa al tema, la tècnica literària i la burocràcia ho té resolt. Es tracta de triar, poc dalt o baix, la combinació de paraules -diguem- guanyadores: amor, pèrdua, etern, nit; per exemple, si el jurat tendeix al formalisme líric; o vianant, tramvia i paraigües, si la demanda és més antipoètica. Però diu que tampoc cal que els criteris poètics hagen de ser tan objectius i formals com opinen els jurats. Segons em contava, ell empra un mètode molt pràctic per tal de diferenciar la bona poesia de l’impromptu poètic, de la rampellada rimada d’un poeta aficionat. Així, el veritable llibre de poesia ha de resistir que el lector sega al WC i el fullege talment com faria amb un diari endarrerit per tal d’entetenir la seua corporeïtat.
Aleshores, quan encerta amb la combinació de mots, adjectius i verbs la recompensa sol ser mòdica però seductora. S’assegura el sopar de l’entrega de premis i, ja posats, el que vinga darrere fins que despunte el dia. Per això, em deia que ell s’ha d’agafar la poesia amb tranquil·litat perquè l’endemà dels premis no li agrada haver de donar més explicacions que les purament literàries.
