Un rellotge de sol monumental homenatja els otosins emigrats per l’any deu

El rellotge de sol que Otos acaba d’incorporar a la seua ruta marca l’hora de Buenos Aires, i és un homenatge als otosins que emigraren a l’Argentina a causa de la crisi derivada de la plaga de la fil·loxera de principis del segle XX. Tothom ha sentit l’expressió ‘paréixer l’any deu’: aquesta expressió fa referència al que es coneix com el ‘desastre de l’any deu’. La fil·loxera de la vinya – una espècie d’insecte hemípter de la família dels fil·loxèrics – va arribar a Europa a través d’Amèrica del Nord el 1860. El 1896 la plaga ja havia arribat al País Valencià, i a partir de l’any 1906 començava a infectar les vinyes de la Vall d’Albaida, que havia viscut una època de puixança al voltant del 1889 aprofitant la conjuntura de la crisi de la vinya a la resta d’Europa. N’hem parlat amb Jordi Albinyana, l’artista autor del rellotge, i amb l’escriptor Joan Olivares, qui com a regidor d’urbanisme de l’Ajuntament d’Otos és un dels responsables de la iniciativa: ‘Al poble hi ha més de trenta rellotges de sol. La majoria, sobretot els que fa l’ajuntament, fan al·lusió a alguna història o algun tema del poble. Jo feia temps que pensava que la qüestió de la fil·loxera era especialment important a Otos perquè en va canviar completament les estructures socials, ho va capgirar tot’.

Es calcula que un 30% de la població activa de la Vall d’Albaida va haver d’emigrar a causa de la devastació del cultiu de les vinyes. L’Argentina va ser el destí majoritari, però també es va emigrar als Estats Units, a Barcelona i a Occitània, entre més territoris. L’àvia d’Olivares va emigrar a l’Argentina, ‘primer en l’any 1911 a causa de la fil·loxera, amb son pare, i després ja casada se n’hi va tornar a anar amb el seu marit, qui abans havia emigrat a Nova York’. Encara ara, algunes persones descendents d’aquells emigrants visiten Otos i acudeixen a l’escriptor en cerca d’informació sobre la família otosina.

L’escriptor i gnomònic explica que des d’un primer moment va pensar en l’artista ollerià per a aquest projecte: ‘Altres vegades ja havíem treballat junts. Li vaig explicar la idea que tenia i ho va captar a la primera, vam discutir molt poquet sobre com havia de ser el tipus d’expressió artística’. L’artista va rebre la proposta amb els braços oberts i conta que només amb la primera visita a la Casa del Metge (on s’ha pintat el mural) ja va visualitzar la idea que més tard acabaria desenvolupant: ‘Quan vaig veure la casa em va suggerir la forma d’un vaixell, em vaig imaginar el mar (…). En un  principi vaig pensar en figures que no tenien rostre, figures estàtiques mirant cap al nou destí, mirant el desconegut’ si més no. Joan Olivares va proposar de dotar els personatges de personalitat amb característiques concretes i finalment es posaren d’acord per tal d’integrar les dues idees.

Aquest rellotge és potser el més cridaner de tots els del poble, segurament per la seua monumentalitat —ja que ocupa tota una paret— i pel colorit. Sota el surrealisme pop que caracteritza sovint les obres de Jordi Albinyana, s’hi amaguen un munt de referències icòniques a l’imaginari col·lectiu valencià i a l’argentí. El marc que sustenta la composició és un vaixell; a la part inferior hi ha les ones de colors i a sobre els passatgers de camí al seu nou destí. Hi ha una rabosa (un motiu iconogràfic relacionat amb la identitat dels otosins) acomiadant-los, una dona amb arracades en forma de xanglot de raïm, hi ha músics i cassalla, boines, barrets i una parella jugant al truc –‘joc de cartes nacional dels valencians esdevingut el més popular a l’Argentina’. En paraules de l’artista, ‘hi ha figures mirant al futur incert que simbolitzen la por de no saber què et trobaràs i altres figures que miren arrere, amb la nostàlgia del que es deixen’. Tot plegat es troba barrejat amb la iconografia típica de l’autor, com les calaveres i les referències a la cultura pop. Finalment, al cel hi ha dibuixades algunes constel·lacions com la d’Orió tal com es veuen des de l’hemisferi sud, és a dir, just al revés de com les veiem ací.

L’últim colofó d’aquest bonic homenatge és que el rellotge marca l’hora de Buenos Aires: ‘des del principi vaig pensar que seria graciós que marcara l’hora de Buenos Aires i a partir d’ací buscar referències icòniques de l’època’, explica Olivares, qui assegura que Otos continuarà amb la iniciativa dels rellotges de sol ‘quasi sempre recorrent a la tradició local, de la història, dels personatges i també de la tradició del país’. Al remat és una molt bona manera de donar valor al patrimoni immaterial, i la ruta dels rellotges de sol és un pla molt assumible en els temps que corren. Si voleu visitar-los, ben segur que els otosins us rebran amb els braços oberts.