12.12.2020 - 21:15
Faig per trobar-li la poesia al vent que brama com un foll, com Neruda va poder retrobar el foc en un full blanc. Però no ho encerte. Potser pel temor que em produïen aquests mateixos udols quan era menut i feien que em tapara cap i tot quan era al llit. Mantenia els ulls oberts en la foscor cavernosa que em proporcionaven les mantes mentre sentia el gemec fúnebre dels cables de la línia elèctrica que travessaven d’una banda a l’altra del carrer, pegant puntades sense guardar cap dissimulació ni estètica. Les frontisses de les portes grinyolaven enervades i les fulles de les finestres repicaven tremolant d’inquietud. Passada una estona, durant uns segons, arribava a pensar que la seua ràbia s’havia allunyat, però, de sobte, tornava a espentar més furiós que abans.
Em feia l’efecte de sentir les ànimes en pena demanant socors fent sentir la força gutural del suplici i del desconsol més sòrdids. Ara ja no en tinc, de por, però continua sense agradar-me el vent, no em plau de sentir la impetuosa insistència d’allò que encara considere d’ultratomba. A la cuina escolte com vol entrar furiós, com fa per esmunyir-se des del pati aprofitant qualsevol badall, qualsevol escletxa. Espenta i espenta. Xiscla saturat d’harmònics fantasmals. Sembla que repassara el marc de la porta amb les puntes dels dits, incessant, metòdic, per si trobara la mínima fenedura per on colar-se. Si pogués, sé que tombaria la porta sense ambages, sé que arrencaria la finestra sense cap remordiment, i es presentaria a la força com un convidat informe amb la demència penjant d’un rostre dislocat.
El nostre no és l’aire dels huracans ni dels ciclons, és un vent familiar, íntim, com el borratxo de beguda agra que ix alienat del casino i arrasa sa casa, i tots els seus habitants, cada dia quan hi arriba. Es fa tan present que resulta invisible i el seu efecte tan sols es nota quan se n’ha anat i la calma deixa els caps buits i un silenci catatònic.
Malgrat això, necessitava eixir de casa i aquest matí he passejat pel terme. El cel estava tan net que semblava acabat per una aplicada xiqueta de trenes pulcrament entrellaçades. Era tot blau, ni una pinzellada de roig, ni de blanc núvol. El ponent d’hivern bufant durant tants dies no ha deixat ni li ha deixat ni un matís per comentar. Era com el decorat d’un escenari escolar. L’atmosfera estava tan escombrada que tampoc se sentia cap olor. M’he detingut algunes vegades per a comprovar-ho. Primer m’he detingut al camí del Marenyal, després a les Senilleres, més tard, a la xiprerada de Sabina. He ensumat l’aire buscant algun rastre que em pogués dir on estava, que aquell era el lloc que era i no un altre, però res. Des de la llunyania, veia com les xemeneies del poble soltaven un fum irritat. Fins a l’extrem que, quan tocava els corrents diabòlics que solcaven l’atmosfera pròxima, es retorçava com endimoniat sabent que havia d’esfumar-se tocat per l’aigua beneïda, com si no haguera existit mai.
Els agrets sense flors, els ravenells, els lletsons espigats mostraven, obligats, el revers blanquinós de les fulles quan el vent els rebolicava com al pelatge d’un cavall. Els garrofers, els tarongers, engronsaven el ramatge embruixats per la bogeria de la venteguera convertint-los en pèndols autistes. Les canyes, grogues d’hivern, es doblaven i s’adreçaven com si estigueren davant del mur de les lamentacions. Els pocs pardalets que es veien semblaven fulles girant enlairades, perquè de fulles, tanmateix, quan fa dies que bufa l’aire no se’n veuen i es queden totes juntes als cantons de marges i bancals com si foren ramats de tortugues vegetals que esperen impacients que arribe la calma per a escampar-se i pasturar.
Amb les mans a les butxaques i el nas encartonat, m’he detingut, de tant en tant, per trobar algun indici de treva, però l’única cosa que m’ha semblat plausible ha sigut estrényer el pas fins al poble. Les palmeres del jardinet, exhaustes, tristes, havien enramat els dàtils com si es tractara d’una posta massa precoç, d’un avortament perdut baldament. Les persones que he vist marxaven doblegades com si dugueren una càrrega sobre l’esquena, com si una mà invisible els alentira contrarestant-los l’avanç espentant-los el pit. Jo mateix m’he vist així i he buscat refugi a casa. Pel carrer les persianes eren arromangades amb estrèpit. He tancat la porta i, de bell nou, he sentit l’embat d’aquella força que és més bregosa quan té la víctima presa entre les parets. Escric.
