01.09.2015 - 21:08
La primera volta que vaig topar-me amb l’expressió ‘bilingüisme passiu’ va ser en el titular de l’article d’una revista. Fa ja molt, d’això. Fins que no el vaig llegir no vaig endevinar què volia significar, i em va semblar que era una bona manera de dir-ho: que ‘nosaltres’ siguem capaços de parlar la llengua ‘d’ells’ no vol dir que ho hàgem de fer.
Anys més tard, algú va usar una expressió menys tècnica per a denunciar la facilitat amb què abandonem el valencià davant els qui parlen castellà: ser bocamoll. És realment una plaga l’actitud de genuflexió lingüística que envaeix la nostra societat, de Figueres a Guardamar i de Fraga a Maó. De Salses al Voló el cas és amb el francés.
Cal una actitud conscient per a fugir-ne, però fer-ho serveix per a comprovar que no caure en aquest hàbit no només no sol comportar cap complicació, sinó que es descobreixen catalanoparlants on menys se sospita. A banda que és l’única manera de facilitar la pràctica de l’idioma a qui no l’usa habitualment.
Més encara, la perseverança lingüística -sense estridències però amb convenciment- fa canviar els papers. Hui mateix ho he comprovat. A la SER, a la delegació de València, la programació és íntegra en castellà, i les entrevistes als nostres polítics també. Encara que en siguen pocs, n’hi ha que, tot i que els pregunten en espanyol responen en valencià, per convenciment. Hui però, la cosa ha anat més enllà: ha estat el mateix periodista qui, després d’unes notícies i de fer en castellà la introducció a l’entrevista, l’ha feta en valencià, entenc que sabedor que el conseller d’Economia Sostenible, Rafa Climent, no se’n passaria a la llengua veïna.
M’ha sorprés gratament aquesta situació, que no fa sinó reforçar l’evidència que salvar la llengua només passa pels qui en som parlants. Si nosaltres deixem d’usar-la, qui ho farà?
