26.03.2020 - 19:35
Jesús va viure amb una sensibilitat especial envers els malalts per a alleujar el dolor de la gent que sofria. A Jesús el trobem molt poques vegades al temple de Jerusalem o a la sinagoga. No va ser l’home del culte i dels sacrificis, sinó del contacte amb la gent que patia, a qui mostrava la seua sol·licitud i la seua proximitat. Jesús va passar la vida fent el bé, donant la salut a qui l’havia perduda, i confortant i consolant tots aquells qui, davant la malaltia, es trobaven en una situació vulnerable. Per això l’Església només té sentit si viu amb una actitud de proximitat envers qui pateix, com va fer Jesús. Al llarg de la seua vida, el profeta de Natzaret va acollir cecs, coixos, muts i sords, leprosos i paralítics, que van trobar en ell l’acolliment, la salut i el consol. Això m’ha fet trobar tan important la carta que l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ha adreçat al president de la Generalitat Ximo Puig, oferint-li el suport material de l’Església Valenciana.
En una carta del 16 de març i davant l’emergència sanitària que estem vivint a causa de la Covid-19, a més de mostrar al president Puig la seua ‘proximitat, solidaritat i pregària pels qui sofreixen’ i també pels qui ‘treballen per a combatre aquesta epidèmia’, l’arquebisbe posa a disposició de la Generalitat ‘les cases d’exercicis i els temples que siguen necessaris’ per a les pràctiques sanitàries que són necessàries.
L’arquebisbe Cañizares, com en la paràbola del Bon Samarità (Lc 10:25-37), posa l’Església Valenciana en actitud de servei, per a acollir i consolar les víctimes d’aquesta pandèmia. En consonància amb l’Evangeli, l’arquebisbe es posa a disposició del president Puig per a ‘qualsevol necessitat’, per a poder prestar ‘l’ajuda necessària’ de cara a lluitar contra aquesta pandèmia.
També el bisbat de Sogorb-Castelló ha ofert el seminari de Sogorb com a hospital on tractar els malalts de la Covid-19. Amb 49 habitacions distribuïdes en tres plantes, l’oferiment d’aquest seminari contribueix a pal·liar el drama que vivim per la pandèmia que està saturant els hospitals públics. Per la seua part, el bisbe d’Oriola-Alacant també ha demanat que Càrites continue atenent tots els qui passen necessitat.
I és que l’Església només té sentit si és, com Jesús ens va ensenyar, una Església servidora, una Església samaritana, que amb sol·licitud es fa càrrec dels qui més pateixen. Per això, com ens ha recordat el papa Francesc, l’Església ha de ser sempre ‘hospital de campanya’, perquè la gent que més pateix puga trobar en els cristians escalf, consol i esperança.
Una entitat financera que s’anuncia a la televisió, té com a lema ‘Escoltar, parlar, fer’. Perquè l’Església siga autènticament l’Església de Jesús, és a dir, una Església samaritana, ha d’escoltar més que parlar, ha d’acollir i acompanyar sense jutjar i sempre ha d’infondre esperança i consol als adolorits. Només així serà una Església creïble, perquè no serà l’Església de les paraules i dels sermons, de les condemnes, de la moral i del Dret Canònic, sinó l’Església de les obres i dels gestos: una Església que dóna menjar a qui no té pa, que vesteix els despullats, que acull els pobres i els malalts. La missió de l’Església ha de ser la que Jesús li va confiar: ‘portar la Bona Nova als desvalguts, curar els cors destrossats’ (Is 61:1).
Al llarg de la història, l’Església no ha estat sempre fidel a l’Evangeli, sobretot quan s’ha mirat més a ella mateixa que no al sofriment del nostre món. I també quan s’ha aliat amb els poderosos, oblidant els pobres i els explotats. L’Església ha perdut credibilitat pels seus errors i també per la seua insensibilitat davant el dolor dels qui sofreixen. Moltes vegades ha actuat amb indiferència amb els qui patien, com el sacerdot i el levita de la paràbola del Bon Samarità i ha passat de llarg davant el sofriment dels desvalguts.
Per això, amb aquesta mesura del cardenal Cañizares, l’Església ara sí que ha estat a l’altura de les circumstàncies. Els temples, que són la casa de Déu, han de ser, com encertadament ha ofert el cardenal, la casa dels fills de Déu, perquè tots els qui es veuen atribolats, malalts i necessitats, hi troben acolliment i esperança.
Malgrat la meua postura crítica amb l’arquebisbe Cañizares (i amb els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló) per la seua actitud totalment antivalenciana, vull remarcar que aquesta decisió fa més creïble l’Església Valenciana, ja que ara és capaç d’obrir-se a les necessitats dels qui més pateixen.
