Ungles

Darrerament, el terme fatxa està en boca de tothom. El personal se’n posa tip, de detectar enemics i qualificar-los de fatxes. Al mateix temps, al bell mig d’aquesta guerra entre fatxendes de qualsevol color i religió, alguns intel·lectuals han volgut posar una mica d’ordre. Però ni cas. Ha sigut debades intentar explicar que l’origen del concepte fatxa és inherent als seguidors del feixisme, és a dir, d’aquell moviment polític dictatorial encapçalat per Mussolini al segle XX, etcètera, etcètera. En aquest sentit, el terme fatxa, despullat del seu significat originari, està emprant-se com un eufemisme per a manifestar l’odi visceral. És, per tant, l’equivalent erudit de qualificatius com fill de puta, malparit o raça borda. Així que, malgrat les temptatives per a emprar un llenguatge -diguem- més precís, la gent continua a la seua, llançant-se ‘fatxes’ a tort i a dret, cadascú des de la seua trinxera, com si foren tomaques amb què encertar de ple al cor de l’enemic.

A banda de totes les consideracions sociopolítiques que es puga extraure d’aquesta moda, jo ho veig com un comportament perfecte per a exemplificar la teoria del gen egoista defensada pel zoòleg Richard Dawkins. Abans d’entrar en matèria, m’atreviria a dir que tindre una noció mínima d’aquesta doctrina pot resultar molt útil quan algú es veu atrapat en una conversa d’alt nivell, ja que parlar de la teoria del gen egoista sol aportar una pinzellada de saviesa, a tall de comodí, siga quin siga el tema de discussió.

Però anem a pams: poc dalt o baix, Dawkins v a dir amb la seua hipòtesi que no són ni els individus ni les mateixes poblacions les que evolucionen, sinó, més aïna, els gens continguts en cada ésser viu. Des d’aquest punt de vista, qualsevol organisme, incloent-hi els humans, no seríem més que embolcalls biològics, contenidors de gens, al servei d’aquests elements primordials que dirigeixen l’evolució. En aquest sentit, Dawkins apunta que l’atracció o la repulsió entre gens és especialment romàntica o dramàtica en el cas dels humans, ja que se sol expressar a través de sentiments com l’amor o l’odi.  Aquesta emotivitat que ens dispensem les persones, doncs, no és més que la manifestació de la simpatia o l’antipatia entre els gens que es detecten, per a nosaltres de forma inconscient. Així s’explicaria la misteriosa sensació, tant de rebuig com de germanor, que podem sentir envers individus que ni tan sols coneixem en profunditat. És, per tant, l’expressió egòtica dels cromosomes que ens sedueixen amb idees perquè ens acostem a les persones que duen gens compatibles amb els nostres, o en refusem altres que podem sentir com antagònics. Resulta una curiosa explicació sobre el sentit de les fílies i de les fòbies i la traducció col·lectiva en conflictes, guerres, aliances i fundacions d’ONG.

I per què escric tot açò? Perquè acabe de veure per la televisió una infermera, ATS, DUE o sanitària -no sé quina és la forma políticament i paritàriament correcta de referir-me a la seua ocupació-, que explicava com ens hem de rentar les mans per a evitar el contagi amb el coronavirus. Les indicacions que donava junt amb la sobreactuació amb què ella mateixa es fregava els dits, m’han fet recordar quan jo anava a l’escola. Aleshores, el mestre sovint ens revisava les ungles per si les dúiem, com se solia dir, de dol. De vegades, també ens mirava les orelles o el coll per si hi havia rastres de brutícia, i més d’una vegada havíem d’eixir al lavabo per a llavar-nos bé les mans si les dúiem brutes.

Val a dir que, segurament, aquella era una pràctica heretada de l’època de la misèria i de l’analfabetisme residual -no com el vocacional d’ara- i si no es podia evitar que els xiquets anaren bruts a escola, almenys s’intentava que no n’isqueren de la mateixa manera. En aquests temps que corren, tinc la impressió que si arribara a fer-se públic que algun mestre benintencionat li indicara la negror de les ungles a un alumne, el docent seria titllat ipso facto de fatxa. Però, com explica Dawkins, en aquest cas, l’exabrupte s’hauria d’entendre’s com la veu d’algun gen egoista, de la programació que tothom duem, vulguem o no, en el més fons de la nostra ànima i que ens fa ser unes vegades solidaris i unes altres insolidaris, unes voltes àngels i unes altres dimonis.