València

Feia molt de temps que no visitava València per gust. Quan hi vaig, sol ser per obligació perquè és una ciutat de què no en gaudisc. Hi vaig viure alguns anys però mai no m’hi vaig acostumar, així que la vaig abandonar sense remordiment, a la mínima oportunitat. Però aquesta vegada he tornat amb bona companyia, per xerrar, sobretot, amb uns amics. I com aquesta pot semblar una excusa nímia per a desplaçar-se tants quilòmetres, acordàrem també de fer una volta, visitar alguna exposició i dinar. Segurament, són raons més convincents que haver d’explicar el viatge per a només parlotejar sense arribar a cap conclusió plausible.

Vaig trobar, si es pot dir així, la ciutat diferent. Jo em deixava dur pels meus amfitrions i en pau. Caminàrem pels carrers vells de la ciutat entre els edificis rabassuts i mostosos, la ferum grisa de les clavegueres i el trànsit que s’havia d’articular per a circular pels carrerons. Tot estava al seu lloc però m’acompanyava la sensació que hi havia massa coses. Però no sabia tampoc dir quines sobraven. Mentre ho pensava, em vingué al cap l’escena d’’Amadeus’. Quan el jove Mozart estrenà una òpera davant l’Emperador, el sobirà, malgrat haver aplaudit meravellat la representació, volgué fer-se l’interessant davant del compositor i li digué:

-Excel·lent, Herr Mozart, però massa notes.

-Quines sobren, majestat? -li contestà el geni.

Doncs, jo, sabent que igual m’equivoque en la meua hipòtesi, tampoc sé ben bé què li sobra a València, ni el que li falta. Els restaurants s’han triplicat, els bars, quintuplicat, les franquícies de tota mena arriben a saturar qualsevol mínim anhel d’autenticitat autòctona o al·lòctona. En general, fa l’efecte que són negocis oportunistes i més aviat provisionals amb una certa tendència a l’emprenedoria refregida.

El costum de plantar un cambrer amb la carta davant de cada restaurant convidant  la humanitat que camina per allí a entrar tampoc ajuda a aclarir de què va la cosa. Em pregunte per què s’ha generalitzat aquest costum tan barroer. Si et descuides, el relacions públiques de torn et soltarà un roll perquè hi entres, i si damunt empatitzes amb ell una mica perquè entens la seua precarietat laboral, no podràs fer altra cosa que aguantar-li tota la metxa fins al final.

Tot sembla que està dissenyat per al turista estàndard, és a dir, per aquell que creu que està fent una descoberta a cada passa que fa. Després penjarà les fotos a la seua pàgina del ‘cara-llibre’ per a estimular l’admiració de les amistats. Raó tenia aquell que em deia que hui no hi ha viatgers sinó turistes. I aquests es caracteritzen per posar la màxima cura a contar la preparació i la tornada de les seues corregudes pel món. Per altra banda, l’interval entre la partida i el regrés és el que menys importa i l’omplin amb qualsevol cosa que se’ls propose per a passar l’estona.

Després estaven els artistes de carrer. Un jove bufava l’embocadura d’un saxo amb la mateixa gràcia amb què bufaria per una canonada entortillada. Més endavant, una parella de violí i guitarra feia un intent clàssic que es quedava només en intent. Un altre guitarrista amb look hipster -em digueren- feia que cantava molt enfadat amb certa vocació de captaire il·lustrat.

Amb tot i això, reconec que cada vegada que passe pel costat d’un músic que toca en una vorera sent el rampell de deixar-li una moneda. Tinc clar també que, en el meu cas, aquest impuls és més egoista que no altruista. Fa temps que em vaig convéncer que donar almoina als músics foragitava màgicament part de la mala sort que em pertoca com a humà que sóc. I allí hi havia tants músics, doncs, que si hagués volgut, hauria fet la bugada completa del meu guerrejat karma.

I de les estàtues vivents, ja no cal ni parlar: follets, àliens, mickeys, pallassos, etcètera. Per un moment, em vaig transportar al desgavell de la Puerta del Sol. Crec que són massa coses, encara que torne a dir que no sé ben bé que és allò que hi sobra. O sí. Possiblement, siga jo. ‘Això és perquè has d’eixir més’ -em deien els meus companyons divertits amb el meu escepticisme viatger. Jo estic convençut que és el contrari: he d’eixir menys.