‘Véngase (a Génova), señor González’

Felipe González acaba de dir en la SER: ‘Nunca hemos tenido peor resultado en el País Vasco, a pesar de las cosas que hicimos, tá, pá, pá…’. La no tan ‘estranya frase,’ com ha estat qualificada per la premsa benèvola amb l’ex-president, ha suscitat multitud de comentaris i interpretacions. La frase l’ha dita en el context dels atacs dirigits a Pedro Sánchez que han estat l’inici dimecres passat d’un autèntic colp d’estat contra l’organització socialista espanyola. La tan comentada frase a tots els mitjans ha estat ben clara i molt pròpia d’un González irritat que, una volta més, no ha mesurat les possibles conseqüències de les seues paraules. Les setze paraules haurien fet un gran favor a uns àvids setges jutges que haurien pogut agafar de les orelles l’ex-president socialista i l’haurien acusat i ficat a la garjola amb totes les proves necessàries. Hui, el suposat senyor X del GAL no estaria emprenyant amb el que ja no seria el seu partit. Ara, amb un permís temporal dels consells d’administració on hi vegeta, però on cobra una pasta pels serveis prestats a les oligarquies, es riu del ‘seu’ partit i dels militants, i organitza un ridícul colp d’estat propi del segle XIX a la ‘seua’ organització política. Això sí, sense que li caiga la cara de vergonya, si és que mai n’ha tinguda. No ho ha fet sol, és clar i evident, que està envoltat dels pesos més pesants del partit comandats per la nacionalista espanyola i olé més tronada i rabiüda, Susana Díaz de Vivar. ¡Dios, que buena vasalla si oviesse buen senyor!

Els partits evolucionen, sí, tots. El PSOE havia defensat els treballadors des del inicis, una miqueta massa i tot segons els poders fàctics que l’havien ajudat a nàixer, fins i tot defensava el dret a una autodeterminació de la qual hui renega; després va donar suport a Primo de Rivera al principi de la seua dictadura; més tard va tornar a prendre postura a favor dels treballadors i de la democràcia quan la República del 31; però prou més tard, en morir el dictador feixista al llit, va pactar amb els hereus del franquisme una Transició vergonyant; i ara, ja en segle XXI, el partit enceta un procés de descomposició que sembla inevitable per ordre i gràcia d’una banda de malfactors caïnites. Uns militants venuts a les manies del gran capital (IBEX, Banca, Slim, Panamà…), de la monarquia en estat catatònic i del neo-caciquisme andalús. Uns militants, candidats a passar per futures portes giratòries, fidelíssims als principis inamovibles de l’Espanya imperial (Unidad, Grandeza y Libertad, tres principios distintos y un solo Dios verdadero, el Tribunal Constitucional).

González, descavalcat de la presidència del govern espanyol per molts casos de corrupció denunciats pels mitjans de comunicació, però sobretot per haver estat suposadament creador dels criminals Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL). Gonzàlez va haver d’abandonar precipitadament la Moncloa el 1996. Aznar, un altre elefant entorpidor constant de l’acció de govern, o de desgovern, de Rajoy, s’ho va passar ben bé ajudant a fer-lo fora amb la famosa apel·lació ‘Váyase, señor González!’. I Felipe li va fer cas i se’n va anar. Hui, donades les circumstàncies i vist l’estat de descomposició del ‘seu’ PSOE, potser tornaria ben gustós a fer cas si aquella apel·lació del Partit Popular d’Aznar, ara de Rajoy, en fóra una altra: ‘Véngase (a Génova) señor González‘.